Avançament de sumari de la Revista de Llengua i Dret número 75

Logotip Revista Llengua i DretL’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) publicarà properament el número 75 de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, que incorpora una secció monogràfica amb set articles en matèria de llengua i educació, introduïda per Francesc Xavier Vila i Eva Codó, sis articles més que es distribueixen en les seccions habituals de llenguatge administratiu i jurídic, política lingüística i sociolingüística, i dret lingüístic; les tradicionals cròniques legislatives i jurisprudencials, per territoris; i quatre recensions.

Els articles publicats en la secció monogràfica d’aquest número analitzen la vigència del model de conjunció lingüística català, la situació de la llengua en el context educatiu des de la vessant del règim lingüístic del sistema d’educació a Catalunya, i les controvèrsies que se’n desprenen, passant per una anàlisi comparativa del domini del català i del castellà orals al final del període d’ensenyament obligatori, els aspectes socials que han de ser presos en consideració en les polítiques lingüístiques educatives, i altres enfocaments com l’anàlisi dels models lingüístics del sistema educatiu català i basc, la gestió de les llengües en entorns educatius multilingües des d’una perspectiva valenciana i l’examen de la llengua catalana en una escola internacional d’elit.

En les seccions habituals hi ha un recull d’articles que tracten diverses qüestions com la implantació del model lingüístic del llenguatge jurídic català en textos redactats en l’àmbit privat, la decadència del futur de subjuntiu en la documentació local andalusa, la classificació actualitzada dels gèneres textuals de l’Administració pública espanyola, la política lingüística institucional de la Unió Europea i l’aprenentatge del català per part dels xinesos a Catalunya.

Com és habitual s’incorporen cròniques legislatives i jurisprudencials, concretament en són catorze, i tracten novetats normatives que afecten els usos, els drets lingüístics i el règim jurídic de les llengües de diferents territoris de l’Estat espanyol i la Unió Europea. Pel que fa a les ressenyes, les obres que s’analitzen són: Mattila, Heikki E. S. (2020). El latín jurídico. Historia, uso internacional, problemas de comunicación. Ediciones jurídicas Olejnik, per Carles Duarte i Montserrat; Recensió de Martí-Badia, Adrià. (2020). La consciència lingüística dels valencians (1854-1906), per Brauli Montoya Abat; El proceso comunicativo entre la Administración y la ciudadanía: especial perspectiva del ciudadano como emisor del mensaje, per Cristina Carretero González i, per acabar, Recensión de Montolío Durán, Estrella; Tascón, Mario (2020). El derecho a entender. La comunicación clara, la mejor defensa para la ciudadanía, per Marc Bayés Gil.Llegeix més »

La política lingüística del govern valencià (2015-2019) – Cristòfol Badenes Goterris

El resultat de les eleccions autonòmiques valencianes de 2015 va provocar un canvi en els partits que ocupaven el govern. Aquest, després de 20 anys de domini conservador, va passar a estar integrat per una coalició de forces progressistes favorables al foment i ús del valencià. El nou executiu, conegut com I Govern del Botànic, realitzà una actuació en matèria lingüística que no va aconseguir generar consensos i va ser criticada des de diferents sectors socials, per excés o per defecte. Aquest apunt mira d’esclarir quin nivell d’impuls es va donar a la llengua i quins són els objectius subjacents de la política lingüística aplicada pel govern autonòmic valencià entre 2015 i 2019.

Llegeix més »

L’acreditació de valencià de les universitats valencianes: CIEACOVA – M. Josep Soldevila

Cartell Informació proves en valencià cieaCOVA

La Comissió Interuniversitària d’Estandardització d’Acreditacions de Coneixements de Valencià (CIEACOVA) està formada per membres dels serveis lingüístics de la Universitat de València-Estudi General, de la Universitat Politècnica de València, de la Universitat d’Alacant, de la Universitat Jaume I de Castelló, de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, de la Universitat CEU Cardenal Herrera i de la Universitat Catòlica de València Sant Vicent Màrtir. La CIEACOVA naix del conveni signat per aquestes universitats per a l’homologació dels certificats de valencià expedits pels respectius serveis lingüístics universitaris.

