Les primeres motivacions de l’escriptura: la llei divina i la llei humana. A propòsit de la publicació del llibre Lletres que parlen – Jesús Alturo i Tània Alaix

L’aparició de l’escriptura, abans de permetre la comunicació no presencial entre humans, ja fos entre coetanis allunyats en l’espai o entre generacions distants en el temps, serví, de primer, de salvaguarda de la memòria, facultat aquesta sempre limitada i làbil. Era útil per portar els comptes: de guanys i de deutes, d’adquisicions i de vendes, de béns acumulats i de propietats annexionades. Hom podria ben dir que l’escriptura és el primer disc dur extern que permet d’emmagatzemar el que la memòria individual és incapaç de preservar per ella mateixa.

I, semblantment, també per a conservar, abans que per a difondre, nasqueren els primers llibres escrits. Uns llibres que, d’antuvi, eren simples cofres per a estotjar-hi textos considerats d’alt valor; no eren un mitjà per a llur transmissió. La seva divulgació era confiada a la veu de cantants i recitadors. No cal sinó fixar-nos en el primer monument de la nostra literatura occidental, que prou podem simbolitzar en la superba epopeia atribuïda a un incògnit Homer, la Ilíada. Aquesta obra, composta segurament al segle VIII aC, era transmesa de viva veu pel cant dels aedes que l’havien memoritzada en les diverses variants de llur retentiva. I, si n’hi hagué alguna còpia escrita en aquella primera hora de feliç fecunditat, no seria pas per a difondre’n el text per a eventuals i, probablement, inexistents lectors, sinó per a servar millor la fidelitat dels cants èpics que els bards havien après oralment i reduir així la inevitable desviació de l’exactitud mot a mot. De fet, no tenim altre coneixement d’un primer exemplar escrit anterior al de la còpia “oficial” que el tirà Pisístrat (o algun dels seus immediats successors) manà de fer al segle VI aC per a conservar-la al temple d’Atena, i garantir d’aquesta manera la seva perdurabilitat i literalitat per a les recitacions que se’n feien amb motiu de la celebració de les festes panatenees.

Llegeix més »

“Siempre hemos sido intérpretes”: identidades y roles de intérpretes indígenas en el sistema judicial peruano – Kerly Montalvo Guerrero, Bryan Matayoshi Shimabukuro y Marco Ramírez Colombier

Autor: Thayne Tuason. Wikimedia Commons. Llicència CC-BY-4.0

Los avances en políticas lingüísticas en Latinoamérica han motivado investigaciones que profundizan en las interacciones entre los pueblos indígenas, las políticas de interculturalidad estatales y las personas e instituciones encargadas de ejecutarlas. En el caso del Perú, país que cuenta con aproximadamente 47 lenguas indígenas, la constitución peruana establece que “todo peruano tiene derecho a usar su propio idioma ante cualquier autoridad” (Constitución Política del Perú, art. 2, 1993), por lo tanto, el Estado se encuentra en la obligación de asegurar el pacto Estado-Comunidad, estableciendo políticas lingüísticas que permitan mantener dicho compromiso.

Si bien las políticas favorables al multilingüismo en Perú empezaron a desarrollarse a partir de los años 70, estas aún se encuentran en constante desarrollo y mejoramiento. Las políticas lingüísticas referentes a lenguas indígenas en el territorio peruano, junto con otros avances en derechos de pueblos indígenas, se contextualizan en el proceso posconflicto entre el gobierno peruano y grupos subversivos en el que las comunidades indígenas del centro y sur del Perú fueron las más afectadas. El monolingüismo estatal es un problema que, por muchos años, el Estado peruano ha tratado de enmendar mediante la aplicación de distintas medidas, entre las que se encuentra la creación del Registro Especial Nacional de Intérpretes y Traductores de Lenguas Indígenas u Originarias del Poder Judicial (RENIT) en el año 2012, el cual puso a disposición de la ciudadanía hablante de lenguas indígenas un servicio de intérpretes acreditados por el Ministerio de Cultura, con la finalidad de facilitar la comunicación intercultural entre las comunidades indígenas y las diversas entidades del Estado peruano.Llegeix més »

Llenguatge i comunicació, dues claus –mestres– per millorar la comprensibilitat i el coneixement de les normes jurídiques – Rubèn Ramírez Fernàndez

“Si [el dret] ha de dirigir les persones, han de poder esbrinar què és”
Joseph Raz, filòsof del dret, a The authority of law: Essays on law and morality, 1979.

