En aquests moments, el foment de la llengua catalana a les Illes Balears es troba en una situació molt complexa i desfavorable a causa de la conjuntura política i de factors sociolingüístics diversos, com ara els moviments migratoris o el turisme de masses. En aquest context, l’ensenyament de la llengua pròpia oficial, com a element fonamental d’integració i cohesió social, ha de rebre l’impuls polític necessari i el compromís de la comunitat educativa en el seu conjunt: docents i famílies.
L’escola és un agent fonamental en la normalització del català. No debades, a través de l’ensenyament no sols es transfereixen coneixements, sinó també valors socials i culturals. Malauradament, el marc normatiu que regula la presència del català a les aules i la seva promoció des de les aules és, massa sovint, un objectiu habitual del debat polític, condicionat per interessos purament partidistes o ideològics. L’acord que han subscrit recentment el Partit Popular i Vox per modificar la Llei d’educació de les Illes Balears, a canvi de l’aprovació dels pressuposts de la comunitat autònoma, o l’aplicació del Pla pilot de lliure elecció de llengua (més aviat, de segregació lingüística) en són exemples clars.
D’acord amb l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP), de 2018, un 81,2 % de la població de Catalunya sap parlar en català en major o menor mesura. La xifra, però, davalla 45 punts quan se n’observa la intensitat d’ús: el percentatge de la població que l’usa força o molt de manera diària és del 36,1 %. El desacord entre coneixement i ús no és novetat, sinó una vella cançó entre la gent del ram que duu per títol “El coneixement no comporta necessàriament l’ús”, de la qual s’ha parlat molt i potser hem abordat poc eficaçment.