Antecedents

El Servei de Política Lingüística de la Universitat de València-Estudi General, el Servei de Promoció i Normalització Lingüística de la Universitat Politècnica de València, el Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant, el Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Jaume I de Castelló i l’Oficina de Llengües de la Universitat Miguel Hernández d’Elx despleguen la seua activitat en diferents àrees d’actuació, com ara la formació i l’acreditació, l’assessorament lingüístic, la dinamització o la promoció de la llengua.

Les àrees de formació dels diferents serveis lingüístics de les universitats organitzen cursos de formació de valencià per a la comunitat universitària orientats a l’obtenció del certificat del nivell de llengua corresponent. Aquests certificats tenen una validesa interna diversa.

El 1996, la Universitat de València-Estudi General, la Politècnica de València, la d’Alacant i la Jaume I signen un conveni per a l’homologació dels certificats que expedeixen els respectius serveis lingüístics, al qual se suma, el 1999, la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Aquest conveni facilita la formació lingüística de la comunitat universitària i l’acreditació dels coneixements adquirits amb uns certificats comuns que garanteixen la capacitació lingüística i professional, faciliten la mobilitat i els processos de baremació.

Els certificats expedits en el marc d’aquest conveni estan reconeguts per la Generalitat de Catalunya (Decret 152/2001 i Ordre de la Presidència 228/2004) i pel Govern de les Illes Balears (Ordre de 17 de febrer de 2000 de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, corregida el 16 de maig de 2000; i l’Ordre de 31 de març de 2004 del mateix organisme) per a l’accés a la funció pública en aquestes administracions.

L’adaptació dels quatre nivells de llengua existents (bàsic, elemental, mitjà i superior) al Marc Europeu Comú de Referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar (MECR) comporta la necessitat d’ampliar els nivells i d’introduir les novetats metodològiques en els programes de llengua i en l’avaluació.

Per aquests motius, el 2008 la Universitat de València-Estudi General, la Universitat Politècnica de València, la Universitat d’Alacant, la Universitat Jaume I de Castelló i la Universitat Miguel Hernández d’Elx signen un altre conveni per a l’homologació dels certificats de valencià expedits pels respectius serveis lingüístics, en el qual es defineixen els nous nivells de certificat i l’equivalència amb els anteriors.

El 25 de febrer de 2015 es modifica parcialment el conveni i s’hi incorporen la Universitat CEU Cardenal Herrera i la Universitat Catòlica de València Sant Vicent Màrtir. Arran d’aquesta modificació, el 22 de setembre de 2015 es constitueix la Comissió Interuniversitària d’Estandardització d’Acreditacions de Coneixements de Valencià (CIEACOVA), formada per personal tècnic dels serveis lingüístics de les universitats públiques valencianes signants i pel personal dels departaments de llengües de les dues universitats privades.

La CIEACOVA té com a objectius principals fixar el model d’acreditació d’exàmens i coordinar les proves interuniversitàries d’acreditació per a obtenir els certificats de coneixements de valencià, i elaborar i publicar el catàleg de certificats d’acreditació de competència lingüística en valencià emesos per les universitats signants.

Les universitats que componen la CIEACOVA comencen a treballar conjuntament per a arribar a un model de prova i de certificat comuns que, posteriorment, s’homologuen per la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià segons l’Ordre 7/2017, de 2 de març de 2017, de la Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, de la Generalitat Valenciana, per la qual es regulen els certificats oficials administratius de coneixements de valencià de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, el personal examinador i l’homologació i la validació d’altres títols i certificats.

 

El procés de treball

El primer repte de la CIEACOVA va ser l’elaboració dels programes comuns basats en el Marc Europeu Comú de Referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar (MECR), document elaborat pel Consell d’Europa que recomana unes bases comunes per a la descripció explícita d’objectius, continguts i mètodes per a l’aprenentatge i ensenyament de llengües. Aquests programes descriuen el que han de saber fer els aprenents a l’hora de comunicar-se i quins coneixements i habilitats han de desenvolupar per ser capaços de fer-ho de manera efectiva. La descripció també inclou el context cultural en què s’utilitza la llengua. El MECR defineix sis nivells de llengua que permeten mesurar el progrés dels aprenents en cada estadi de l’aprenentatge i durant tota la vida: A1, A2, B1, B2, C1 i C2.

