La STC d’11 d’abril de 2019 sobre la Llei d’educació de Catalunya i la seva repercussió sobre el model lingüístic a l’escola catalana – Susana Marín Dios

Una sentència sobrevalorada, que no pacifica la qüestió i que ens deixa a les portes de nous embats entorn a l’ús del català com a llengua vehicular

La Sentència del Tribunal Constitucional (STC) d’11 d’abril de 2019 acaba de resoldre —amb considerable retard, això sí— el recurs presentat contra diversos preceptes de la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació de Catalunya (LEC). Cada vegada que el model educatiu —i els seus fonaments legals o reglamentaris— és objecte de revisió constitucional o jurisdiccional, ha reviscut el debat jurídic, però també el mediàtic i el social, sobre un marc normatiu tan rellevant per a la vida de les persones. No debades, la Sentència que ens proposem examinar conté diversos pronunciaments sobre una qüestió tan controvertida com el règim lingüístic a l’educació i la utilització del català com a llengua vehicular en l’ensenyament.

Ara bé: realment, la Sentència suposa un “blindatge” respecte de la immersió lingüística a l’escola catalana com s’han apressat a assenyalar els mitjans de comunicació? Més encara, és l’objecte d’aquesta sentència el model lingüístic a l’escola? Respondre adequadament aquestes preguntes exigiria, probablement, contextualitzar de forma exhaustiva aquesta Sentència, i posar-la en relació no només amb el marc normatiu sinó amb la seva evolució, i sobretot amb la jurisprudència constitucional i ordinària sobre els drets i deures lingüístics, en l’educació i en altres àmbits. No obstant, per no sobreeixir dels marges raonables del que ha de ser aquest apunt, em remeto al magnífic estudi del Dr. Joan Ridao Martín, publicat en aquesta mateixa revista (1) i que descriu amb precisió l’escenari jurídic, la seva evolució a la llum dels canvis normatius i jurisprudencials i el balanç que cal extreure’n en el moment actual.Read More »

La llengua en el judici del Tribunal Suprem sobre el procés – Josep Cruanyes i Tor

Judici del procés al Tribunal Suprem amb membres del tribunal de cara i encausats d'esquenaEn el judici sobre el procés, i arran de la resolució de les qüestions prèvies de competència del 27 de desembre passat, el Tribunal Suprem (TS) es va pronunciar sobre l’anunci fet per les defenses que els testimonis farien ús de la llengua catalana. Es va expressar en els termes següents: “la sobrevenida invocación del derecho a que las sesiones del juicio se desarrollen en la lengua materna de los procesados contrasta con la ausencia de cualquier queja de indefensión durante el largo tiempo que ya han consumido la investigación y la fase intermedia de esta causa especial”. I el resultat va ser que el Tribunal va acordar oferir la interpretació consecutiva, cosa que els processats van rebutjar perquè no garantia, a causa de la intervenció de l’intèrpret, el dret d’expressar-se de manera directa i sense interrompre la declaració.

Al meu parer, el Tribunal Suprem no ha resolt la qüestió d’acord amb la normativa vigent que hi seria aplicable. El Tribunal parla de llengua materna com a terme sociològic i no des del punt de vista de l’exercici d’un dret. És més, considero que s’utilitza un to de menysteniment respecte del que és una llengua oficial, a banda de demostrar un ús androcèntric del terme.

En la normativa actual, amb relació a l’ús de la llengua en el procediment penal, trobem, d’una banda, una regulació referida a l’oficialitat de la llengua que afecta la llengua del procediment i els drets dels parlants a emprar les llengües oficials davant d’un tribunal, i de l’altra, la que garanteix que s’ofereixi al ciutadà que no entengui una llengua oficial del procediment una interpretació per tal que estigui assabentat de la causa en què intervé, com a requisit de garantia del dret de defensa.

L’oficialitat 

La llengua del procediment sempre és la llengua o les llengües oficials de l’Administració de justícia i, per tant, del tribunal. Les llengües oficials de l’Estat estan definides per la Constitució i els estatuts d’autonomia[1] i, en aquest cas, són la llengua castellana i la catalana, que es posen jurídicament en peu d’igualtat.[2] En el cas del català, ens trobem que és una llengua parlada no només en el territori de Catalunya sinó també en d’altres; per tant, seguint la terminologia de la LOPJ,[3] aquests territoris tenen una llengua oficial pròpia coincident.Read More »

La qüestió de la llengua: un fals debat educatiu – Mònica Pereña

Que parlar de llengua i de llengües a l’escola és important i necessari és una obvietat. No endebades la llengua és l’instrument que ens permet comprendre la realitat, expressar el pensament, raonar, transmetre el coneixement i una determinada manera de veure i entendre el món i relacionar-nos amb els altres. Per això cal situar-la al centre de l’aprenentatge.

