Le ñ de la discorde : retour sur le contentieux Fañch et la transcription des noms et prénoms non français dans l’état-civil français – Eneritz Zabaleta

La question de la transcription dans les actes d’état-civil français des prénoms a donné lieu à une polémique juridique récemment. Cette polémique voit se confronter les tenants du principe de l’usage exclusif de la langue française dans les actes de l’état-civil et les partisans d’une ouverture de ces actes aux orthographes usitées dans les langues régionales de France.

La polémique a démarré le 11 mai 2017 lorsque, suite à la naissance de leur petit garçon, un couple de Quimpérois s’est vu refuser la transcription par le service de l’état-civil de la commune du prénom breton Fañch, qui a été transposé en Fanch, au motif que le tilde n’était pas un signe diacritique utilisé dans la langue française. Suite à la polémique suscitée par ce refus, les services de l’état-civil acceptent la transcription du prénom dans sa graphie bretonne. Las, le Procureur de la République de Rennes, gardien du respect de la légalité par les officiers de l’état-civil, conteste cette décision en justice et ouvre le volet judiciaire de l’affaire.

Ce contentieux résonne grandement à certains parents catalans ou basques, puisque des refus similaires avaient été répertoriés pour des prénoms catalans ou basques présentant des signes diacritiques non utilisés en langue française. Au début des années 2000, l’affaire relative au prénom catalan Martí avait donné lieu à un contentieux fourni qui était arrivé jusqu’à la Cour européenne des droits de l’Homme.Read More »

L’Estat i el seu aparell, novament contra l’ús i la unitat — Alfons Esteve i Francesc Esteve

Fa uns quants dies va tenir una notable repercussió —i un saludable rebuig— en els mitjans i l’opinió pública la curiosa argumentació de l’Advocacia de l’Estat que exigia a la Generalitat Valenciana de comunicar-se amb Catalunya, les Illes Balears i la resta de l’àrea catalanoparlant només en castellà i no en la llengua pròpia. 

Segons l’Advocacia de l’Estat, el Govern valencià no hi podia utilitzar el valencià i hi havia de recórrer al castellà per la profunda raó que l’Estatut valencià i la Llei d’ús i ensenyament només parlen de valencià, denominació que no figura en cap altre estatut. Un argument d’una profunditat similar a impedir, per exemple, que el Govern d’Espanya pogués comunicar-se amb els d’Hondures o Costa Rica en castellà, perquè la Constitució espanyola parla de castellà i no d’espanyol per a referir-se a la llengua de l’Estat. Però aquest nominalisme exacerbat i aquesta manipulació literalista s’entendran millor si comprovem que es combinen amb un atac frontal a l’ús de la llengua pròpia, de manera que, si s’admeten les pretensions de l’Advocacia de l’Estat, el valencià quedarà relegat a una utilització oficial quasi ornamental.

Read More »

Resum de la quarta Jornada de la Revista de Llengua i Dret “40 anys de legislació lingüística: balanç i reptes de futur” – Viena Rodríguez i Anna Arnall

EAPCL’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) va acollir el proppassat dimecres 18 de setembre la Jornada de la Revista de Llengua i Dret “40 anys de legislació lingüística: balanç i reptes de futur”, amb l’objectiu d’analitzar de la mà d’experts l’evolució de la legislació lingüística del català, el basc, el gallec, l’aragonès i l’asturià en els últims quaranta anys des de cinc perspectives sectorials diferents (la toponímia, l’ensenyament, els usos institucionals, el sector socioeconòmic i l’àmbit audiovisual) i també d’apuntar els reptes de futur que hauran d’afrontar aquestes llengües pròpies.

Aquesta quarta trobada de la Revista de Llengua i Dret es va organitzar en el marc del 40è aniversari del restabliment de l’EAPC, que va tenir lloc l’any 1979 coincidint amb l’inici d’un període de recuperació de les institucions d’autogovern en què van fructificar, no només a Catalunya, les primeres regulacions lingüístiques de l’Estat.Read More »

Serveis públics digitals: un català planer per a l’era d’internet? – Josep Maria Flores i Ester Manzano

Entre el 1981 i el 2001 es va dur a terme a la Generalitat de Catalunya una tasca, liderada primer per la Coordinadora de Llenguatge Administratiu i després per la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu, de fixació d’un model de llenguatge administratiu i jurídic català modern. El punt de partida era un llenguatge administratiu en castellà, amb un estil abarrocat i una concepció de la relació entre ciutadania i Administració pròpia d’un govern autoritari. Per superar-lo es van buscar referents en documents de la República i fins i tot medievals i en les solucions d’altres llengües romàniques, i es van posar al dia. El resultat va ser el llenguatge net, respectuós i tècnic que les darreres dècades ha anat omplint els arxivadors de les nostres institucions.

Ha plogut molt des d’aleshores, en uns anys que han presenciat la revolució d’internet, el qual, entre moltes altres coses, ens ha portat noves maneres de comunicar-nos i, de retruc, de llegir i entendre el món. Ens arriba molta més informació, i som capaços de captar-ne molta més alhora, sempre que estigui simplificada; els llargs paràgrafs cedeixen terreny a les frases breus introduïdes per boletes i enriquides amb negretes, cursives, subratllats i altres recursos gràfics perquè el lector o lectora capti al primer segon l’essència del missatge i s’entretingui després amb els detalls només si hi té un especial interès. I el text esdevé subsidiari del multimèdia, això sí, els vídeos no han de depassar el parell de minuts, perquè, si no, el nostre interès decau ràpidament. Agradarà o no, però és el nou món que ha vingut per quedar-se a la nostra butxaca, per ara en forma de telèfon mòbil, en què cada hora som fervents usuaris de serveis digitals hipersimplificats de primera línia que ens permeten comprar un llibre amb un sol clic. I aquest és el nivell de servei a què la nostra ciutadania s’ha acostumat i amb el qual mesurarà els serveis digitals que des de l’Administració li oferim.Read More »

El supremacismo lingüístico, la Constitución española y el Estatut d’autonomia de Catalunya – Juan Carlos Moreno Cabrera

En este artículo voy a mostrar cómo la ideología del supremacismo lingüístico español sirve para justificar las iniciativas e intentos de que el catalán no recupere todos los ámbitos de uso en los que, como lengua oficial de Catalunya, debería ser la lengua preferente. El carácter cooficial del castellano en Catalunya se utiliza precisamente para poner permanentemente en cuestión la normalización del conocimiento y uso del catalán en todas las instituciones catalanas. Voy a mostrar que, ni siquiera apoyándose en la actual Constitución española, hay justificación para esa puesta en cuestión permanente del catalán como lengua de uso normal y preferente en todas las instituciones catalanas.

El punto primero del artículo 3 de la Constitución española de 1978 dice lo siguiente:

“Artículo 3.

  1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.”

Voy a hacer una interpretación lingüística de este punto. ¿Cómo entender, desde la ciencia lingüística, la oposición entre el conocimiento y el uso de una lengua? Desde un punto de vista lingüístico, está claro que conocer, es decir, entender una lengua, no significa tener la competencia para usarla. Es muy habitual entender una lengua (escrita o hablada) sin tener la capacidad de usarla activamente ya sea hablada o por escrito. Muchos filósofos o juristas pueden, por ejemplo, leer alemán de corrido sin ser capaces de hablar o escribir fluidamente esta lengua. La oposición conocimiento/uso se puede interpretar claramente en términos lingüísticos.Read More »