El tortosí del Baix Ebre i l’estàndard – Teresa Tort Videllet

Carles M. Castellà Espuny

Benicarló, Onada Edicions, 2018

 

Un llibre és un objecte. L’inici de la relació que hi establim comença agafant-lo i sostenint-lo. Per això, les dimensions d’aquesta obra evidencien la dedicació que hi ha abocat el seu autor. S’hi diuen moltes coses, ben dites i ben interessants. Espero convèncer-vos-en.

En el pròleg, Joan Veny —titular de la beca concedida a Carles M. Castellà al 2013— ens resumeix les virtuts d’aquest estudi i ens informa que recull la variació diatòpica viva en les 23 poblacions de la comarca del Baix Ebre, gràcies a les enquestes dutes a terme a 82 informants majors de 60 anys.  Aquest treball dialectològic està acompanyat de propostes amb relació a l’estàndard.

En l’apartat ‘Introducció i justificació’, l’autor mateix ho explicita: “Cal conèixer profundament els dialectes geogràfics perquè es troben a la base de l’estàndard”. I com de seguida assenyala, l’estàndard no funciona només com un vehicle de comunicació interpersonal, sinó també com un símbol de cohesió i d’unitat interdialectal. Aquí rau especialment la rellevància de conèixer una varietat dialectal —la tortosina— tradicionalment no prestigiada, el domini territorial de la qual “està escapçat en tres comunitats autònomes, des de les quals es vehiculen models de llengua formal diferents”. La proposta que Castellà ens avança en aquest primer capítol consisteix, en realitat, en la recomanació d’un model en contextos formals dels parlants d’aquesta zona que incorpore les variants pròximes a les formes orals —força coincidents amb les del valencià i amb els parlars del sud de l’Aragó catalanòfon— de manera que s’afavorisca la unitat de la llengua, prescindint de límits administratius que no s’adiuen amb la realitat lingüística. I tot això, amb “respecte per les variants formals més consensuades arreu del domini i amb el desig de mantenir unida, des del centre, la comunitat lingüística que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer”. No hi podem estar més d’acord.

De tots els capítols d’aquest llarg estudi, si n’hi ha algun de lectura recomanada per a qualsevol persona interessada en la codificació de la llengua seria justament el segon, que aprofundeix en els ‘Aspectes teòrics sobre estandardització’ i que, arran de l’aprovació de la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans al 2016, pren una significació major. Amb una citació literal ho exemplificarem clarament: “L’estàndard és una varietat lingüística codificada que ha de servir, per a tots els parlants, com a model de referència per als usos formals de la llengua i és imprescindible l’acceptació d’aquest model per a la consciència de pertinença a un grup lingüístic. Caldria rebutjar, per tant, la idea de multiestàndards, subestàndards…”. També en aquestes pàgines, l’autor ens parla de la capacitat de triar entre diferents models de llengua en funció de la formalitat i –atenció!– de l’abast geogràfic de l’acte lingüístic en qüestió. Aquesta recomanació ens portarà, per exemple, a escriure textos de divulgació científica no coincidents del tot si s’han de publicar per a destinataris locals o per a destinataris d’arreu del domini lingüístic. En darrer terme, en aquest apartat es reflexiona sobre el paper que correspon a l’escola en la divulgació de la norma i, alhora, de la variació. L’objectiu últim de l’ensenyament caldria que fos que els alumnes coneguessen i dominessen l’estàndard sense repudiar les formes pròpies.Read More »

L’acreditació de valencià de les universitats valencianes: CIEACOVA – M. Josep Soldevila

La Comissió Interuniversitària d’Estandardització d’Acreditacions de Coneixements de Valencià (CIEACOVA) està formada per membres dels serveis lingüístics de la Universitat de València-Estudi General, de la Universitat Politècnica de València, de la Universitat d’Alacant, de la Universitat Jaume I de Castelló, de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, de la Universitat CEU Cardenal Herrera i de la Universitat Catòlica de València Sant Vicent Màrtir. La CIEACOVA naix del conveni signat per aquestes universitats per a l’homologació dels certificats de valencià expedits pels respectius serveis lingüístics universitaris.