El MECR es basa en un enfocament orientat a l’acció, descriu el resultat de l’aprenentatge de llengües en termes d’utilització de la llengua en qüestió. Conté tres dimensions principals: les activitats lingüístiques, els contextos en què tenen lloc i les competències necessàries per a una autèntica comunicació. Divideix les activitats lingüístiques en quatre categories: receptives (comprensió oral i comprensió escrita), productives (oral i escrita), interactives (oral i escrita) i de mediació (traducció i interpretació). Dona una descripció taxonòmica de quatre camps d’utilització de les llengües (públic, personal, educatiu i professional), i precisa per a cadascun els llocs, les institucions, les persones, els objectes, els esdeveniments, les operacions i els textos.

Per a la confecció dels programes de la CIEACOVA es va crear la Comissió de Programes i Exàmens (CPE), composta per personal tècnic de cadascuna de les universitats, que va tenir com a tasca principal l’elaboració dels programes i de les proves. En primer lloc, la Comissió va fer un estudi exhaustiu dels descriptors del MECR a partir del qual va elaborar un esborrany de programes de cinc nivells de llengua (A2, B1, B2, C1 i C2) que abasten des d’un domini lingüístic bàsic fins a un domini d’un usuari experimentat. Posteriorment, un grup d’especialistes en l’ensenyament i aprenentatge de llengües en van fer una anàlisi i van emetre un informe amb propostes de millora que la CPE va implementar als esmentats programes per tal d’arribar als que hi ha en l’actualitat i que, a hores d’ara, hauran d’actualitzar-se atenent les novetats que ha publicat el Consell d’Europa el 2018.

El segon repte plantejat va ser fixar uns models d’examen que contingueren activitats lingüístiques basades en les categories que recull el MECR: receptives, productives, interactives i de mediació. L’objectiu era dissenyar unes proves que foren més comunicatives que no pas gramaticals, és per això que, si bé és cert que els exàmens tenen també una àrea de coneixements gramaticals i lèxics, aquestes activitats estan elaborades a partir de material real, és a dir, produït amb finalitats comunicatives; i per això, en la resolució de les activitats és molt important el context en què s’insereixen. Aquests textos, així com els textos per a la compressió oral i escrita, passen per un laboriós treball de selecció i ancoratge als descriptors de nivell i de continguts dels programes.

Un altre desafiament va ser el disseny de les activitats de mediació, una categoria incorporada al MERC i, fins fa poc de temps, prou desconeguda en l’àmbit de l’ensenyament i aprenentatge de llengües. La mediació combina la recepció, la producció i la interacció. Les activitats de mediació s’incorporen en els nivells C1 i C2. S’hi demana als examinands la reformulació de textos orals i escrits en la mateixa llengua a partir d’esquemes, gràfics, guions, etc., amb la qual cosa han de demostrar que poden explicar, amb un llenguatge clar, fluid i ben estructurat, com s’hi presenten els fets, alhora que poden transmetre amb precisió els aspectes avaluatius i la majoria dels matisos, i destacar-ne les implicacions socioculturals.

El pas següent a la redacció de la prova, i previ a l’administració, és el pilotatge entre una àmplia mostra d’aprenents. A partir de l’anàlisi del funcionament de cada ítem de la prova, se seleccionen aquells que han obtingut millor resultat i d’acord amb aquest, es poleix la tasca per a arribar a la versió final de la redacció de la prova.

L’objectiu és aconseguir dissenyar unes proves que demostren que l’usuari és capaç d’usar la llengua amb finalitats comunicatives en qualsevol àmbit de la seua vida.

Una altra comesa va ser l’elaboració dels criteris i de les rúbriques d’avaluació, així com la redacció de les condicions i dels requeriments necessaris per a administrar adequadament les proves.

 

El procés d’administració

La primera convocatòria de les proves de la CIEACOVA va tenir lloc el juny de 2016, d’aleshores ençà se n’han fet cinc més. Generalment es programen dues convocatòries anuals, al gener i al juny, malgrat les dificultats que suposa aconseguir harmonitzar els períodes acadèmics de totes les universitats implicades.

