El dia 26 de juny de 2025, el Ple Municipal de l’Ajuntament d’Alacant va aprovar una declaració institucional en què instava les Corts Valencianes a modificar la Llei d’ús i ensenyament del valencià (des d’ara, LUEV)[i] i a adscriure la ciutat a la zona de predomini lingüístic castellà. Aquesta iniciativa, d’acord amb les declaracions que s’han conegut d’alguns membres del govern valencià, del partit en el govern o del president mateix, no tindrà per ara més recorregut. El que sí que ha aconseguit és generar el rebuig entre els partits de l’oposició, els sindicats i les entitats cíviques i acadèmiques d’Alacant, i una onada de solidaritat procedent de la resta del domini lingüístic català.
L’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana estableix en l’article sisè que el valencià és l’única llengua pròpia de l’autonomia (punt 1) i que hi és oficial juntament amb el castellà (punt 2). El valor d’aquestes disposicions, però, queda limitat en el mateix article, en el punt 7, el qual preveu la delimitació legal dels territoris en què predomine l’ús d’una llengua o de l’altra. L’oficialitat queda atenuada, doncs, en aquells municipis legalment considerats de predomini lingüístic castellà.
D’un temps ençà, entre els anys 2022 i 2025, diverses comunitats autònomes amb llengua oficial pròpia han aprovat o impulsat mesures normatives que poden ser qüestionades per constituir un fre –o fins i tot un retrocés– en els processos de normalització lingüística. En els darrers anys també s’observa una evolució en la jurisprudència, que marca la mateixa tendència regressiva. Aquestes dues qüestions són objecte d’anàlisi a la secció monogràfica sobre “Protecció de les llengües i regressió” publicada recentment dins del