Começo retomando um desconforto que há tempos me assombra. Talvez a decolonialidade esteja servindo mais frequentemente como um significante vazio do que como significado corporificado em ação: uma forma de crítica desatrelada da prática transformadora. Talvez diga exatamente o que queremos ouvir e faz menos do que promete. Na sociolinguística, o termo circula com rapidez vertiginosa. Durante a última década, uma profusão de dossiês, artigos, livros, coletâneas, dissertações e teses passou a invocar a decolonialidade de diversas formas, for better or for worse. No mundo acadêmico hoje (especialmente no perímetro Euro-Americano), dizer-se decolonial sinaliza virtude, confere pertencimento, garante publicações. Mas, como sabemos bem, quando um conceito ou ideia vira moda, geralmente se perde algo. No caso em tela, me pergunto: Onde termina a crítica decolonial e onde começa a descolonização propriamente dita? When does decolonial critique stop unsettling structures and start merely circulating as discourse? Cando se volve baleira a crítica descolonial? Nola uzten du dekolonialitateak eraldatzaile izateari? ¿Cuándo la crítica decolonial deja de implicar riesgo y empieza a funcionar como retórica institucional?Llegeix més »
Etiqueta: sociolingüística
La llengua a la Llei 10/2025, de 26 de desembre, per la qual es regulen els serveis d’atenció a la clientela – Lídia Arnau Raventós
Pas a pas. Diuen que així, de mica en mica, es fa camí. No sovinteja, però, constatar que es fan passos ferms i decidits en defensa de la llengua catalana. En aquesta ocasió, i per molt que pugui sobtar, qui n’ha fet un ha estat el legislador estatal; tot i que afecta totes les llengües oficials diferents del castellà, és clar. En essència: una lectura conjunta dels articles 7.2 i 13.6 de la Llei 10/2025, de 26 de desembre, per la qual es regulen els serveis d’atenció a la clientela, permet concloure que en determinades empreses, si el client es queixa o formula una consulta en català, li hauran de respondre també en català.Llegeix més »
Els prejudicis lingüístics de l’alumnat de batxillerat: què revelen i per què importen – Alícia Martí Climent i Mireia Barba Barranquero
Quan parlem de llengua i educació, sovint pensem en gramàtica o competència comunicativa. Tanmateix, sota tot això hi ha un territori menys visible però decisiu: el de les actituds i els prejudicis lingüístics. L’article Una aproximació als prejudicis lingüístics de l’alumnat de batxillerat, publicat a la Revista de Llengua i Dret (juny de 2025), ens permet entrar de ple en aquest espai subtil però determinant. El treball sorgeix de dos grups de discussió amb vint-i-tres estudiants de primer de batxillerat d’un centre públic de l’Horta Nord, un entorn que combina la proximitat al valencià amb una realitat familiar i social força heterogènia. Els resultats del diàleg –espontani, viu i genuí– ofereixen una radiografia precisa de com els adolescents perceben el valencià, les altres varietats de la llengua catalana i les altres llengües amb què conviuen.
Veus per al gal·lès: conversa sobre un futur amenaçat – James Hawkey
L’episodi del proppassat 10 de novembre de Llengües a tocar, el pòdcast del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona, va tractar aspectes de la situació sociolingüística a Gal·les, basats en l’experiència personal d’un nou parlant de gal·lès, originari de la capital del país, Cardiff. Gal·les és un país que forma part del Regne Unit, juntament amb Anglaterra, Escòcia i Irlanda del Nord, tot i que l’equilibri polític i demogràfic sempre ha estat a favor d’Anglaterra –el país del Regne Unit amb la població més gran i l’idioma autòcton del qual s’ha convertit en una llengua franca mundial, a causa de segles de colonialisme i d’imperialisme. Gal·les és un país oficialment bilingüe, tot i que aquest bilingüisme social també està desequilibrat: tothom a Gal·les parla anglès, però hi ha molta gent al país que no parla el gal·lès, la llengua autòctona. El cens del 2021 va registrar que al voltant de mig milió de persones a Gal·les parlen la llengua autòctona, és a dir, poc menys del 20 % de la població total. Aquesta xifra inclou tant els parlants nadius com els aprenents i, per tant, és difícil saber quin nivell de competència cal tenir per ser inclòs en el cens com a “parlant de gal·lès”. El govern gal·lès té com a objectiu augmentar el nombre de parlants fins a un milió abans de l’any 2050, i en el pòdcast s’hi reflecteix un to d’esperança en relació amb el fet que es pugui assolir aquest objectiu.Llegeix més »
Ponent la mou i llevant la plou: actituds lingüístiques, subjectivitat i norma en la pronúncia d’adolescents nord-occidentals – Èlia Fernández-Belchi
Per què estudiar la pronunciació del català avui?
Quaranta anys després de la implantació del model de conjunció en català (1983), ha quedat demostrat que la vehicularitat del català als centres educatius de Catalunya és imprescindible per garantir-ne l’aprenentatge per part de tots els alumnes (Riera i Sendra, 2022). Ara bé, en els darrers anys diversos treballs han constatat mancances en les polítiques educatives de secundària de Catalunya en relació amb el foment de l’ús social de la llengua catalana. Així, per exemple, el darrer estudi sociolingüístic de l’alumnat de 4t d’ESO del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu (2023) posa de manifest que un 61 % de l’alumnat no usa el català mai o ho fa poques vegades fora de l’aula. A més, s’ha observat que els alumnes nouvinguts als centres de secundària de Catalunya tendeixen a utilitzar el català en contextos acadèmics i el castellà en la interacció social amb els iguals, seguint el patró que es troben en els companys (Trenchs-Parera i Newman, 2015). En aquest context, tampoc no és millor la sort dels sons patrimonials del català (és a dir, dels que han resultat de l’evolució natural de la llengua i la caracteritzen), que en molts casos es troben en recessió (Pons i Griera, 1992; Carrera-Sabaté, 2015, 2022; Fernández-Belchi, 2024; Torrens, 2024).