Monzó Nebot, Esther i Jiménez-Salcedo, Juan (ed.) (2018). Translation and Justice in a Postmonolingual Age. Delaware: Vernon Press – Marta Renau Michavila

La tesi d’aquest llibre és que vivim en una època on la justícia social s’obre camí, tant en les mentalitats com en els sistemes polítics, com a objectiu últim de l’organització social i com a mecanisme que permet la convivència pacífica i productiva de les identitats de diversitat i complexitat creixent que configuren el món actual. Sobre aquesta base, cadascun dels capítols de Translation and Justice in a Postmonolingual Age (La traducció i la justícia de l’era postmonolingüe) és una contribució original i convincent a la bibliografia especialitzada i val a dir que és una peça molt esperada. Des d’una varietat de perspectives, que inclouen el dret, l’economia, la filosofia, la sociologia, l’antropologia, els estudis culturals i psicosocials, les teories polítiques i, és clar, la traducció i la interpretació, aquest llibre es planteja com una font d’inspiració atractiva, il·luminadora i acurada per a la investigació, la docència i la praxi de la traducció i la interpretació, però també per al disseny de les polítiques que regeixen la nostra convivència social.

El volum s’articula en vuit capítols. La introducció presenta els interessos comuns de les autores i autors del volum i el treball del grup TRAP (Traducció i Postmonolingüisme) de la Universitat Jaume I. En aquesta introducció, la realitat contemporània se’ns ofereix com una societat que ja no es deixa circumscriure a concepcions monolítiques i monolingües, i on la diversitat d’identitats avança en unió amb la complexitat d’oportunitats que se’ns obren. El postmonolingüisme es defineix llavors com una de les opcions teòriques que ens permeten escapar dels constrenyiments de conceptualitzacions restrictives que s’han demostrat inadequades per a les societats actuals.

A continuació, en el primer capítol, Esther Monzó-Nebot (“Traductores i intèrprets com a agents de la diversitat: gestionar mites i treballar per la justícia en societats postmonolingües”) destaca com les polítiques de traducció i interpretació proactives poden enriquir la comprensió entre grups i cultures diferents i fomentar els principis de la democràcia i la justícia social. S’hi examinen les polítiques dominants que afecten la gestió de les relacions intergrupals i les idees sobre la justícia social en un context de societats diverses que ens exposen a la diferència i ens obliguen a entendre-la. Els factors psicosocials que afecten les relacions entre identitats diverses i la necessitat de desenvolupar una metacognició dels biaixos del pensament humà es presenten com una necessitat per a la praxi de la traducció i la interpretació. Aquest capítol fa una crida perquè professionals de la traducció i la interpretació adoptin una postura crítica sobre els conflictes entre identitats com a clau per entendre i gestionar l’alteritat en la comunicació mediada. En el debat sobre justícia, diversitat i traducció que se’ns presenta en aquest capítol, es destaquen les contribucions que conceben la justícia social com un procés en què el dret de totes les identitats a decidir sobre el futur comú serveix de base per comprendre les diferències.Read More »

Les llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe (2017) – Marta Renau Michavila

Ressenya de: Monzó Nebot, Esther & Joan Jiménez Salcedo (ed.). 2017. Les llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe, Castelló de la Plana, Universitat Jaume I.

Les societats contemporànies no poden entendre’s com a successions d’espais monolingües que donen sentit a les fronteres polítiques. Els espais de convivència social del món globalitzat són una conjuminació de tensions entre grups lingüístics amb contactes complexos que desafien els límits entre grups socioculturals i configuren identitats postmonolingües. Aquesta és la premissa de partida del volum Les llengües minoritzades en l’ordre postmonolingüe. S’hi recullen contribucions que, amatents a les transformacions socials que han introduït els fluxos migratoris, inclosa la davallada de l’estat-nació com a ideal polític, opten per la “diversalitat” (Bernabé et al., 1989: 41), és a dir, l’harmonització conscient de les diversitats preservades. Defugint l’ànsia de superioritat de les idees de base europea que va caracteritzar el colonialisme (Mignolo, 2005: 22-34), les autores i els autors d’aquest volum comparteixen la voluntat de qüestionar l’epistemologia del poder que vincula identitat i autoritat en un territori polític. La crida conjunta és que cal disputar l’esperit monolingüe que ens ancora a ordres tradicionals i no ens deixa observar el sorgiment de valors, costums i jerarquies nous (Clifford, 1988: 15).Read More »

