Quan els noms propis en català estaven prohibits: la recuperació d’un cas singular – Xavier Gayán i Agustí Pou

El dret a triar el nom amb què se’t coneix i reconeix en l’àmbit públic és avui un dret emparat internacionalment i reconegut per la legislació interna, sobretot en la nova Llei del registre civil. Però la voluntat de ser identificat per un nom en la llengua pròpia ha estat, massa vegades, i com veurem tot seguit, l’art de fer compatible les lleis prohibitives amb l’erudició filològica.

De fet, mirant algunes disposicions del poder públic, copsem la importància de la llengua que es fa servir per designar les persones. Es pot il·lustrar amb un exemple històric sagnant. Per als musulmans conversos la Nueva Recopilación (cos legal sancionat el 1567 per als territoris de la monarquia castellana) establia, amb poques subtileses, que “algunos de los nuevamente convertidos se llaman nombre o sobrenombres de moros; mandamos que de aquí adelante no se lo llamen, i si alguno dellos tienen agora nombre, o sobrenombre, que suene a moro, lo quite, i no se lo llame, i tome otro nombre christiano”. En contraposició al cas exposat, segles més tard, en un formulari de declaració de naixement de 1984 ja veiem com el nom femení àrab “Hanan” és consignat com a tal en adjuntar-se informe del Consolat General del Marroc a Barcelona que aquest nom no té traducció al castellà. (Arxiu Central del Registre Civil de Barcelona, Lligall de naixements 2670, foli 287, 7 de juliol de 1984). Fins a arribar a  la legislació actual, que permet sense necessitat de justificar-ho la inscripció de noms estrangers.Read More »

Consideracions sobre la Sentència del Tribunal Constitucional relativa a les previsions lingüístiques del Codi de consum de Catalunya – Agustí Pou

Cap a al final de la VIII legislatura es van aprovar un seguit de lleis que contenen disposicions rellevants en matèria de llengua. La majoria d’aquestes van ser objecte d’impugnacions constitucionals per part del Defensor del Poble, el Govern de l’Estat i diputats del Grup del Partit Popular al Congrés. Així, la Llei d’acollida de persones immigrades i de les retornades a Catalunya (Llei 10/2010, de 7 de maig; vegeu-ne un comentari en l’apunt de Jordina Viñas publicat en aquest mateix blog), la Llei del cinema (Llei 20/2010, de 7 de juliol), el Codi de consum de Catalunya (Llei 22/2010, de 20 de juliol) o la Llei e l’occità, aranès a l’Aran (Llei 35/2010, d’1 d’octubre).

El 4 de juliol de 2017, el Tribunal Constitucional (TC) va dictar diverses sentències que resolen algunes d’aquestes impugnacions (juntament amb la de la Llei de l’audiovisual, que data del 2005), tot i que encara no ha recaigut sentència sobre la Llei de l’occità i la Llei d’educació (Llei 12/2009, de 10 de juliol).

Som, doncs, davant d’una àmplia impugnació del model lingüístic que contenen diverses lleis sectorials i que constitueixen el desenvolupament d’algunes de les estipulacions de l’Estatut reformat el 2006. El Tribunal Constitucional ha optat, amb excepcions (com ara a la Llei del cinema), per declarar la constitucionalitat de la majoria de preceptes impugnats, si bé en molts casos les sentències han estat interpretatives i han salvat la constitucionalitat dels preceptes entenent-los restrictivament pel que fa al potencial normalitzador del català que instituïa la norma. En aquesta línia, cal destacar que la Sentència del TC 31/2010, relativa a l’Estatut d’autonomia català, ha passat a ser un referent obligat i un paràmetre rellevant de valoració constitucional. Un instrument interpretatiu al servei d’una lectura restrictiva de la normativa lingüística portada davant de la jurisdicció constitucional i dels tribunals ordinaris.Read More »

Donant compte de lleis i sentències: una nova edició de les cròniques de legislació i jurisprudència – Joan Ramon Solé i Agustí Pou

Amb el número 61 de la Revista de Llengua i Dret acabat de publicar volem cridar l’atenció sobre una secció de la Revista de gran utilitat per als que s’atansen a l’estudi jurídic de la llengua. El trajecte que ha fet la secció Legislació, jurisprudència i documentació constitueix una foto d’alta resolució de la producció relativa al dret lingüístic que han generat les institucions legislatives i judicials de l’Estat espanyol.

D’una banda, la crònica legislativa és un recurs imprescindible per a tota persona interessada a saber quina és i com ha anat evolucionant la normativa sobre la llengua en les institucions centrals de l’Estat i a les comunitats autònomes. Actualment es dóna compte de les normes que incideixen sobre el règim de la llengua a Catalunya, País Valencià, Illes Balears, País Basc, Navarra, Galícia, Astúries; també es reporten les iniciatives i resolucions en l’àmbit de la Unió Europea i del Parlament de Catalunya. La Revista intenta reprendre així mateix les cròniques d’Andorra i d’Aragó que hi ha hagut en números anteriors. Eventualment també hi ha hagut alguna crònica específica d’altres territoris espanyols (Andalusia) com també, més sovint, de legislació o jurisprudència internacionals. Read More »

L’accés als textos legislatius consolidats en llengua catalana – Mireia Capdevila i Agustí Pou

La versió oficial dels textos legislatius sovint acaba fragmentada a causa de les modificacions parcials de les lleis. Per aquest motiu cada cop més els estats publiquen les anomenades «versions consolidades», que no són oficials però mostren coherentment la legislació aplicable en un moment concret. En aquest apunt parlem de la situació d’aquesta eina d’informació jurídica en llengua catalana.

L’accés als textos legislatius consolidats

«La ignorància de les lleis no excusa de complir-les». Aquest principi jurídic posa en relleu la càrrega que recau sobre el ciutadà de conèixer el dret o, més ben dit, la inexistència del dret a desconèixer-lo. En un estat democràtic de dret, però, indica també la necessitat que el poder públic disposi dels mecanismes de publicitat idonis perquè la ciutadania pugui conèixer de la manera més clara possible els drets i els deures que l’ordenament jurídic estableix (article 9.3 de la Constitució espanyola).Read More »

Temps de commemoracions: “30 anys de política lingüística” – Agustí Pou

30 anys de política lingüística. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística, desembre de 2013. 32 p.

Tot augura que el 2014 serà un any per recordar. Els esdeveniments dels darrers temps han fet que sigui precisament aquest un any que arriba carregat d’expectatives entorn de l’actual procés polític. Però el que ja podem dir des d’ara és que el 2014 és un any eminentment commemoratiu: centenari de la creació de la Mancomunitat de Catalunya i, sobretot, tricentenari del desenllaç de la Guerra de Successió, per citar dos esdeveniments ben rellevants.

La cronologia dels fets ofereix a vegades coincidències felices. És el cas del breu i oportú opuscle que us presentem en aquest primer apunt del blog de la Revista de Llengua i Dret i que ens brinda la possibilitat de començar any i blog reportant el recull de les intervencions d’un acte també commemoratiu dins del procés de normalització lingüística. 30 anys de política lingüística reuneix els discursos que es van fer el 15 de juliol de 2013 en l’acte institucional per commemorar el 30è aniversari de l’aprovació de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística, que va tenir lloc al Parlament de Catalunya. L’acte, fet a la Sala Auditori, va ser conduït pel periodista Josep Puigbó, va comptar amb diverses intervencions i amb l’assistència de molt públic i de representants del món polític, acadèmic i cultural.Read More »