La nova legislació de la comunicació audiovisual i el català: més enllà de les quotes – Raül Digón Martín

1 Introducció
Els darrers anys, l’aparició de plataformes globals de serveis de comunicació audiovisual lineal i de catàleg a petició (Netflix, Movistar, HBO, Disney+, etc.) i de plataformes d’intercanvi de vídeos (com ara YouTube o Tik Tok) ha marcat tot un canvi de paradigma en el mercat de la comunicació audiovisual (Fita i Caba, 2022). Es tracta d’un nou model que articula l’oferta de programes informatius o de lleure en llengües de consum massiu, amb una presència residual d’altres idiomes, com ara les llengües oficials diferents del castellà a Espanya. En aquest context, l’esperada transposició de la Directiva (UE) 2018/1808 del Parlament Europeu i del Consell de 14 de novembre de 2018[1] a l‘ordenament jurídic espanyol[2] ha suscitat una intensa polèmica i crítiques en defensa del català i altres llengües minoritzades, així com protestes dels productors independents.

D’ençà dels tràmits d’audiència de l’avantprojecte inicial, la llarga tramitació fins a l’aprovació al Congrés del Projecte de Llei general de comunicació audiovisual i el seu trasllat al Senat, que l’ha aprovat sense modificacions, ha estat solcada per múltiples al·legacions i propostes d’esmenes. Així, diverses entitats partidàries de la pluralitat lingüística a l’audiovisual han reclamat una presència significativa de continguts en llengües oficials com el català, el gallec o l’eusquera per part dels grans prestadors de serveis; una contribució financera per a la producció audiovisual en aquests idiomes; el reconeixement de facultats de control i supervisió sobre les plataformes d’intercanvi de vídeos i els serveis de comunicació audiovisual televisiu per part dels ens autonòmics competents, i que els prestadors no només contribueixin a finançar RTVE, sinó també altres serveis públics audiovisuals.Llegeix més »

El “semirequisit” lingüístic a la nova Llei de la Funció Pública valenciana – Andrés Boix Palop
Professor de Dret Administratiu. Universitat de València

Font: Joan M. Borràs (ebrenc) de Wikimedia Commons, llicència CC-BY-SA-2.0

El requisit lingüístic, després de quatre dècades d’autonomia
Vora quaranta anys després del primer Estatut d’Autonomia valencià (que fou aprovat el 1982 i establí al seu article 7é, actual article 6é, l’oficialitat del valencià com a llengua pròpia a l’àmbit de la Comunitat Valenciana, però sense indicació de cap requisit lingüístic) i de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià (aprovada sense cap vot en contra en sessió de les Corts celebrada a la ciutat d’Alacant), les Corts Valencianes aprovaren durant la primavera de 2021 la nova norma reguladora del règim de l’ocupació pública valenciana, la Llei 4/2021, de 16 d’abril, de la Generalitat, de la Funció Pública Valenciana, amb un article que permetrà establir per fi a les proves de selecció de treballadors públics un requisit de coneixements mínims de valencià. El País Valencià s’incorpora així, encara que siga en un plànol de moment només de cobertura legal per poder fer-ho en el futur, a la resta de territoris amb llengües pròpies oficials, on ja era reconeguda la possibilitat d’establir aquest requisit d’una manera o una altra (encara que establert amb caràcter general a totes les convocatòries com a regla general només està consolidat a Catalunya i Galícia). En canvi, i de moment, al territori valencià només és requisit per a l’accés a l’ocupació pública en l’àmbit de l’ensenyament (des de 1983, quan així quedà explícitament establert per l’esmentada Llei d’ús i ensenyament, que al seu art. 23.1 indicava que, atesa la cooficialitat del valencià i el castellà, “els professors han de conèixer les dues llengües”, però sense que es posara en marxa l’efectiva exigència del requisit fins 2002; la Llei 4/2018, de 21 de febrer, de la Generalitat, per la qual es regula i promou el plurilingüisme en el sistema educatiu valencià ha refermat recentment aquesta exigència). La normativa anterior en matèria d’accés a l’ocupació pública valenciana establia que el valencià, com és evident, podia ser considerat com a mèrit i establia la necessitat de garantir, ex post, amb diversos mecanismes, la capacitació lingüística dels empleats públics en la llengua pròpia. Les diferents avaluacions del sistema en vigor fins 2021, com ara l’estudi encarregat a una comissió d’experts per part del govern valencià, deixaren constància que aquest model havia estat manifestament insuficient per garantir l’efectiva capacitació lingüística en la llengua pròpia dels empleats públics valencians (l’informe íntegre es pot consultar ací, vegeu essencialment les p. 116-118).Llegeix més »

Nacionalisme espanyol i llengua catalana – Josep Grau Mateu

A propòsit del llibre de Daniel Escribano (2020). El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República, Palma: Lleonard Muntaner, 198 pàgines.