Antecedents

El Servei de Política Lingüística de la Universitat de València-Estudi General, el Servei de Promoció i Normalització Lingüística de la Universitat Politècnica de València, el Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant, el Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Jaume I de Castelló i l’Oficina de Llengües de la Universitat Miguel Hernández d’Elx despleguen la seua activitat en diferents àrees d’actuació, com ara la formació i l’acreditació, l’assessorament lingüístic, la dinamització o la promoció de la llengua.

Les àrees de formació dels diferents serveis lingüístics de les universitats organitzen cursos de formació de valencià per a la comunitat universitària orientats a l’obtenció del certificat del nivell de llengua corresponent. Aquests certificats tenen una validesa interna diversa.

El 1996, la Universitat de València-Estudi General, la Politècnica de València, la d’Alacant i la Jaume I signen un conveni per a l’homologació dels certificats que expedeixen els respectius serveis lingüístics, al qual se suma, el 1999, la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Aquest conveni facilita la formació lingüística de la comunitat universitària i l’acreditació dels coneixements adquirits amb uns certificats comuns que garanteixen la capacitació lingüística i professional, faciliten la mobilitat i els processos de baremació.

Els certificats expedits en el marc d’aquest conveni estan reconeguts per la Generalitat de Catalunya (Decret 152/2001 i Ordre de la Presidència 228/2004) i pel Govern de les Illes Balears (Ordre de 17 de febrer de 2000 de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, corregida el 16 de maig de 2000; i l’Ordre de 31 de març de 2004 del mateix organisme) per a l’accés a la funció pública en aquestes administracions.

L’adaptació dels quatre nivells de llengua existents (bàsic, elemental, mitjà i superior) al Marc Europeu Comú de Referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar (MECR) comporta la necessitat d’ampliar els nivells i d’introduir les novetats metodològiques en els programes de llengua i en l’avaluació.

Per aquests motius, el 2008 la Universitat de València-Estudi General, la Universitat Politècnica de València, la Universitat d’Alacant, la Universitat Jaume I de Castelló i la Universitat Miguel Hernández d’Elx signen un altre conveni per a l’homologació dels certificats de valencià expedits pels respectius serveis lingüístics, en el qual es defineixen els nous nivells de certificat i l’equivalència amb els anteriors.

El 25 de febrer de 2015 es modifica parcialment el conveni i s’hi incorporen la Universitat CEU Cardenal Herrera i la Universitat Catòlica de València Sant Vicent Màrtir. Arran d’aquesta modificació, el 22 de setembre de 2015 es constitueix la Comissió Interuniversitària d’Estandardització d’Acreditacions de Coneixements de Valencià (CIEACOVA), formada per personal tècnic dels serveis lingüístics de les universitats públiques valencianes signants i pel personal dels departaments de llengües de les dues universitats privades.

La CIEACOVA té com a objectius principals fixar el model d’acreditació d’exàmens i coordinar les proves interuniversitàries d’acreditació per a obtenir els certificats de coneixements de valencià, i elaborar i publicar el catàleg de certificats d’acreditació de competència lingüística en valencià emesos per les universitats signants.

Les universitats que componen la CIEACOVA comencen a treballar conjuntament per a arribar a un model de prova i de certificat comuns que, posteriorment, s’homologuen per la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià segons l’Ordre 7/2017, de 2 de març de 2017, de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, de la Generalitat Valenciana, per la qual es regulen els certificats oficials administratius de coneixements de valencià de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, el personal examinador i l’homologació i la validació d’altres títols i certificats.

El procés de treball

El primer repte de la CIEACOVA va ser l’elaboració dels programes comuns basats en el Marc Europeu Comú de Referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar (MECR), document elaborat pel Consell d’Europa que recomana unes bases comunes per a la descripció explícita d’objectius, continguts i mètodes per a l’aprenentatge i ensenyament de llengües. Aquests programes descriuen el que han de saber fer els aprenents a l’hora de comunicar-se i quins coneixements i habilitats han de desenvolupar per ser capaços de fer-ho de manera efectiva. La descripció també inclou el context cultural en què s’utilitza la llengua. El MECR defineix sis nivells de llengua que permeten mesurar el progrés dels aprenents en cada estadi de l’aprenentatge i durant tota la vida: A1, A2, B1, B2, C1 i C2.