El requisit mínim per a presentar-se a les proves és tenir 18 anys. Cada universitat, a més, té la potestat de decidir altres criteris d’accés, com ara formar part de la comunitat universitària, haver rebut cursos de formació concrets, etc.

El Ple de la CIEACOVA nomena un únic Tribunal Central i proposa a cada universitat el nomenament d’una única comissió examinadora per a cadascuna de les universitats, la qual s’encarrega de l’avaluació de l’àrea d’expressió, interacció i mediació oral. Les persones que conformen les comissions examinadores reben una formació específica que les capacita per a poder exercir la tasca d’avaluació que, com ja hem comentat, es fa a partir de rúbriques especialment dissenyades amb aquesta finalitat.

El Tribunal Central disposa d’una comissió de suport, la Comissió Avaluadora Interuniversitària (CAI), formada també per personal tècnic de cadascuna de les universitats, que s’encarrega de tot el que implica el procés de correcció. Són funcions d’aquesta comissió: seleccionar i formar els especialistes que corregeixen les proves escrites i avaluen les proves orals; assegurar l’anonimat de l’examinand i la universitat d’on procedeixen les proves; verificar que les proves es corregeixen seguint els criteris establerts per la CPE i publicats en el web de la CIEACOVA (www.cieacova.com), orientar els correctors en la dinàmica del procediment de correcció i encomanar auditories externes per comprovar que s’hi han aplicat adequadament els criteris fixats.

Per garantir el rigor en l’administració de les proves, les comissions examinadores tenen en la seua composició un membre d’una altra universitat. Aquesta persona és l’encarregada de comprovar i d’observar que tot el procés d’administració de la prova se segueix segons els protocols establerts i comunica les possibles incidències en un informe que s’eleva al Tribunal de la CIEACOVA. Així mateix, la CIEACOVA ha invitat la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià a enviar observadors perquè en comproven l’administració. Els observadors han realitzat informes sobre el desplegament de les proves dels nivells C1 i C2 des de l’any 2016 amb la finalitat de millorar-ne tot el procés.

Conclusió

En els darrers anys hem vist que la necessitat de l’acreditació en valencià ha crescut, tant en l’àmbit acadèmic com per a l’accés al món laboral o a l’Administració pública.

La CIEACOVA ha suposat, d’una banda, l’homogeneïtzació dels diferents certificats que expedien les universitats valencianes i, d’altra banda, l’obertura d’una via oficial més, que se suma a la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià i a l’Escola Oficial d’Idiomes, per a l’obtenció dels certificats que acrediten coneixements de valencià.

Les proves de la CIEACOVA s’han convertit ja en un referent acreditatiu en la societat valenciana, cosa que es posa de manifest pel nombre de persones, més de 13.000 —tant pertanyents a la comunitat universitària com no—, que s’hi han presentat en les sis convocatòries que han tingut lloc.

La repercussió que han tingut les proves de certificació de la CIEACOVA és una evidència més del paper fonamental que realitzen els serveis lingüístics de les universitats públiques valencianes juntament amb els departaments de llengües de la Universitat CEU Cardenal Herrera i la Universitat Catòlica de València Sant Vicent Màrtir en la tasca formativa i normalitzadora de la llengua en la comunitat universitària i, per extensió, en la nostra societat.

L’acció dels serveis lingüístics de les universitats en l’impuls de la normalització del valencià s’uneix, així, a la tasca del govern valencià i a la dels serveis de normalització i política lingüística d’altres organismes en l’objectiu d’incrementar l’ús acadèmic i social de la llengua.

Cal destacar també, la implicació de l’alt nombre de professionals de la llengua —personal tècnic dels serveis lingüístics i professorat— i el personal administratiu que hi col·labora per a dur a terme tot el dispositiu de les proves.

Finalment, hem d’agrair la confiança que els rectors dels diferents equips de govern de les universitats han dipositat en els serveis lingüístics i en els departaments de llengües per a dur a bon port aquest tasca de formació, d’acreditació i normalització del valencià.

