La qüestió de la llengua: un fals debat educatiu – Mònica Pereña

Que parlar de llengua i de llengües a l’escola és important i necessari és una obvietat. No endebades la llengua és l’instrument que ens permet comprendre la realitat, expressar el pensament, raonar, transmetre el coneixement i una determinada manera de veure i entendre el món i relacionar-nos amb els altres. Per això cal situar-la al centre de l’aprenentatge.

Que la composició lingüística i cultural de la nostra societat, fruit de les successives onades migratòries recents i de la internacionalització cultural, acadèmica i econòmica, planteja reptes nous i implica canvis importants des de la perspectiva de l’ensenyament i l’aprenentatge de les llengües, és una evidència.

Que en el món interconnectat on vivim els alumnes puguin argumentar, negociar i explicar el coneixement en diferents llengües és donar resposta a la nova alfabetització global.

Que el domini i l’ús de diferents llengües esdevé una eina clau per a l’accés al coneixement, és un recurs imprescindible per a la internacionalització i per a la participació en entorns digitals i un requisit bàsic per a la inserció sociolaboral i cultural, és una realitat contrastada.

I que la llengua de referència de la societat i, per tant, del sistema educatiu de qualsevol territori històric no pot ser altra que la pròpia, és innegable.

L’educació avui té com a objectiu preparar els alumnes per viure, interactuar i desenvolupar-se en un entorn social i cultural divers, complex, dinàmic i difícil de preveure, i ha de garantir-los l’assoliment d’unes competències que els permetin viure i participar en societats plurals i desenvolupar-se amb èxit en l’àmbit personal, acadèmic o professional que triïn.

Aquest és el debat que ens hauria d’interessar: com l’escola dona resposta a les necessitats d’una societat en constant evolució i com donem als alumnes els recursos i les eines necessàries perquè hi puguin viure i conviure amb plenitud.Read More »

Nou curs escolar, nous i vells reptes lingüístics – F. Xavier Vila

Comença un nou curs, i milers d’infants, professionals i progenitors (re)prenen el camí cap als seus centres escolars. A més del neguit pel desconegut, l’alegria pel retrobament i la il·lusió per les novetats, com cada any, als territoris de llengua catalana, el nou curs també arriba carregat de reptes politicolingüístics que fan que la ja prou complexa tasca pedagògica tingui un plus, sovint no benvingut, de dificultats externes a l’escola.

En realitat, no és pas que els conflictes i les polèmiques s’hagin esvaït durant l’estiu. Ben al contrari, igual com el curs anterior, també els darrers mesos han estat moguts en el camp de la llengua i l’escola. [1] A Madrid, l’11 de juliol, i desoint les peticions fetes sobretot des de Catalunya, el Govern d’Espanya va aprovar el Reial Decret que permet demanar una “compensació” de 6.000 € —o fins i tot més, si així es jutja oportú des de l’Administració central (art. 5.2)— als pares que, residint en una comunitat autònoma amb més d’una llengua oficial, desitgin educació bàsica en castellà per als seus fills. Read More »

La política del Partit Popular contra la llengua pròpia de les Illes – Antoni Nadal

People’s Party concerted effort against Catalan in Balearic Islands (publicat a VilaWeb English).

Els mitjans de comunicació social, l’Administració pública i l’ensenyament formen el trípode de la ròtula que sustenta una comunitat. Si una de les tres cames falla, la societat no s’aguanta.

Poc temps després de ser investit, el president de les Illes Balears José Ramón Bauzá (Madrid, 1970) ja ho tenia clar com l’aigua: «El castellano es nuestro idioma y el catalán es una lengua cooficial.» I d’ençà de les eleccions autonòmiques del 22 de maig de 2011, la política lingüística del Govern balear en mans del Partit Popular, que només va obtenir el suport del 26,8 % dels ciutadans amb dret a vot (194.680 vots dels 726.265 possibles), s’ha orientat a desmuntar aqueix trípode.

Vegem-ho a grans trets:Read More »