En les societats multilingües, les decisions sobre els models lingüístics educatius i sobre els usos vehiculars de les llengües en contacte són elements crítics en la definició de les polítiques públiques. El paper clau dels sistemes educatius en la transmissió dels coneixements i valors sancionats socialment, en la capitalització cultural i lingüística de l’alumnat, i en la reproducció (i la legitimació) de les desigualtats socials[1] els converteix en un terreny adobat per als conflictes d’interessos entre diferents sectors socials. Així ho testimonia la conflictivitat (social, política, judicial, mediàtica) al voltant dels models lingüístics educatius en les comunitats autònomes de l’Estat espanyol amb doble oficialitat lingüística. Alhora, i a pesar de les reticències expressades per autors tan influents com Joshua A. Fishman[2], les polítiques lingüístiques educatives es conceben com un element cabdal dels projectes de revitalització de llengües subordinades. Especialment quan adopten una perspectiva compensadora dels desequilibris socials i lingüístics i no es limiten a “reflectir” la realitat (socio)lingüística vigent, per posar-ho en els termes del sociolingüista i actual secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, F. Xavier Vila.Llegeix més »
El passat 17 de desembre de 2021 el Boletín Oficial de las Cortes Generales publicava el Projecte de llei general de comunicació audiovisual, un text normatiu precedit d’una polèmica institucional i mediàtica inusual, des de l’aprovació de l’avantprojecte en les seves dues formulacions del 6 de novembre de 2020 i del 29 de juny de 2021.
A propòsit del llibre de Daniel Escribano (2020). El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República, Palma: Lleonard Muntaner, 198 pàgines.