Els reptes del plurilingüisme en el context sociopolític català  –  Neus Oliveras

Anna M. Pla Boix (coord.), Jordi Ginebra, Agustí Pou Pujolràs, Jaume Vernet i Llobet. Reptes del dret lingüístic català. Reflexions per a un debat crític. Barcelona: Institut d’Estudis de l’Autogovern, col·lecció IEA Recerca, núm. 3, 2017.  Consulta en línia.

Arran d’un cicle de conferències que va tenir lloc a la Universitat de Girona i que reflexionava sobre dret lingüístic català, els seus antecedents, estatus jurídic actual i perspectives d’evolució futura, s’ha publicat el llibre Reptes del dret lingüístic català. Reflexions per a un debat crític. Les quatre ponències reproduïdes al llibre que es glossa plantegen un enfocament complementari sobre el règim jurídic del plurilingüisme a Catalunya i prenen com a eix temporal de referència la controvertida Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28 de juny (STC 31/2010). Si bé alguns aspectes que es tracten en aquestes pàgines han estat abordats anteriorment –així, tal com reconeix Jaume Vernet, la bibliografia sobre el marc constitucional és extensa, tenint en compte l’immobilisme d’aquest marc–, això no treu cap valor a l’interès i a l’oportunitat d’aquest llibre, perquè, com continua dient el mateix autor, la qüestió no és pacífica, com ho demostra la constant jurisprudència constitucional i ordinària.

Com s’ha dit, el llibre parteix d’un enfocament complementari, on en primer terme se situa el lector o lectora fent un recordatori dels preceptes bàsics relatius a la llengua continguts a la Constitució i a l’Estatut d’autonomia, i contraposant-ne la interpretació prèvia a l’STC 31/2010 amb l’actual. El recorregut per la normativa constitucional i estatutària es construeix a partir d’uns principis i d’un posicionament crític que ja d’entrada es posen de manifest. S’assenyala, doncs, la funció que la Constitució ha de complir com a element de cohesió i convivència, una funció que també s’ha de veure reflectida en la llengua, de manera que la gestió del plurilingüisme estigui dotada d’una necessària estabilitat. S’assenyala, així mateix, com els estatuts d’autonomia han completat aquest règim constitucional, i com la reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 no suposa cap canvi de paradigma respecte de la situació anterior, més enllà d’incorporar-hi el règim vigent i garantir-ne els avenços ja assolits. És per això que la decisió de l’STC 31/2010 es titlla d’involucionista, en la mesura que fa una nova interpretació del règim lingüístic sense recolzar-se en l’entramat juridicoconstitucional anterior. A banda de les crítiques a la qualitat tècnica de la sentència i el seu caràcter de sentència interpretativa manipulativa, es critica el paper del Tribunal Constitucional, que deixa de ser una peça neutral en la interpretació de la Constitució, i que, per tant, també en l’àmbit de la llengua, ha soscavat aquella funció de la Constitució com a marc de convivència pacífica.Read More »

El número 67 de la Revista de Llengua i Dret reflexiona sobre l’estatus jurídic, la regulació i l’oficialitat de les llengües amb un monogràfic de dret comparat

L’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) acaba de publicar el número 67 de la Revista de Llengua i Dret – Journal of Language and Law, que inclou una secció monogràfica sobre l’estatus jurídic, la regulació i l’oficialitat de les llengües en el dret comparat. En concret, recull els textos de les ponències presentades en el simposi internacional Llengües i estatus. L’oficialitat importa?, organitzat per Linguapax amb la col·laboració de l’EAPC el passat mes de novembre.