Que la composició lingüística i cultural de la nostra societat, fruit de les successives onades migratòries recents i de la internacionalització cultural, acadèmica i econòmica, planteja reptes nous i implica canvis importants des de la perspectiva de l’ensenyament i l’aprenentatge de les llengües, és una evidència.

Que en el món interconnectat on vivim els alumnes puguin argumentar, negociar i explicar el coneixement en diferents llengües és donar resposta a la nova alfabetització global.

Que el domini i l’ús de diferents llengües esdevé una eina clau per a l’accés al coneixement, és un recurs imprescindible per a la internacionalització i per a la participació en entorns digitals i un requisit bàsic per a la inserció sociolaboral i cultural, és una realitat contrastada.

I que la llengua de referència de la societat i, per tant, del sistema educatiu de qualsevol territori històric no pot ser altra que la pròpia, és innegable.

L’educació avui té com a objectiu preparar els alumnes per viure, interactuar i desenvolupar-se en un entorn social i cultural divers, complex, dinàmic i difícil de preveure, i ha de garantir-los l’assoliment d’unes competències que els permetin viure i participar en societats plurals i desenvolupar-se amb èxit en l’àmbit personal, acadèmic o professional que triïn.

Aquest és el debat que ens hauria d’interessar: com l’escola dona resposta a les necessitats d’una societat en constant evolució i com donem als alumnes els recursos i les eines necessàries perquè hi puguin viure i conviure amb plenitud.Read More »

Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea – Narcís Mir i Sala

Contràriament al que fa un temps podia ser una perspectiva raonable de millora progressiva de l’estatus jurídic de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea, la realitat d’aquest darrers anys mostra de manera força clara una situació d’estancament, i fins i tot d’una certa regressió.

De manera potser sorprenent, el punt d’inflexió d’aquesta tendència es va produir a partir del moment que es van aprovar els acords administratius signats pel Govern espanyol amb les diferents institucions i organismes de la Unió, acords que, sota condicions molt limitades, hi permeten un cert ús oficial del català i de la resta de llengües oficials a l’Estat espanyol distintes del castellà.

En aquest sentit caldria constatar que, a més del fet que la seva aplicació s’hagi demostrat ineficaç en la pràctica, la seva aprovació ha pogut reforçat la falsa impressió que el dret de la Unió atorga a la llengua catalana una posició i un estatus ajustat pacíficament a la realitat jurídica i política de Catalunya en el marc espanyol i europeu. D’altra banda, el moment crític i incert que viu actualment el projecte d’integració europea ha fet que el plantejament per part de les diferents instàncies polítiques i cíviques de Catalunya d’un reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea sigui vist, en termes generals, amb una major incomprensió i considerat com un nou obstacle als problemes als quals la Unió Europea ha de fer front.Read More »

L’ús de la llengua catalana en les proves d’accés a les professions d’advocat i procurador – Josep Canício

20161228162746-1024x768L’ús i la valoració del català en les proves d’accés a les professions d’advocat i procurador ha estat objecte de controvèrsia des de l’inici d’aquestes proves, l’any 2014.  Tot seguit s’analitzen els termes i l’evolució d’aquesta qüestió.

 

  1. Les llengües dels exàmens d’accés a la professió

En la seva edició del 9 de maig de 2016, el diari El Punt Avui publicava una notícia amb el títol El Suprem imposa l’ús del castellà en la prova d’advocacia on, referint-se a una aleshores recent sentència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (Sentència 754/2016, de 25 de febrer), parlava del recurs presentat per l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia  “contra el reglament que normativitza aquestes proves [les d’accés a les professions d’advocat i procurador] amb l’objectiu de fer prosperar la inclusió del català en els exàmens”.

La lectura del titular feia pensar que la Sentència resolia de manera explícita, confirmant-ho, el que havia estat ocorrent fins a aquell moment, això és: que els exàmens d’accés a l’advocacia només es podien fer en castellà. Una anàlisi més acurada de la resolució des del punt de vista jurídic, però, ens ajudarà a veure que no era així. La Sentència, certament, desestimava el recurs de l’Associació de Juristes, però el que resultarà aclaridor és determinar què és el que concretament es demanava.Read More »