El MECR es basa en un enfocament orientat a l’acció, descriu el resultat de l’aprenentatge de llengües en termes d’utilització de la llengua en qüestió. Conté tres dimensions principals: les activitats lingüístiques, els contextos en què tenen lloc i les competències necessàries per a una autèntica comunicació. Divideix les activitats lingüístiques en quatre categories: receptives (comprensió oral i comprensió escrita), productives (oral i escrita), interactives (oral i escrita) i de mediació (traducció i interpretació). Dona una descripció taxonòmica de quatre camps d’utilització de les llengües (públic, personal, educatiu i professional), i precisa per a cadascun els llocs, les institucions, les persones, els objectes, els esdeveniments, les operacions i els textos.

Per a la confecció dels programes de la CIEACOVA es va crear la Comissió de Programes i Exàmens (CPE), composta per personal tècnic de cadascuna de les universitats, que va tenir com a tasca principal l’elaboració dels programes i de les proves. En primer lloc, la Comissió va fer un estudi exhaustiu dels descriptors del MECR a partir del qual va elaborar un esborrany de programes de cinc nivells de llengua (A2, B1, B2, C1 i C2) que abasten des d’un domini lingüístic bàsic fins a un domini d’un usuari experimentat. Posteriorment, un grup d’especialistes en l’ensenyament i aprenentatge de llengües en van fer una anàlisi i van emetre un informe amb propostes de millora que la CPE va implementar als esmentats programes per tal d’arribar als que hi ha en l’actualitat i que, a hores d’ara, hauran d’actualitzar-se atenent les novetats que ha publicat el Consell d’Europa el 2018.

El segon repte plantejat va ser fixar uns models d’examen que contingueren activitats lingüístiques basades en les categories que recull el MECR: receptives, productives, interactives i de mediació. L’objectiu era dissenyar unes proves que foren més comunicatives que no pas gramaticals, és per això que, si bé és cert que els exàmens tenen també una àrea de coneixements gramaticals i lèxics, aquestes activitats estan elaborades a partir de material real, és a dir, produït amb finalitats comunicatives; i per això, en la resolució de les activitats és molt important el context en què s’insereixen. Aquests textos, així com els textos per a la compressió oral i escrita, passen per un laboriós treball de selecció i ancoratge als descriptors de nivell i de continguts dels programes.

Un altre desafiament va ser el disseny de les activitats de mediació, una categoria incorporada al MERC i, fins fa poc de temps, prou desconeguda en l’àmbit de l’ensenyament i aprenentatge de llengües. La mediació combina la recepció, la producció i la interacció. Les activitats de mediació s’incorporen en els nivells C1 i C2. S’hi demana als examinands la reformulació de textos orals i escrits en la mateixa llengua a partir d’esquemes, gràfics, guions, etc., amb la qual cosa han de demostrar que poden explicar, amb un llenguatge clar, fluid i ben estructurat, com s’hi presenten els fets, alhora que poden transmetre amb precisió els aspectes avaluatius i la majoria dels matisos, i destacar-ne les implicacions socioculturals.

El pas següent a la redacció de la prova, i previ a l’administració, és el pilotatge entre una àmplia mostra d’aprenents. A partir de l’anàlisi del funcionament de cada ítem de la prova, se seleccionen aquells que han obtingut millor resultat i d’acord amb aquest, es poleix la tasca per a arribar a la versió final de la redacció de la prova.

L’objectiu és aconseguir dissenyar unes proves que demostren que l’usuari és capaç d’usar la llengua amb finalitats comunicatives en qualsevol àmbit de la seua vida.

Una altra comesa va ser l’elaboració dels criteris i de les rúbriques d’avaluació, així com la redacció de les condicions i dels requeriments necessaris per a administrar adequadament les proves.

El procés d’administració

La primera convocatòria de les proves de la CIEACOVA va tenir lloc el juny de 2016, d’aleshores ençà se n’han fet cinc més. Generalment es programen dues convocatòries anuals, al gener i al juny, malgrat les dificultats que suposa aconseguir harmonitzar els períodes acadèmics de totes les universitats implicades.

