El català de la Franja, entre dues paradoxes – Esteve Valls

800px-localitzacio_franja_ponent_paisos_catalans-svgNo és cap casualitat que al llarg d’aquests darrers mesos una munió de veus s’hagin alçat per reclamar al govern de l’Aragó una intervenció pública urgent que contribueixi a dignificar unes varietats de la llengua catalana, les de la Franja, que han perdut bona part de la seva vitalitat etnolingüística del tombant de segle ençà. Veus com les de Mercè Ibarz o Natxo Sorolla han alertat recentment del risc de substitució lingüística que corre el català a l’Aragó, especialment arran de la constatació que perilla la transmissió intergeneracional de la llengua en les parelles autòctones amb fills i que la llengua de relació entre els joves catalanoparlants comença a ser el castellà en una proporció molt elevada. Per tot plegat, entitats com l’Institut d’Estudis del Baix Cinca han arribat a fer una crida per salvar el català de la Franja, amb la intenció de somoure consciències i pressionar unes administracions autonòmiques que, en paraules de Joaquim Gibert, han promogut un “lingüicidi legal”.

Davant del repte de capgirar una situació sociolingüística tan adversa, fruit de dècades de contraplanificació lingüística, hom podria pensar que la qüestió de la qualitat de la llengua que parlen els franjolins és secundària, subalterna. No ho comparteixo en absolut. En un context de progressiva minorització demolingüística dels catalanoparlants, cal que els franjolins percebin la llengua catalana com una eina útil, necessària, pròpia i prestigiosa. Cal, doncs, no només enterrar el terme chapurriau (com sembla que estan fent sense complexos les noves generacions), sinó també eliminar de l’imaginari col·lectiu tots els prejudicis que aquesta denominació duu associats, a saber: que el que es parla als pobles de la Franja és una barreja de català i de castellà; i que els parlars són locals i, per tant, inútils per comunicar-se amb persones alienes a l’entorn més immediat.Read More »

Prejutgem en funció de la llengua? Les actituds lingüístiques dels joves universitaris de Barcelona i Palma – Anna Tudela

Les dades de les enquestes de les darreres dècades mostren que els coneixements de català han augmentat tant a Catalunya com a les Illes Balears. Tanmateix, aquest augment no es veu reflectit directament en els usos de la llengua catalana, cosa que indicaria que l’estancament a l’hora de fer servir el català no és una conseqüència del desconeixement, sinó que la causa d’aquest fet serien raons ideològiques, representacionals o actitudinals (Vila i Moreno, 2006). La tesi Les actituds lingüístiques dels joves universitaris de Barcelona i Palma se centra, precisament, en aquests últims factors, els actitudinals, que són decisius en la tria lingüística. Read More »

El català, llengua vehicular del sistema educatiu: límits i contradiccions d’aquesta afirmació – Pere Mayans

En general, a la societat catalana hi ha la idea més o menys compartida per tothom que el català és la llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya. Com se sap, d’aquesta qüestió, se n’ha fet una bandera política, tant per part dels defensors de la immersió lingüística en català (sic) com per part dels contraris a la priorització de la llengua en aquest àmbit, que defensen que l’espanyol també ha de ser llengua vehicular (amb propostes i models diferents, però línies educatives únicament en castellà, presència suposadament equilibrada de les dues llengües a l’escola…). En aquest article volem presentar els límits jurídics i alguns casos concrets que qüestionen que el català sigui realment, i en tots els centres del país, la llengua utilitzada normalment com a llengua vehicular.

Un primer aclariment terminològic

Cal, abans de tot, un primer aclariment: quan es parla d’immersió lingüística al nostre país, moltes vegades es confonen (ho fan, especialment, polítics, creadors d’opinió i periodistes) els termes i s’aplica el concepte al conjunt de l’ensenyament. Cal tenir clar, però, que, quan ens referim a la immersió lingüística, “només” parlem d’aquells contextos en què s’apliquen les metodologies pròpies d’aquest programa, basades en el tractament integrat de llengua i continguts, ja que bona part de l’alumnat desconeix la llengua vehicular del sistema educatiu. En contextos en què l’alumnat coneix, per contacte amb la família o amb l’entorn, la llengua catalana en cap cas parlaríem d’aplicació d’aquest programa, sinó que, senzillament, parlaríem d’ensenyament en català.Read More »