M. Josep Soldevila Blasco
Universitat Jaume I i secretària de la CIEACOVA

Drets i deures lingüístics del Govern del Botànic – Alfons Esteve

Ara que s’han complert quasi tres quartes parts de la legislatura, potser és un bon moment per fer un balanç de les normatives de política lingüística de l’anomenat Govern del Botànic (PSPV-PSOE i Compromís, amb el suport extern de Podem) de la Generalitat Valenciana.

Sens dubte, la norma que més literatura jurídica ha generat és el Decret 9/2017, de 27 de gener, pel qual s’estableix el model lingüístic educatiu valencià i se’n regula l’aplicació als ensenyaments no universitaris, més conegut com el decret de plurilingüisme. En un apunt de l’any passat d’aquest mateix blog ja ho explicàvem.

Aquesta norma establia un únic programa d’educació plurilingüe amb 3 grans nivells (bàsic, intermedi i avançat) per a ESO i batxillerat, que es convertien en 6 per a educació infantil i primària (bàsic 1 i 2; intermedi 1 i 2, i avançat 1 i 2). Tots ells amb continguts especificats de les hores que s’havien d’impartir en valencià, en castellà i en anglès i lligats a una certificació posterior de nivell de valencià i d’anglès. La dreta més reaccionària, agrupada en tots els seus vessants (associacions de mares i pares, sindicats, partits polítics i fins i tot la Diputació d’Alacant) va atacar aquest decret de manera furibunda, perquè afirmaven que pretenia laminar els drets dels castellanoparlants i imposar l’ensenyament generalitzat del valencià a costa del castellà.

Fruit d’aquests recursos, el Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ) en va paralitzar l’aplicació el juliol de 2017 mitjançant l’aplicació de mesures cautelars. Per poder posar en marxa el curs 2017-18, el Govern valencià va aprovar el Decret Llei 3/2017, d’1 de setembre, el qual establia de manera generalitzada tres programes lingüístics (A, B i C) que s’havien d’aplicar al primer curs del segon cicle d’educació infantil durant el curs 2017-18 i també assignava als diferents centres el programa corresponent en funció de la tria feta segons el nivell del Decret 9/2017.

Vists els recursos, al final del 2017 el Govern valencià derogava el Decret 9/2017 i portava a les Corts Valencianes el que s’aprovaria com a Llei 4/2018, de 21 de febrer, per la qual es regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià. Aquesta Llei canvia el concepte de nivells dels anteriors decrets i fixa percentatges mínims de docència en les diverses llengües per al conjunt de l’escolaritat obligatòria: un mínim del 25% en cadascuna de les llengües oficials i entre el 15 i el 25% per a una llengua estrangera. A partir d’aquests mínims, en cada centre es decideix en quina llengua oficial s’imparteix el 25-35% restant.Llegeix més »

Docència, democràcia deliberativa i agressions simbòliques: el professorat de llengua i la llibertat acadèmica al País Valencià – Santi Cortells

La paraula “doctrina” ve del llatí doctus, participi passiu de docēre, i vol dir “ensenyar”. Aquesta és l’arrel del mot que designa els professionals que dediquen temps a una recerca i que són investits amb el títol universitari de rang més alt, “doctor”. El sentit va més enllà d’un mot comunament utilitzat per a “metge” per designar persones doctes, ensenyades, amb coneixements. És una paraula, almenys etimològicament, característica del món de l’ensenyament. Les etimologies, però, poden ser poc més que arguments ad antiquitatem i els mots evolucionen i són, també, mal·leables, susceptibles a càrregues simbòliques i, potser per això, com passa sovint en els fòrums de la vida política, les paraules poden forçar-se perquè signifiquen allò que convé.

Aquest és el cas de la paraula “adoctrinament” en debats recents sobre l’educació. Al País Valencià, en especial, aquest debat s’ha centrat en el professorat de la llengua pròpia. Com a mot, “adoctrinament” recorda els temps d’aprenentatge del catecisme a les esglésies, no sempre a voluntat, que molts han fet al país. La doctrina, tal com s’estudiava a molts centres de culte, representava un seguit de creences i dogmes que calia conèixer i declarar-ho així en les professions de fe públiques, com el Credo. Alguns ho viurien com una imposició, d’altres no. Al capdavall, la relació de cadascú amb l’espiritualitat és un assumpte completament respectable i personal. Llegeix més »