1 Introducció
La reforma de l’apartat 3 de l’article 69 de la Constitució espanyola (CE), ja és una realitat (BOE, núm. 123, 20.05.2026). Prové de la iniciativa legislativa formulada davant les Corts Generals per part del Parlament de les Illes Balears a l’efecte que l’illa de Formentera triï un senador propi, amb independència del que triï l’illa d’Eivissa. La qüestió no només té repercussions institucionals i representatives, estrictament d’igualtat territorial i d’assoliment del que tenien la resta d’illes de l’Estat, sinó que també inclou una derivada lingüística, toponímica i identitària. La proposta fou la de substituir en el text constitucional el topònim emprat l’any 1978 “Ibiza”, pel d’“Eivissa”, com correspon, en català, en ser l’originari en la llengua pròpia de l’illa, oficial des de 1983, en virtut del que diu l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears (EAIB), aprovat per la Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer, però no ha prosperat.
Ara com ara, som davant d’un supòsit inèdit en el panorama constitucional perquè es tracta de la primera reforma de la CE que prové d’una iniciativa feta des de fora de Madrid i que ha anat endavant, però no exactament com es promovia des de les Illes Balears.[i]
D’acord amb l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP), de 2018, un 81,2 % de la població de Catalunya sap parlar en català en major o menor mesura. La xifra, però, davalla 45 punts quan se n’observa la intensitat d’ús: el percentatge de la població que l’usa força o molt de manera diària és del 36,1 %. El desacord entre coneixement i ús no és novetat, sinó una vella cançó entre la gent del ram que duu per títol “El coneixement no comporta necessàriament l’ús”, de la qual s’ha parlat molt i potser hem abordat poc eficaçment.