 

La comprensibilitat del llenguatge en l’àmbit del dret és una qüestió universal,[1] que no ha perdut mai vigència ni importància. Les nombroses obres publicades sobre aquest àmbit demostren el gran interès que aquesta matèria ha generat des de sempre. Molts ciutadans –inclosos els juristes– consideren que el llenguatge jurídic és excessivament complicat i difícil d’entendre.[2] Com que el dret regeix molts aspectes de la vida, els problemes que es deriven de formular incorrectament les normes jurídiques, precisament per la seva incomprensibilitat, incideixen greument en la seguretat jurídica i provoquen el desconeixement de l’ordenament jurídic.[3] Per això el llenguatge que empren les institucions públiques és tan important: determina la manera com els polítics i els servidors públics es relacionen amb les persones a qui serveixen.[4] Davant aquest context, és imprescindible que els poders públics utilitzin un llenguatge que sigui intel·ligible per a la ciutadania, especialment pel que fa a les normes jurídiques que aproven.Llegeix més »

El portal compendium.cat: recursos de llenguatge jurídic català – Cristina Gelpí

El 13 de desembre de 2021 el Consell de l’Advocacia Catalana va signar el conveni de col·laboració per impulsar el portal compendium.cat amb 17 institucions catalanes i andorranes de l’àmbit jurídic, lingüístic i acadèmic. Amb aquest conveni, les 18 institucions signants es comprometen a impulsar la normalització de l’ús del català en totes les professions jurídiques i en l’Administració de justícia de Catalunya.

La notícia que 18 institucions es posin d’acord per impulsar l’ús del català és significativa per ella mateixa, però que ho facin en l’àmbit jurídic, que necessita amb urgència la normalització, encara ho és més. Sens dubte, és especialment rellevant que aquestes institucions vegin en un portal de recursos de llenguatge jurídic català una eina útil i necessària perquè els operadors jurídics –i els professionals de la llengua, el personal de les administracions públiques i privades– tinguin a l’abast un recurs de qualitat que els ha de facilitar la redacció de documents jurídics en català.Llegeix més »

La claridad en el ámbito de la Administración de Justicia: estado de la cuestión – Estrella Montolío Durán

El 11 de marzo de este año se firmó en la sede de la Real Academia Española (RAE) el Protocolo general de colaboración para el fomento de un lenguaje jurídico moderno y accesible para la ciudadanía.

Esa firma constituye otro hito en un proceso de modernización de la lengua de la Administración que, en el ámbito español e hispanohablante, ha sido a épocas vacilante, pero cuya necesidad, no obstante, parece ir infiltrándose con tozudez tanto –como se ve– en el espíritu de las instituciones jurídicas, como en las reivindicaciones ciudadanas y en la agenda de las Políticas Públicas. Intentaré presentar a continuación los pasos más importantes de ese proceso, que sigue el ejemplo de procesos similares desarrollados hace ya décadas en otros países de nuestro entorno.

Empecemos por la reciente firma de este Protocolo por parte de los máximos representantes de las instituciones responsables de la Administración de Justicia: el presidente del Tribunal Supremo y del Consejo General del Poder Judicial,  el ministro de Justicia, la fiscal general del Estado; la presidenta del Consejo General de la Abogacía Española, el presidente del Consejo General de Procuradores de España, el presidente del Consejo General de Graduados Sociales de España, el presidente de la Conferencia de Decanas y Decanos de Derecho de España y el vicepresidente de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación Española. Junto a ellos, el director de la RAE, la institución anfitriona. Sin duda, una muy nutrida y selecta representación de autoridades jurídicas. De manera un tanto sorprendente considerando el tema central del Protocolo (a saber: la comunicación de la Justicia a los administrados), no comparecía ni un solo lingüista (como se sabe, el actual director de la RAE es catedrático de Derecho Administrativo).Llegeix més »