
1. Introducció
Des del 2015, amb l’arribada al poder del Govern del Botànic −format pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV) i Compromís, amb el suport extern de Podem−, es va donar un impuls a les polítiques lingüístiques favorables a l’ús del valencià. Aquestes actuacions van afectar diferents àmbits i, com ja havia succeït en etapes anteriors, van generar crítiques i reaccions en diferents sectors de la societat −tant per excés com per defecte. En concret, dues de les mesures més ambicioses en matèria lingüística van ser les dutes a terme en educació –Decret 9/2017,[1] conegut com a Decret de plurilingüisme– i en l’Administració pública –Decret 61/2017, d’usos institucionals i administratius.[2] D’una banda, el Decret 9/2017 implicava un canvi total del model lingüístic educatiu que afectava tot l’alumnat de centres educatius no universitaris. D’altra banda, el Decret 61/2017 va ser la primera regulació normativa, coherent i completa dels usos que desenvolupava les competències de la Generalitat en matèria d’autoorganització lingüística (Boix, 2020, p. 41).
Ambdós reglaments, a més de ser respostos amb certa crítica, van ser impugnats i parcialment anul·lats per la Secció Quarta de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) –les sentències sobre el Decret 61/2017 van ser objecte de diferents recursos de cassació que la Secció Quarta de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem (TS) va desestimar. Tot allò exposat fa interessant analitzar els límits que van dictar els tribunals a la política lingüística valenciana. D’aquesta manera es podrà observar quin és el marge d’actuació autonòmic per al foment de la llengua pròpia.Llegeix més »