I què en fem, de l’occità? Algunes consideracions a partir de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de 2013 – Aitor Carrera

Darrerament comencem a habituar-nos als debats sobre els graus d’oficialitat que haurien de tenir les diferents llengües que conviuen a casa nostra en un hipotètic nou marc jurídic i polític. L’occità ocupa en aquestes controvèrsies una posició clarament secundària, i segons el cas se’n proposen diferents nivells de reconeixement, inferiors o superiors als que ja té actualment al nostre país, cosa que no sempre obeeix a una reflexió profunda sobre el paper que caldria reservar a la nostra segona llengua territorial. Ben mirat, tot plegat tampoc no és una sorpresa. La Vall d’Aran, el territori occitanoparlant de l’actual Catalunya administrativa, representa amb prou feines el 0,1% del conjunt de la població del país. Tot i que la llengua d’oc sigui oficial en aquella comarca pirinenca d’ençà de 1990, i que tingui aquesta mateixa consideració –almenys sobre el paper– a tot el Principat des de 2006, la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (d’ara endavant, EULP2013) constata que gairebé la meitat dels habitants de Catalunya –concretament un 45,7%– ni tan sols sap que l’occità hi és oficial, tot i que també cal reconèixer que l’any 2008 el percentatge era encara superior (56,9%). Davant del problema, n’hi ha que han proposat que aquesta llengua tingui almenys algunes atribucions simbòliques o emblemàtiques en el conjunt del país, i certament caldria estudiar com cal –entre altres coses– la manera de garantir de forma efectiva uns drets individuals per a la minoria occitanòfona fora de la Vall d’Aran. No hauríem de perdre de vista, però, que més enllà del paper que eventualment pugui jugar la llengua d’oc a l’exterior d’aquella comarca (que ha donat lloc a veritables fantasies que podrien ser vistes com una expressió de diletantisme), qualsevol iniciativa pública, i en definitiva qualsevol acció en el marc de la política i la planificació lingüístiques, relativa a la llengua occitana hauria de tenir una prioritat molt clara i evident: fomentar-ne l’ús social al seu territori i fer-ne (o refer-ne, més aviat) una llengua d’ús normal entre la població aranesa.Read More »

Per una nova política lingüística catalana – Rafel Torner

1. A desgrat d’expressions triomfalistes, com les del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que l’any 2014 va declarar que “[…] ens portarà [sic] un quinquenni o dos, però anem cap a la normalitat plena”, la realitat és que la llengua catalana, també al Principat de Catalunya, es troba, com a mínim, amb grans dificultats que n’afecten l’ús, el coneixement i la qualitat. [El mateix serveix per a l’occità a la Vall d’Aran; l’esment a l’occità val per a tot el text.] En els pròxims anys el català hauria de superar reptes molt importants i avançar en gairebé tots els àmbits d’ús, en alguns per a recuperar el terreny perdut, en altres per a consolidar-s’hi i en altres, senzillament, per a entrar-hi o no ser-hi residual. La política lingüística catalana (PLC) haurà d’incidir especialment en els àmbits de l’administració de justícia, l’ensenyament mitjà i universitari, l’empresa i el món laboral (un sector clau), el lleure juvenil, el cinema i altres consums culturals i la gestió de la immigració; es tracta d’àmbits molt importants en què l’ús del català és especialment feble o inestable. A més, el català hauria d’avançar com a llengua de comunicació intergrupal, cosa que implicaria una modificació progressiva de les normes socials d’ús de les llengües. Finalment, caldria també incidir en la qualitat de la llengua.

2. [Aquí, abans de continuar amb el fil d’aquest apunt, farem un excurs.] Potser devem bona part de les dificultats amb què es troba el català arreu del territori a un error d’apreciació en el moment fundacional de l’actual règim espanyol. En els anys de la Transició franquista a l’actual democràcia, i durant els anys següents, el catalanisme polític hegemònic –i el catalanisme cultural i lingüístic corresponent, a Catalunya i a la resta del territori– no va saber, o no va poder, preveure la gran influència que l’Estat que sorgia després de la dictadura acabaria exercint sobre la cultura i la identitat catalana, començant per la llengua. No cal dir, atesa la tradició espanyola en la matèria, en quina línia ha anat aquesta influència.Read More »