L’Estat i el seu aparell, novament contra l’ús i la unitat — Alfons Esteve i Francesc Esteve

Fa uns quants dies va tenir una notable repercussió —i un saludable rebuig— en els mitjans i l’opinió pública la curiosa argumentació de l’Advocacia de l’Estat que exigia a la Generalitat Valenciana de comunicar-se amb Catalunya, les Illes Balears i la resta de l’àrea catalanoparlant només en castellà i no en la llengua pròpia. 

Segons l’Advocacia de l’Estat, el Govern valencià no hi podia utilitzar el valencià i hi havia de recórrer al castellà per la profunda raó que l’Estatut valencià i la Llei d’ús i ensenyament només parlen de valencià, denominació que no figura en cap altre estatut. Un argument d’una profunditat similar a impedir, per exemple, que el Govern d’Espanya pogués comunicar-se amb els d’Hondures o Costa Rica en castellà, perquè la Constitució espanyola parla de castellà i no d’espanyol per a referir-se a la llengua de l’Estat. Però aquest nominalisme exacerbat i aquesta manipulació literalista s’entendran millor si comprovem que es combinen amb un atac frontal a l’ús de la llengua pròpia, de manera que, si s’admeten les pretensions de l’Advocacia de l’Estat, el valencià quedarà relegat a una utilització oficial quasi ornamental.

Read More »

La unitat proclamada però no practicada – Francesc Esteve

La publicació del Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb l’equiparació explícita de valencià i català com a denominacions de la llengua, ha significat l’enèsima reobertura del debat onomàstic al País Valencià. La immediata i vociferant ingerència del Govern valencià i del partit que el sustenta, el PP, contra aquesta equiparació i “en defensa de la llengua valenciana” ha donat una notable publicitat al Diccionari i a l’equiparació onomàstica, una popularitat que no hauria tingut altrament. Al final, la decisió de l’AVL de no modificar les definicions de valencià i català, malgrat les pressions, ha representat un gest d’independència i de dignitat dels membres d’aquesta institució que cal valorar en la justa mesura, sobretot vista la seua trajectòria anterior.

Hi ha, en primer lloc, un fet realment important i positiu i és que, tretze anys després de la constitució efectiva, l’AVL manifesta obertament en una publicació declarada “normativa” que valencià i català són dos noms equivalents per a la mateixa llengua i, implícitament, que català és la denominació general en tots els territoris tret del País Valencià: “Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda de l’Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià”.Read More »