El concepte de seguretat cultural s’ha invocat en diferents contextos: per a la inserció de clàusules d’excepció cultural en acords comercials internacionals (Bélanger, 1999), les peticions de protecció del patrimoni cultural material durant els conflictes armats (Nemeth, 2015) i les garanties intel·lectuals davant l’occidentalització de l’ensenyament universitari a la resta del món (Samier, 2015). El tema de la seguretat cultural ha estat sovint de l’Estat, com ho demostra un treball col·lectiu recent en l’àmbit dels estudis de seguretat (Szyszlak, Wiśniewski i Zenderowski, 2023a). En aquest sentit, la seguretat cultural implica determinar els símbols identitaris i les especificitats culturals de l’Estat que s’han de promoure i defensar contra les amenaces externes en el context homogeneïtzador de la globalització, però també contra les amenaces internes, encara que “hi pugui haver una dissonància entre la seguretat cultural de l’Estat i [la d’]els seus ciutadans” (Szyszlak, Wiśniewski et Zenderowski, 2023b, p. 12). La seguretat cultural és, per tant, una noció alhora ofensiva i defensiva, segons Sebastian Wojciechowski (2023), la qual cosa implica per als estats un dilema entre la promoció de la seva identitat col·lectiva –de facto la del grup dominant– en detriment de la d’altres entitats, incloses les minories.
No marco da defensa e promoción dos dereitos lingüísticos, a Facultade de Dereito do campus de Ourense (Universidade de Vigo) organizou, o 17 de outubro do 2025, o seminario “