El requisit mínim per a presentar-se a les proves és tenir 18 anys. Cada universitat, a més, té la potestat de decidir altres criteris d’accés, com ara formar part de la comunitat universitària, haver rebut cursos de formació concrets, etc.

El Ple de la CIEACOVA nomena un únic Tribunal Central i proposa a cada universitat el nomenament d’una única comissió examinadora per a cadascuna de les universitats, la qual s’encarrega de l’avaluació de l’àrea d’expressió, interacció i mediació oral. Les persones que conformen les comissions examinadores reben una formació específica que les capacita per a poder exercir la tasca d’avaluació que, com ja hem comentat, es fa a partir de rúbriques especialment dissenyades amb aquesta finalitat.

El Tribunal Central disposa d’una comissió de suport, la Comissió Avaluadora Interuniversitària (CAI), formada també per personal tècnic de cadascuna de les universitats, que s’encarrega de tot el que implica el procés de correcció. Són funcions d’aquesta comissió: seleccionar i formar els especialistes que corregeixen les proves escrites i avaluen les proves orals; assegurar l’anonimat de l’examinand i la universitat d’on procedeixen les proves; verificar que les proves es corregeixen seguint els criteris establerts per la CPE i publicats en el web de la CIEACOVA (www.cieacova.com), orientar els correctors en la dinàmica del procediment de correcció i encomanar auditories externes per comprovar que s’hi han aplicat adequadament els criteris fixats.

Per garantir el rigor en l’administració de les proves, les comissions examinadores tenen en la seua composició un membre d’una altra universitat. Aquesta persona és l’encarregada de comprovar i d’observar que tot el procés d’administració de la prova se segueix segons els protocols establerts i comunica les possibles incidències en un informe que s’eleva al Tribunal de la CIEACOVA. Així mateix, la CIEACOVA ha invitat la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià a enviar observadors perquè en comproven l’administració. Els observadors han realitzat informes sobre el desplegament de les proves dels nivells C1 i C2 des de l’any 2016 amb la finalitat de millorar-ne tot el procés.

Conclusió

En els darrers anys hem vist que la necessitat de l’acreditació en valencià ha crescut, tant en l’àmbit acadèmic com per a l’accés al món laboral o a l’Administració pública.

La CIEACOVA ha suposat, d’una banda, l’homogeneïtzació dels diferents certificats que expedien les universitats valencianes i, d’altra banda, l’obertura d’una via oficial més, que se suma a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià i a l’Escola Oficial d’Idiomes, per a l’obtenció dels certificats que acrediten coneixements de valencià.

Les proves de la CIEACOVA s’han convertit ja en un referent acreditatiu en la societat valenciana, cosa que es posa de manifest pel nombre de persones, més de 13.000 —tant pertanyents a la comunitat universitària com no—, que s’hi han presentat en les sis convocatòries que han tingut lloc.

La repercussió que han tingut les proves de certificació de la CIEACOVA és una evidència més del paper fonamental que realitzen els serveis lingüístics de les universitats públiques valencianes juntament amb els departaments de llengües de la Universitat CEU Cardenal Herrera i la Universitat Catòlica de València Sant Vicent Màrtir en la tasca formativa i normalitzadora de la llengua en la comunitat universitària i, per extensió, en la nostra societat.

L’acció dels serveis lingüístics de les universitats en l’impuls de la normalització del valencià s’uneix, així, a la tasca del govern valencià i a la dels serveis de normalització i política lingüística d’altres organismes en l’objectiu d’incrementar l’ús acadèmic i social de la llengua.

Cal destacar també, la implicació de l’alt nombre de professionals de la llengua —personal tècnic dels serveis lingüístics i professorat— i el personal administratiu que hi col·labora per a dur a terme tot el dispositiu de les proves.

Finalment, hem d’agrair la confiança que els rectors dels diferents equips de govern de les universitats han dipositat en els serveis lingüístics i en els departaments de llengües per a dur a bon port aquest tasca de formació, d’acreditació i normalització del valencià.

