El català, llengua vehicular del sistema educatiu: límits i contradiccions d’aquesta afirmació – Pere Mayans

En general, a la societat catalana hi ha la idea més o menys compartida per tothom que el català és la llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya. Com se sap, d’aquesta qüestió, se n’ha fet una bandera política, tant per part dels defensors de la immersió lingüística en català (sic) com per part dels contraris a la priorització de la llengua en aquest àmbit, que defensen que l’espanyol també ha de ser llengua vehicular (amb propostes i models diferents, però línies educatives únicament en castellà, presència suposadament equilibrada de les dues llengües a l’escola…). En aquest article volem presentar els límits jurídics i alguns casos concrets que qüestionen que el català sigui realment, i en tots els centres del país, la llengua utilitzada normalment com a llengua vehicular.

Un primer aclariment terminològic

Cal, abans de tot, un primer aclariment: quan es parla d’immersió lingüística al nostre país, moltes vegades es confonen (ho fan, especialment, polítics, creadors d’opinió i periodistes) els termes i s’aplica el concepte al conjunt de l’ensenyament. Cal tenir clar, però, que, quan ens referim a la immersió lingüística, “només” parlem d’aquells contextos en què s’apliquen les metodologies pròpies d’aquest programa, basades en el tractament integrat de llengua i continguts, ja que bona part de l’alumnat desconeix la llengua vehicular del sistema educatiu. En contextos en què l’alumnat coneix, per contacte amb la família o amb l’entorn, la llengua catalana en cap cas parlaríem d’aplicació d’aquest programa, sinó que, senzillament, parlaríem d’ensenyament en català.Read More »

I què en fem, de l’occità? Algunes consideracions a partir de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de 2013 – Aitor Carrera

Darrerament comencem a habituar-nos als debats sobre els graus d’oficialitat que haurien de tenir les diferents llengües que conviuen a casa nostra en un hipotètic nou marc jurídic i polític. L’occità ocupa en aquestes controvèrsies una posició clarament secundària, i segons el cas se’n proposen diferents nivells de reconeixement, inferiors o superiors als que ja té actualment al nostre país, cosa que no sempre obeeix a una reflexió profunda sobre el paper que caldria reservar a la nostra segona llengua territorial. Ben mirat, tot plegat tampoc no és una sorpresa. La Vall d’Aran, el territori occitanoparlant de l’actual Catalunya administrativa, representa amb prou feines el 0,1% del conjunt de la població del país. Tot i que la llengua d’oc sigui oficial en aquella comarca pirinenca d’ençà de 1990, i que tingui aquesta mateixa consideració –almenys sobre el paper– a tot el Principat des de 2006, la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (d’ara endavant, EULP2013) constata que gairebé la meitat dels habitants de Catalunya –concretament un 45,7%– ni tan sols sap que l’occità hi és oficial, tot i que també cal reconèixer que l’any 2008 el percentatge era encara superior (56,9%). Davant del problema, n’hi ha que han proposat que aquesta llengua tingui almenys algunes atribucions simbòliques o emblemàtiques en el conjunt del país, i certament caldria estudiar com cal –entre altres coses– la manera de garantir de forma efectiva uns drets individuals per a la minoria occitanòfona fora de la Vall d’Aran. No hauríem de perdre de vista, però, que més enllà del paper que eventualment pugui jugar la llengua d’oc a l’exterior d’aquella comarca (que ha donat lloc a veritables fantasies que podrien ser vistes com una expressió de diletantisme), qualsevol iniciativa pública, i en definitiva qualsevol acció en el marc de la política i la planificació lingüístiques, relativa a la llengua occitana hauria de tenir una prioritat molt clara i evident: fomentar-ne l’ús social al seu territori i fer-ne (o refer-ne, més aviat) una llengua d’ús normal entre la població aranesa.Read More »