 

Com ha tractat l’Estat espanyol la llengua catalana? Aquest és el tema de fons dels diversos treballs sobre la història del català que ha publicat Daniel Escribano (Palma, 1978). Doctor en sociologia per la Universitat de Barcelona, el 2017 Escribano va presentar un breu volum, extret de la seva tesi doctoral, que vam ressenyar en aquest blog. Ara es publica, en edició pulcra i elegant de Lleonard Muntaner, la tesi sencera, amb el títol El conflicte lingüístic a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears durant la Segona República. El llibre descriu amb claredat i rigor la dialèctica entre els governs de la República i els diferents territoris dels Països Catalans entorn d’una qüestió sensible: l’oficialitat del català. Sensible perquè, com va dir Rovira i Virgili, la llengua és una “bandera sonora”. Les llengües, com sap tothom, no són només eines de comunicació. Són també símbols, banderes. A les batalles per la identitat, com les que relata el llibre d’Escribano, cada bàndol oneja la seva llengua i la planta, a manera de bandera, en els espais que conquereix, com a signe de victòria.Llegeix més »

Avançament de sumari de la Revista de Llengua i Dret número 75

Logotip Revista Llengua i DretL’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) publicarà properament el número 75 de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, que incorpora una secció monogràfica amb set articles en matèria de llengua i educació, introduïda per Francesc Xavier Vila i Eva Codó, sis articles més que es distribueixen en les seccions habituals de llenguatge administratiu i jurídic, política lingüística i sociolingüística, i dret lingüístic; les tradicionals cròniques legislatives i jurisprudencials, per territoris; i quatre recensions.

Els articles publicats en la secció monogràfica d’aquest número analitzen la vigència del model de conjunció lingüística català, la situació de la llengua en el context educatiu des de la vessant del règim lingüístic del sistema d’educació a Catalunya, i les controvèrsies que se’n desprenen, passant per una anàlisi comparativa del domini del català i del castellà orals al final del període d’ensenyament obligatori, els aspectes socials que han de ser presos en consideració en les polítiques lingüístiques educatives, i altres enfocaments com l’anàlisi dels models lingüístics del sistema educatiu català i basc, la gestió de les llengües en entorns educatius multilingües des d’una perspectiva valenciana i l’examen de la llengua catalana en una escola internacional d’elit.

En les seccions habituals hi ha un recull d’articles que tracten diverses qüestions com la implantació del model lingüístic del llenguatge jurídic català en textos redactats en l’àmbit privat, la decadència del futur de subjuntiu en la documentació local andalusa, la classificació actualitzada dels gèneres textuals de l’Administració pública espanyola, la política lingüística institucional de la Unió Europea i l’aprenentatge del català per part dels xinesos a Catalunya.

Com és habitual s’incorporen cròniques legislatives i jurisprudencials, concretament en són catorze, i tracten novetats normatives que afecten els usos, els drets lingüístics i el règim jurídic de les llengües de diferents territoris de l’Estat espanyol i la Unió Europea. Pel que fa a les ressenyes, les obres que s’analitzen són: Mattila, Heikki E. S. (2020). El latín jurídico. Historia, uso internacional, problemas de comunicación. Ediciones jurídicas Olejnik, per Carles Duarte i Montserrat; Recensió de Martí-Badia, Adrià. (2020). La consciència lingüística dels valencians (1854-1906), per Brauli Montoya Abat; El proceso comunicativo entre la Administración y la ciudadanía: especial perspectiva del ciudadano como emisor del mensaje, per Cristina Carretero González i, per acabar, Recensión de Montolío Durán, Estrella; Tascón, Mario (2020). El derecho a entender. La comunicación clara, la mejor defensa para la ciudadanía, per Marc Bayés Gil.Llegeix més »

La política lingüística del govern valencià (2015-2019) – Cristòfol Badenes Goterris

El resultat de les eleccions autonòmiques valencianes de 2015 va provocar un canvi en els partits que ocupaven el govern. Aquest, després de 20 anys de domini conservador, va passar a estar integrat per una coalició de forces progressistes favorables al foment i ús del valencià. El nou executiu, conegut com I Govern del Botànic, realitzà una actuació en matèria lingüística que no va aconseguir generar consensos i va ser criticada des de diferents sectors socials, per excés o per defecte. Aquest apunt mira d’esclarir quin nivell d’impuls es va donar a la llengua i quins són els objectius subjacents de la política lingüística aplicada pel govern autonòmic valencià entre 2015 i 2019.

Llegeix més »