La Universitat de Barcelona “rebutja”, “renuncia”, “prohibeix” el llenguatge inclusiu per “tornar”, “per fi”, al masculí genèric, llegeixo aquests dies a la premsa digital. La polèmica respon a la Instrucció 1/2023, de 27 de juliol, de la UB sobre l’ús del llenguatge inclusiu en les disposicions normatives, que ha provocat alguns conflictes dins de la comunitat acadèmica i social. Un cop més, veiem la disputa sobre la normativitat, allò que José del Valle (2018) va anomenar “la política de la incomodidad”. Durant els darrers anys, els debats sobre llenguatge inclusiu han estat marcats, paradoxalment, per una normativitat excloent. A una mena de preocupació per la puresa de la llengua i la seva necessària estandardització s’hi afegeix la preocupació per la creació d’una norma inclusiva, no binària, neutra i d’indicacions tancades que la facin materialitzar. A favor o en contra de les intervencions antimasculinistes en el llenguatge, les veus més centrals en aquest debat són habitualment les menys perifèriques (és molt comú llegir sobre llenguatge inclusiu amb la total absència de persones no binàries o considerar que tot el llenguatge inclusiu es correspon amb guies universitàries, per exemple). En aquest sentit, els debats sobre llengua i gènere presenten una totalització sobre el binarisme home vs. dona i sobre la qüestió del codi lingüístic (especialment morfemes i expressions lexicals) que s’allunyen de la manera en què els éssers humans ens comuniquem la major part de les vegades. La necessitat d’un estàndard –vull dir, el pensament constant, correctiu, sobre la gramàtica– moltes vegades no dona un espai a la comunicació oral, sobretot a la informal, un focus important si volem tractar qüestions de llengua i gènere. L’aposta pel llenguatge inclusiu i no binari és una qüestió de glotopolítica, sociolingüística crítica i ètica, no (només) gramatical.
L’estiu que ara conclou serà recordat, si més no per qui tingui interès en qüestions relacionades amb la llengua, com el moment en què va explotar el debat sobre llengua i gènere. És cert que el debat ve de lluny, però segurament no és exagerat afirmar que no havia estat mai abans en el focus de la mirada pública com ara. Com a debat públic, però, fa la sensació que hi manquen alguns punts de vista que podrien ajudar a enriquir la conversa que està tenint lloc. En concret, trobo a faltar perspectives que vinguin des de la sociolingüística (en particular, des de la sociolingüística crítica), i crec que això és important perquè aquesta especialitat de la lingüística podria dir coses rellevants sobre els usos inclusius de la llengua o sobre llengua i sexisme. En aquest apunt, vull incidir justament en això, en per què crec que una visió sociolingüística en el debat de llengua i gènere és necessària i podria aportar elements que ens ajudin a entendre millor el fons de la qüestió.