La STC d’11 d’abril de 2019 sobre la Llei d’educació de Catalunya i la seva repercussió sobre el model lingüístic a l’escola catalana – Susana Marín Dios

Una sentència sobrevalorada, que no pacifica la qüestió i que ens deixa a les portes de nous embats entorn a l’ús del català com a llengua vehicular

La Sentència del Tribunal Constitucional (STC) d’11 d’abril de 2019 acaba de resoldre —amb considerable retard, això sí— el recurs presentat contra diversos preceptes de la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació de Catalunya (LEC). Cada vegada que el model educatiu —i els seus fonaments legals o reglamentaris— és objecte de revisió constitucional o jurisdiccional, ha reviscut el debat jurídic, però també el mediàtic i el social, sobre un marc normatiu tan rellevant per a la vida de les persones. No debades, la Sentència que ens proposem examinar conté diversos pronunciaments sobre una qüestió tan controvertida com el règim lingüístic a l’educació i la utilització del català com a llengua vehicular en l’ensenyament.

Ara bé: realment, la Sentència suposa un “blindatge” respecte de la immersió lingüística a l’escola catalana com s’han apressat a assenyalar els mitjans de comunicació? Més encara, és l’objecte d’aquesta sentència el model lingüístic a l’escola? Respondre adequadament aquestes preguntes exigiria, probablement, contextualitzar de forma exhaustiva aquesta Sentència, i posar-la en relació no només amb el marc normatiu sinó amb la seva evolució, i sobretot amb la jurisprudència constitucional i ordinària sobre els drets i deures lingüístics, en l’educació i en altres àmbits. No obstant, per no sobreeixir dels marges raonables del que ha de ser aquest apunt, em remeto al magnífic estudi del Dr. Joan Ridao Martín, publicat en aquesta mateixa revista (1) i que descriu amb precisió l’escenari jurídic, la seva evolució a la llum dels canvis normatius i jurisprudencials i el balanç que cal extreure’n en el moment actual.Read More »

La qüestió de la llengua: un fals debat educatiu – Mònica Pereña

Que parlar de llengua i de llengües a l’escola és important i necessari és una obvietat. No endebades la llengua és l’instrument que ens permet comprendre la realitat, expressar el pensament, raonar, transmetre el coneixement i una determinada manera de veure i entendre el món i relacionar-nos amb els altres. Per això cal situar-la al centre de l’aprenentatge.

Que la composició lingüística i cultural de la nostra societat, fruit de les successives onades migratòries recents i de la internacionalització cultural, acadèmica i econòmica, planteja reptes nous i implica canvis importants des de la perspectiva de l’ensenyament i l’aprenentatge de les llengües, és una evidència.

Que en el món interconnectat on vivim els alumnes puguin argumentar, negociar i explicar el coneixement en diferents llengües és donar resposta a la nova alfabetització global.

Que el domini i l’ús de diferents llengües esdevé una eina clau per a l’accés al coneixement, és un recurs imprescindible per a la internacionalització i per a la participació en entorns digitals i un requisit bàsic per a la inserció sociolaboral i cultural, és una realitat contrastada.

I que la llengua de referència de la societat i, per tant, del sistema educatiu de qualsevol territori històric no pot ser altra que la pròpia, és innegable.

L’educació avui té com a objectiu preparar els alumnes per viure, interactuar i desenvolupar-se en un entorn social i cultural divers, complex, dinàmic i difícil de preveure, i ha de garantir-los l’assoliment d’unes competències que els permetin viure i participar en societats plurals i desenvolupar-se amb èxit en l’àmbit personal, acadèmic o professional que triïn.

Aquest és el debat que ens hauria d’interessar: com l’escola dona resposta a les necessitats d’una societat en constant evolució i com donem als alumnes els recursos i les eines necessàries perquè hi puguin viure i conviure amb plenitud.Read More »