Donem per fet que una llengua viu si la parlen i mor quan deixen de fer-ho. La política lingüística de gairebé tot Europa s’organitza al voltant d’aquesta intuïció: comptem parlants, mesurem la transmissió intergeneracional, ens preocupem quan els nombres baixen. És un marc raonable, i en bona mesura funciona. Però hi ha una altra cosa que les llengües minoritzades fan, una cosa que aquest marc no veu, i que potser explica per què certes llengües continuen tenint pes molt després que els seus parlants hagin desaparegut, o continuen tenint autoritat fins i tot allà on amb prou feines es parlen. Considerem dos casos.Llegeix més »
Com cada estiu arriba el moment de fer una pausa. Abans d’aturar l’activitat durant unes quantes setmanes, volem aprofitar aquest darrer apunt del curs per fer una breu mirada enrere i agrair, un any més, la confiança de totes les persones que col·laboreu al blog i de totes les que ens llegiu.
Des de començament d’any hem publicat 27 apunts, als quals ara s’afegeix aquest comiat abans de les vacances d’estiu. Al llarg d’aquests mesos, el blog ha continuat sent un espai de reflexió i divulgació sobre els àmbits que són propis de la Revista de Llengua i Dret: el dret lingüístic, el llenguatge jurídic i administratiu, la política lingüística, la sociolingüística i les relacions entre llengua, dret i administració.
En el llarg compàs d’espera de les decisives sentències del Tribunal Constitucional (TC) sobre el marc legal lingüístic educatiu (el Decret llei 6/2022, de 30 de maig, pel qual es fixen els criteris aplicables a l’elaboració, l’aprovació, la validació i la revisió dels projectes lingüístics dels centres educatius, i la Llei 8/2022, de 9 de juny, sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari), ha recaigut fa uns dies la Decisió de la Secció Cinquena del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que inadmet una demanda contra Espanya presentada per Stéphanie Pérez Farin i altres, de 28 de maig de 2026 (notificada el 18 de juny).[i]Llegeix més »
Quan ens preguntem quina és la nostra llengua materna, per a algunes persones la resposta és evident; per a d’altres, no gaire. Qui ha crescut en un entorn on predomina una sola llengua probablement ni tan sols s’ha plantejat aquesta qüestió. Sense anar més lluny, en una societat com el Japó, on ha estat arrelada una ideologia monolingüista que tendeix a equiparar nacionalitat, llengua materna i llengua de l’Estat, el concepte de llengua materna es percep com una realitat simple: si ets japonès o japonesa, la teva llengua materna és el japonès. L’ús sovint indistint dels termes bogo (‘llengua materna’) i bokokugo (‘llengua del país d’origen’) n’és una mostra clara.Llegeix més »
Les parets mestres del model plurilingüístic de l’Estat espanyol es troben en el títol preliminar de la Constitució, juntament amb la resta de valors superiors i principis fonamentals del sistema constitucional. L’article 3 de la Constitució declara el castellà llengua oficial de l’Estat i remet als estatuts d’autonomia la declaració de l’oficialitat de les altres llengües espanyoles.
El constituent assumeix un compromís amb l’heterogeneïtat lingüística com un valor que ha de ser reconegut i promogut per tots els poders públics (STC 82/1986), tant els estatals com els autonòmics (STC 56/2016). Ara bé, la Constitució presenta el fet lingüístic de forma oberta i indeterminada, i indica que s’ha d’adaptar a la realitat de cada territori a partir de les voluntats polítiques que es conformin en cada moment (STC 75/2021).Llegeix més »