Per una nova política lingüística catalana – Rafel Torner

1. A desgrat d’expressions triomfalistes, com les del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que l’any 2014 va declarar que “[…] ens portarà [sic] un quinquenni o dos, però anem cap a la normalitat plena”, la realitat és que la llengua catalana, també al Principat de Catalunya, es troba, com a mínim, amb grans dificultats que n’afecten l’ús, el coneixement i la qualitat. [El mateix serveix per a l’occità a la Vall d’Aran; l’esment a l’occità val per a tot el text.] En els pròxims anys el català hauria de superar reptes molt importants i avançar en gairebé tots els àmbits d’ús, en alguns per a recuperar el terreny perdut, en altres per a consolidar-s’hi i en altres, senzillament, per a entrar-hi o no ser-hi residual. La política lingüística catalana (PLC) haurà d’incidir especialment en els àmbits de l’administració de justícia, l’ensenyament mitjà i universitari, l’empresa i el món laboral (un sector clau), el lleure juvenil, el cinema i altres consums culturals i la gestió de la immigració; es tracta d’àmbits molt importants en què l’ús del català és especialment feble o inestable. A més, el català hauria d’avançar com a llengua de comunicació intergrupal, cosa que implicaria una modificació progressiva de les normes socials d’ús de les llengües. Finalment, caldria també incidir en la qualitat de la llengua.

2. [Aquí, abans de continuar amb el fil d’aquest apunt, farem un excurs.] Potser devem bona part de les dificultats amb què es troba el català arreu del territori a un error d’apreciació en el moment fundacional de l’actual règim espanyol. En els anys de la Transició franquista a l’actual democràcia, i durant els anys següents, el catalanisme polític hegemònic –i el catalanisme cultural i lingüístic corresponent, a Catalunya i a la resta del territori– no va saber, o no va poder, preveure la gran influència que l’Estat que sorgia després de la dictadura acabaria exercint sobre la cultura i la identitat catalana, començant per la llengua. No cal dir, atesa la tradició espanyola en la matèria, en quina línia ha anat aquesta influència.Read More »

Estudi sobre la presència de les llengües en les converses al carrer, Barcelona 2012 – Albert Fabà i Anna Torrijos

La Direcció General de Política Lingüística i el Centre de Normalització Lingüística de Barcelona han analitzat la llengua de les converses als principals eixos comercials dels districtes de Barcelona. El resultat permet conèixer la variabilitat d’usos lingüístics a diversos carrers de Barcelona en funció d’una sèrie de variables observades. La metodologia que s’ha utilitzat és l’observació i el registre de la llengua de les persones que parlen pel carrer. El nombre total d’itineraris van ser 11, que responen als principals eixos comercials dels districtes de Barcelona, i el d’audicions, per tant, d’observacions anotades, ha estat de 3.940. Aquest nombre d’observacions varia des de les 520 (Raval) a les 233 (Muntaner), depenent de la quantitat de persones que hi transiten.Read More »

Barrera o passaport per a la integració?: ideologies lingüístiques dels japonesos residents a Catalunya – Makiko Fukuda

Nubol de paraulesRKN: «Em pensava que el català era una mena de dialecte…»

MKT: «Sí, sí.»

MNN: «Però [castellà i català] són ben diferents, oi?»

(Dona, 1 any a Barcelona; Dona, 2 anys a Barcelona; Dona 4 mesos a Barcelona)

MKT: «Això és un engany, oi que sí?! Dins d’un mateix país, d’Espanya!! Si un mateix rei governa aquest país, almenys, hauria de ser una mateixa llengua.»  (Dona, 2 anys a Barcelona)

Aquestes són les actituds lingüístiques inicials d’unes dones japoneses que van arribar a Barcelona a causa de la feina dels seus cònjuges. Les tres tenen com a tret comú que són membres “passavolants” de la població japonesa a Catalunya, que solen arribar poc informats de la societat d’acollida. En general, els japonesos són enviats al seu nou lloc de feina al cap de poc temps després d’haver rebut el comunicat oficial sobre el seu trasllat i, a més a més, en molts casos, no els deixen triar la destinació.Read More »