M. Josep Soldevila Blasco
Universitat Jaume I i secretària de la CIEACOVA

Jornada ‘Fabra avui. El català, de llengua moderna a llengua digital’ (19 de setembre, Escola d’Administració Pública de Catalunya)

L’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC), a proposta del Consell de Redacció de la Revista de Llengua i Dret (RLD), organitza la jornada de reflexió i debat “Fabra avui. El català, de llengua moderna a llengua digital” amb motiu de la commemoració de l’any Pompeu Fabra. La sessió tindrà lloc a la seu de l’EAPC el proper dimecres 19 de setembre.

A partir de la pregunta què faria Fabra, enginyer i lingüista, davant els reptes actuals de la llengua, la jornada connecta la llengua i el dret amb les tecnologies. L’objectiu és enllaçar la contribució innovadora de Fabra –que va aportar unes estructures imprescindibles perquè el català pogués ser usat en tots els àmbits com a llengua moderna– amb les repercussions lingüístiques del dret i les polítiques digitals i, finalment, amb els desenvolupaments tecnològics que necessiten avui les llengües per poder ser usades en la majoria d’àmbits de la vida diària.

Precisament la Revista de Llengua i Dret ha iniciat aquest 2018 una línia d’estudis sobre els reptes que la transformació digital de la societat i de les institucions planteja a les llengües, especialment a les llengües de dimensió demolingüística mitjana, les llengües minoritzades i les llengües sense estat. Amb aquest objectiu, manté oberta una crida d’articles per a propers números de l’RLD a l’entorn del tema “Les llengües a l’era digital. Les tecnologies lingüístiques com a oportunitat”.

Read More »

Quan els noms propis en català estaven prohibits: la recuperació d’un cas singular – Xavier Gayán i Agustí Pou

El dret a triar el nom amb què se’t coneix i reconeix en l’àmbit públic és avui un dret emparat internacionalment i reconegut per la legislació interna, sobretot en la nova Llei del registre civil. Però la voluntat de ser identificat per un nom en la llengua pròpia ha estat, massa vegades, i com veurem tot seguit, l’art de fer compatible les lleis prohibitives amb l’erudició filològica.

De fet, mirant algunes disposicions del poder públic, copsem la importància de la llengua que es fa servir per designar les persones. Es pot il·lustrar amb un exemple històric sagnant. Per als musulmans conversos la Nueva Recopilación (cos legal sancionat el 1567 per als territoris de la monarquia castellana) establia, amb poques subtileses, que “algunos de los nuevamente convertidos se llaman nombre o sobrenombres de moros; mandamos que de aquí adelante no se lo llamen, i si alguno dellos tienen agora nombre, o sobrenombre, que suene a moro, lo quite, i no se lo llame, i tome otro nombre christiano”. En contraposició al cas exposat, segles més tard, en un formulari de declaració de naixement de 1984 ja veiem com el nom femení àrab “Hanan” és consignat com a tal en adjuntar-se informe del Consolat General del Marroc a Barcelona que aquest nom no té traducció al castellà. (Arxiu Central del Registre Civil de Barcelona, Lligall de naixements 2670, foli 287, 7 de juliol de 1984). Fins a arribar a  la legislació actual, que permet sense necessitat de justificar-ho la inscripció de noms estrangers.Read More »

2a Jornada “Drets Lingüístics: Present i Futur” – Teresa Tort Videllet

La Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona rep els visitants amb un doble aparador: a l’esquerra, un edifici blanc, modern i hermètic; a la dreta, un edifici experimentat, amb el desgast evident dels anys però amb un halo inesborrable de premi FAD 1958.

Dijous 19 d’abril la Sala de Graus d’aquesta Facultat va acollir la 2a Jornada sobre Drets Lingüístics, organitzada per la Fundació Catalunya, l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia i la mateixa Universitat de Barcelona, amb el suport d’altres organismes de l’àmbit lingüístic i jurídic. Tot i que la situació del català en el món de les lleis és molt deficient, les reflexions que es van anar desgranant al llarg del matí i de la tarda van permetre anar més enllà de la constatació d’aquesta diagnosi. En recollirem aquí unes quantes per posar-les a l’abast dels que no hi vau poder ser.Read More »