La situació del portuguès d’Olivença el 2021 – Manuel Jesús Sánchez Fernández

Foto del Castell d'Olivença
Autoria: Alfons024 (2006). Castell d’Olivença. Recuperat de Wikimedia Commons

Introducció
Avui, a Olivença i Táliga (província de Badajoz), gairebé només es parla l’espanyol o castellà. El portuguès, a les aldees (Villarreal/Vila Real, San Benito de la Contienda/São Bento da Contenda, Santo Domingo de Guzmán/São Domingo de Gusmão i San Jorge de Alor/São Jorge da Lor) encara són lusoparlants els habitants de 75 o més anys. A Olivença i als pobles de colonització (San Francisco i San Rafael), podem calcular que els de 85 anys. És a dir, quasi està extingit. Això succeeix, si fa no fa, als altres enclavaments de llengua portuguesa que hi ha a Espanya.

Només és viva l’anomenada fala de Jálima/Xálima i el gallec (a Galícia, a una part d’Astúries i a alguns llocs lleonesos, com per exemple a la comarca del Bierzo). La fala i el gallec els parlen els nens. En canvi, el portuguès fa uns setanta anys que no el parlen, els nens.

Llegeix més »

La realidad lingüística en Extremadura – Daniel Gordo

1. Introducción
En la actualidad en Extremadura conviven con el castellano otras tres modalidades lingüísticas, pero en un estado de diglosia tan avanzado que todas ellas se encuentran en grave peligro de extinción. Hoy por hoy, los hablantes puros son escasos y de edad media o avanzada —exceptuando el caso de la fala—, y la transmisión generacional se sigue dando con generalidad solo en un puñado de municipios. Estas lenguas minoritarias son el portugués rayano (português raiano), la fala del Valle de Jálama (fala do Val de Xálima) y el extremeño (estremeñu).

Las tres lenguas están reconocidas como tales por parte de organismos internacionales de la talla de Consejo de Europa, UNESCO o SIL International, así como de diversas instituciones académicas europeas referentes en la materia como la Universidad de Ámsterdam.

Llegeix més »

Llengua i política a l’Espanya republicana – Josep Grau Mateu

Portada de llibre El conflicte lingüístic a les illes Balears durant la Segona República (1931-1936)A propòsit del llibre de Daniel Escribano, El conflicte lingüístic a les illes Balears durant la Segona República (1931-1936) (2017). Palma: Lleonard Muntaner (ed.).  96 pàgines.

La primavera de 1939 un dirigent polític espanyol va escriure aquestes paraules referides a la llengua i cultura catalanes: “Admitamos que una violencia sostenida durante dos siglos contra un hecho natural, hubiera resultado a la larga ventajosa para toda España. Admitamos que en nuestro tiempo, habría valido más que todos los españoles hablasen una sola lengua y estuvieran criados en una tradición común, sin diferencias locales.” Són afirmacions que haurien pogut subscriure Franco, Serrano Suñer o Galinsoga. Les va escriure Manuel Azaña. Formen part d’un article sobre el paper de Catalunya a la Guerra d’Espanya que el president de la República va publicar a l’exili.[1] En l’amargura de la derrota, Azaña parla sense embuts. El fet català, i singularment la llengua, ve a dir Azaña, han estat una nosa per a la castellanització d’Espanya. L’assimilació dels catalans, encara que s’hagués hagut de produir de forma violenta, hauria estat justificada, perquè hauria servit un bé superior: la unificació nacional espanyola. Azaña afegeix que la castellanització hauria requerit que “un Estado potente, de gran prestigio, realizara una labor enérgica, tenaz, desde las escuelas”. Però ni l’Estat tenia prou prestigi ni va disposar de prou escoles. La pervivència de la llengua catalana, conclou Azaña, era el senyal que “la obra de asimilación había fallado por la base.”

Les contundents paraules d’Azaña s’han d’entendre en el context de l’enfonsament de la República, un moment en què els líders republicans es culpaven els uns als altres de la derrota i no s’estalviaven retrets ni improperis. Però més enllà dels excessos en el to i el vocabulari, atribuïbles al context, l’opinió d’Azaña és significativa perquè deixa entreveure una idea d’Espanya molt estesa entre els republicans espanyols. Per a la majoria d’intel·lectuals i polítics republicans, des d’Azaña a Unamuno, passant per Ortega, Madariaga i Americo Castro, Espanya era —o havia d’acabar essent— un país castellà, és a dir, un país on la llengua castellana tingués, de dret i de fet, una posició preeminent. La missió de la República era completar l’obra que l’estat borbònic havia deixat a mig fer. Calia garantir l’oficialitat del castellà a Catalunya, amenaçada per les reivindicacions lingüístiques del catalanisme. Calia també, mitjançant la multiplicació d’escoles primàries, fer arribar el castellà a tota Espanya.Llegeix més »

L’ús del català a la Mancomunitat de Catalunya – Josep Grau

www.mancomunitatdecatalunya.cat/hisenda
Títol de deute emès per la Mancomunitat el 1915. Porta la signatura d’Enric Prat de la Riba i del secretari del Consell Permanent de la Mancomunitat Lluís Sans Buigas. http://www.mancomunitatdecatalunya.cat/hisenda

La Mancomunitat de Catalunya ha passat a la història sobretot per dos motius: perquè va ser el primer organisme de govern de Catalunya escollit democràticament, i perquè va modernitzar les comunicacions, els serveis socials i les institucions culturals i educatives del país. Avui, quan es compleix el centenari de la creació de la Mancomunitat, és oportú recordar un aspecte poc conegut però igualment significatiu de la seva obra: l’ús del català a l’administració. La Mancomunitat, com veurem, ho va fer gairebé tot en català. Creada el 1914 a partir de l’agrupació de les quatre diputacions catalanes i dirigida fins el 1924 per la Lliga Regionalista, va ser la primera institució pública en la història de l’Espanya contemporània que va tenir el català com a llengua habitual. A les línies que segueixen explico quina va ser la presència del català a la Mancomunitat. Les dades que presento provenen del llibre La Lliga Regionalista i la llengua catalana, 1901-1924, que vaig publicar el 2006.

 

Títols de deute i llibres de text

El 1917 l’escriptor Lluís Nicolau d’Olwer va publicar a la revista Ofrena un article en motiu de la mort d’Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat. L’article, titulat “Del que en Prat de la Riba ha fet per la llengua catalana”, destacava el fet que, gràcies en part a Prat de la Riba, “el català i no cap altra llengua ha estat la usada sempre en els treballs previs i en el funcionament de la Mancomunitat de Catalunya”. El català va ser, en efecte, la llengua de treball dels òrgans de govern, les oficines, els serveis i les escoles de la Mancomunitat. A les sessions de l’Assemblea i del Consell Permanent de la Mancomunitat, la majoria de diputats i consellers van fer les seves intervencions en català. Les actes i els acords d’aquestes sessions es van escriure també en català. Així mateix, la Mancomunitat va redactar en català la correspondència, els anuncis destinats a la premsa, els rètols de les seves dependències i edificis i fins i tot els títols de deute públic. Cal recordar, per cert, que els títols de deute de la Mancomunitat, tot i estar en català, eren acceptats per les borses espanyoles i pel Banc d’Espanya.Llegeix més »