En el monogràfic s’analitzen les regulacions legals i les polítiques lingüístiques de sis països: Eslovènia, Finlàndia, Malta, el Paraguai, Sud-àfrica i Suïssa. Una mostra molt diversa, tant geogràficament com en termes demogràfics, polítics, econòmics i culturals. Sens perjudici de la diversitat esmentada, els estudis inclosos en la secció monogràfica analitzen uns mateixos aspectes bàsics relatius al significat general i les implicacions jurídiques i pràctiques de l’estatus de “llengua oficial” o d’altres estatus relacionats.

Entre altres aspectes, s’analitza la construcció del consens constitucional al voltant de la regulació lingüística, per exemple els debats sobre la qüestió lingüística en els moments fundacionals. També s’aborda el sentit polític i jurídic de l’estatus oficial o d’altres estatus reconeguts a les llengües, les projeccions legals i les modulacions de iure o de facto de l’oficialitat o la importància de les polítiques lingüístiques.

L’oficialitat sí que importa –conclouen el conjunt d’aquests estudis–, però com resumeix en la introducció la directora de la revista, Eva Pons, no és l’únic recurs, ni és suficient per garantir la supervivència i la plenitud d’usos d’una llengua.Read More »

Carles Duarte: de la llengua i el dret. Acte de reconeixement de la Revista de Llengua i Dret, Escola d’Administració Pública, 15 de juny de 2017 – Eva Pons Parera

L’any 1983 van succeir diversos fets importants a Catalunya. Entre d’altres, TV3 començava a emetre, s’aprovava la primera Llei de normalització lingüística i, en aquest mateix any, es publicava el primer número de la Revista de Llengua i Dret. Dos noms destaquen en aquell moment fundacional, el de Josep-Enric Rebés, director llavors de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, institució que impulsa la creació de la Revista, i el de Carles Duarte i Montserrat, primer director, que va exercir la responsabilitat fins a l’any 2002, quan pren el relleu Antoni Milian i Massana. Duarte ha continuat formant part del Consell de Redacció fins fa poc menys d’un any, quan orienta cap a reptes nous una trajectòria professional precoç, llarga i, sobretot, prolífica en diversos àmbits i disciplines.

La importància de la tasca de Carles Duarte, acompanyat d’altres persones que no és possible enumerar aquí,  en el camp del llenguatge jurídic i administratiu català mereix sens dubte ésser recordada,  destacada i analitzada des de la perspectiva actual.  El context en què comencen a Catalunya els estudis de la llengua del dret, tot i que no tan llunyà en el temps, pot resultar ja per a algunes persones difícil de valorar: amb el restabliment, l’any 1977, de la Generalitat provisional, i especialment a partir de l’Estatut d’autonomia de 1979, la recuperació d’una capacitat d’autogovern i la creació d’unes administracions pròpies requeria, com un element constitutiu i alhora instrumental, l’establiment i la consolidació –la normativització, com se l’anomenava llavors– d’un llenguatge administratiu i jurídic apte per desenvolupar les noves funcions polítiques i administratives assumides. En el prefaci d’un llibre de l’any 1980, que Duarte escriu amb vint anys, es poden copsar els objectius ambiciosos i la feina ingent que, tant en el terreny teòric com en el pràctic, calia dur a terme:

Quan el Dr. Antoni Badia i Margarit ens proposà d’elaborar unes eines que fessin més coherent i més còmode el camí de normalització de l’ús del català dins del sector de l’administració pública, ens adonàvem que el nostre projecte havia de transcórrer per dues vies. L’una era la del present, que ens empenyia a la redacció d’uns llibres aplicables ja d’ençà del moment de llur publicació, uns llibres pensats i estructurats de manera essencialment utilitària (un Formulari administratiu i un Curs de llenguatge administratiu català).Read More »