El supremacismo lingüístico, la Constitución española y el Estatut d’autonomia de Catalunya – Juan Carlos Moreno Cabrera

En este artículo voy a mostrar cómo la ideología del supremacismo lingüístico español sirve para justificar las iniciativas e intentos de que el catalán no recupere todos los ámbitos de uso en los que, como lengua oficial de Catalunya, debería ser la lengua preferente. El carácter cooficial del castellano en Catalunya se utiliza precisamente para poner permanentemente en cuestión la normalización del conocimiento y uso del catalán en todas las instituciones catalanas. Voy a mostrar que, ni siquiera apoyándose en la actual Constitución española, hay justificación para esa puesta en cuestión permanente del catalán como lengua de uso normal y preferente en todas las instituciones catalanas.

El punto primero del artículo 3 de la Constitución española de 1978 dice lo siguiente:

“Artículo 3.

  1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.”

Voy a hacer una interpretación lingüística de este punto. ¿Cómo entender, desde la ciencia lingüística, la oposición entre el conocimiento y el uso de una lengua? Desde un punto de vista lingüístico, está claro que conocer, es decir, entender una lengua, no significa tener la competencia para usarla. Es muy habitual entender una lengua (escrita o hablada) sin tener la capacidad de usarla activamente ya sea hablada o por escrito. Muchos filósofos o juristas pueden, por ejemplo, leer alemán de corrido sin ser capaces de hablar o escribir fluidamente esta lengua. La oposición conocimiento/uso se puede interpretar claramente en términos lingüísticos.Read More »

Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea – Narcís Mir i Sala

Contràriament al que fa un temps podia ser una perspectiva raonable de millora progressiva de l’estatus jurídic de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea, la realitat d’aquest darrers anys mostra de manera força clara una situació d’estancament, i fins i tot d’una certa regressió.

De manera potser sorprenent, el punt d’inflexió d’aquesta tendència es va produir a partir del moment que es van aprovar els acords administratius signats pel Govern espanyol amb les diferents institucions i organismes de la Unió, acords que, sota condicions molt limitades, hi permeten un cert ús oficial del català i de la resta de llengües oficials a l’Estat espanyol distintes del castellà.

En aquest sentit caldria constatar que, a més del fet que la seva aplicació s’hagi demostrat ineficaç en la pràctica, la seva aprovació ha pogut reforçat la falsa impressió que el dret de la Unió atorga a la llengua catalana una posició i un estatus ajustat pacíficament a la realitat jurídica i política de Catalunya en el marc espanyol i europeu. D’altra banda, el moment crític i incert que viu actualment el projecte d’integració europea ha fet que el plantejament per part de les diferents instàncies polítiques i cíviques de Catalunya d’un reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea sigui vist, en termes generals, amb una major incomprensió i considerat com un nou obstacle als problemes als quals la Unió Europea ha de fer front.Read More »

El català de la Franja, entre dues paradoxes – Esteve Valls

800px-localitzacio_franja_ponent_paisos_catalans-svgNo és cap casualitat que al llarg d’aquests darrers mesos una munió de veus s’hagin alçat per reclamar al govern de l’Aragó una intervenció pública urgent que contribueixi a dignificar unes varietats de la llengua catalana, les de la Franja, que han perdut bona part de la seva vitalitat etnolingüística del tombant de segle ençà. Veus com les de Mercè Ibarz o Natxo Sorolla han alertat recentment del risc de substitució lingüística que corre el català a l’Aragó, especialment arran de la constatació que perilla la transmissió intergeneracional de la llengua en les parelles autòctones amb fills i que la llengua de relació entre els joves catalanoparlants comença a ser el castellà en una proporció molt elevada. Per tot plegat, entitats com l’Institut d’Estudis del Baix Cinca han arribat a fer una crida per salvar el català de la Franja, amb la intenció de somoure consciències i pressionar unes administracions autonòmiques que, en paraules de Joaquim Gibert, han promogut un “lingüicidi legal”.

Davant del repte de capgirar una situació sociolingüística tan adversa, fruit de dècades de contraplanificació lingüística, hom podria pensar que la qüestió de la qualitat de la llengua que parlen els franjolins és secundària, subalterna. No ho comparteixo en absolut. En un context de progressiva minorització demolingüística dels catalanoparlants, cal que els franjolins percebin la llengua catalana com una eina útil, necessària, pròpia i prestigiosa. Cal, doncs, no només enterrar el terme chapurriau (com sembla que estan fent sense complexos les noves generacions), sinó també eliminar de l’imaginari col·lectiu tots els prejudicis que aquesta denominació duu associats, a saber: que el que es parla als pobles de la Franja és una barreja de català i de castellà; i que els parlars són locals i, per tant, inútils per comunicar-se amb persones alienes a l’entorn més immediat.Read More »

Prejutgem en funció de la llengua? Les actituds lingüístiques dels joves universitaris de Barcelona i Palma – Anna Tudela

Les dades de les enquestes de les darreres dècades mostren que els coneixements de català han augmentat tant a Catalunya com a les Illes Balears. Tanmateix, aquest augment no es veu reflectit directament en els usos de la llengua catalana, cosa que indicaria que l’estancament a l’hora de fer servir el català no és una conseqüència del desconeixement, sinó que la causa d’aquest fet serien raons ideològiques, representacionals o actitudinals (Vila i Moreno, 2006). La tesi Les actituds lingüístiques dels joves universitaris de Barcelona i Palma se centra, precisament, en aquests últims factors, els actitudinals, que són decisius en la tria lingüística. Read More »

El català, llengua vehicular del sistema educatiu: límits i contradiccions d’aquesta afirmació – Pere Mayans

En general, a la societat catalana hi ha la idea més o menys compartida per tothom que el català és la llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya. Com se sap, d’aquesta qüestió, se n’ha fet una bandera política, tant per part dels defensors de la immersió lingüística en català (sic) com per part dels contraris a la priorització de la llengua en aquest àmbit, que defensen que l’espanyol també ha de ser llengua vehicular (amb propostes i models diferents, però línies educatives únicament en castellà, presència suposadament equilibrada de les dues llengües a l’escola…). En aquest article volem presentar els límits jurídics i alguns casos concrets que qüestionen que el català sigui realment, i en tots els centres del país, la llengua utilitzada normalment com a llengua vehicular.

Un primer aclariment terminològic

Cal, abans de tot, un primer aclariment: quan es parla d’immersió lingüística al nostre país, moltes vegades es confonen (ho fan, especialment, polítics, creadors d’opinió i periodistes) els termes i s’aplica el concepte al conjunt de l’ensenyament. Cal tenir clar, però, que, quan ens referim a la immersió lingüística, “només” parlem d’aquells contextos en què s’apliquen les metodologies pròpies d’aquest programa, basades en el tractament integrat de llengua i continguts, ja que bona part de l’alumnat desconeix la llengua vehicular del sistema educatiu. En contextos en què l’alumnat coneix, per contacte amb la família o amb l’entorn, la llengua catalana en cap cas parlaríem d’aplicació d’aquest programa, sinó que, senzillament, parlaríem d’ensenyament en català.Read More »