La STC d’11 d’abril de 2019 sobre la Llei d’educació de Catalunya i la seva repercussió sobre el model lingüístic a l’escola catalana – Susana Marín Dios

Una sentència sobrevalorada, que no pacifica la qüestió i que ens deixa a les portes de nous embats entorn a l’ús del català com a llengua vehicular

La Sentència del Tribunal Constitucional (STC) d’11 d’abril de 2019 acaba de resoldre —amb considerable retard, això sí— el recurs presentat contra diversos preceptes de la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació de Catalunya (LEC). Cada vegada que el model educatiu —i els seus fonaments legals o reglamentaris— és objecte de revisió constitucional o jurisdiccional, ha reviscut el debat jurídic, però també el mediàtic i el social, sobre un marc normatiu tan rellevant per a la vida de les persones. No debades, la Sentència que ens proposem examinar conté diversos pronunciaments sobre una qüestió tan controvertida com el règim lingüístic a l’educació i la utilització del català com a llengua vehicular en l’ensenyament.

Ara bé: realment, la Sentència suposa un “blindatge” respecte de la immersió lingüística a l’escola catalana com s’han apressat a assenyalar els mitjans de comunicació? Més encara, és l’objecte d’aquesta sentència el model lingüístic a l’escola? Respondre adequadament aquestes preguntes exigiria, probablement, contextualitzar de forma exhaustiva aquesta Sentència, i posar-la en relació no només amb el marc normatiu sinó amb la seva evolució, i sobretot amb la jurisprudència constitucional i ordinària sobre els drets i deures lingüístics, en l’educació i en altres àmbits. No obstant, per no sobreeixir dels marges raonables del que ha de ser aquest apunt, em remeto al magnífic estudi del Dr. Joan Ridao Martín, publicat en aquesta mateixa revista (1) i que descriu amb precisió l’escenari jurídic, la seva evolució a la llum dels canvis normatius i jurisprudencials i el balanç que cal extreure’n en el moment actual.Read More »

La “ponderació” del Tribunal Constitucional sobre la garantia d’accés lingüístic que estableix la Llei del cinema en la Sentència 89/2017, de 4 de juliol – Rosa Maria Díaz

El mes de juliol de 2017, el Tribunal Constitucional va resoldre diversos recursos d’inconstitucionalitat interposats l’any 2010 contra lleis catalanes que inclouen previsions lingüístiques.

Concretament, el dia 4 de juliol va dictar tres sentències: la 87/2017, en el recurs d’inconstitucionalitat presentat contra la Llei 10/2010, de 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya (vegeu l’apunt de Jordina Viñas); la 88/2017, en el recurs d’inconstitucionalitat presentat contra la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya (vegeu l’apunt d’Agustí Pou); i la 89/2017, en el recurs formulat contra la Llei 20/2010, de 7 de juliol, del cinema.

Enguany, el Tribunal ha tornat a incidir novament en l’àmbit lingüístic, en resoldre mitjançant la Sentència 11/2018 el recurs d’inconstitucionalitat interposat contra una altra Llei aprovada l’any 2010 pel Parlament de Catalunya: la 35/2010, d’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran (vegeu l’apunt de Xavier Moral).

Aquest comentari se centra en la Sentència 89/2017, de 4 de juliol, relativa a la Llei del cinema. D’entrada, val la pena indicar que, d’entre tots els recursos d’inconstitucionalitat esmentats, el formulat contra la Llei del cinema és l’únic que ho va ser a instància de més de cinquanta diputats del grup parlamentari del Partit Popular al Congrés dels Diputats. Els interposats contra la Llei d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya i del Codi de consum de Catalunya ho foren pel Defensor del Pueblo, mentre que la Llei de l’occità va ser impugnada pel Govern estatal. Així doncs, la controvèrsia sobre les qüestions lingüístiques ha estat plantejada per part de tots els subjectes estatals legitimats per a la interposició del recurs d’inconstitucionalitat: el poder executiu, el poder legislatiu i l’alt comissionat d’aquest.Read More »

Comentari de la Sentències del Tribunal Constitucional de 20 de febrer de 2018, que declara inconstitucional el sistema per determinar la proporció entre llengües vehiculars en l’àmbit de l’educació previst a la LOMCE – Neus París Domènech i Gerard Blanchar Roca

El sistema de distribució de competències entre l’Estat i la Generalitat de Catalunya també es va veure afectat per aquesta reforma. Per això no ha de sorprendre que la LOMQE fos objecte d’un recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Govern de la Generalitat, que afectava moltes de les modificacions introduïdes per la reforma.

El recurs va tenir per objecte aspectes importants del sistema educatiu universitari i no universitari. En el sistema educatiu no universitari, la reforma havia incidit en:

  • La nova ordenació de les diferents etapes educatives i la nova delimitació de les àrees que integren aquestes etapes, que estableix règims diferents per a les assignatures troncals, les específiques i les de lliure configuració autonòmica.
  • La realització d’avaluacions al final de cada etapa, centrades en gran part en les assignatures troncals.
  • Les nombroses remissions a futurs reglaments que ha d’aprovar l’Estat, als quals, abans de ser adoptats, ja es confereix el caràcter de norma bàsica. Aquestes remissions a futurs reglaments estatals, en molts casos la LOMQE les preveu sense predeterminar els criteris que haurà de desenvolupar el reglament i, per tant, el recurs les considerava remissions en blanc que no s’ajusten al requisit formal de la legislació bàsica estatal, d’acord amb el qual ha de ser la mateixa llei bàsica qui configuri els criteris bàsics.

En el sistema universitari, la incidència de la reforma va ser més limitada i afectava:

  • El sistema d’accés als ensenyaments universitaris, que deixa la Generalitat sense un espai propi de regulació i, per tant, el recurs entenia que vulnera les competències normatives de la Generalitat de Catalunya.
  • La nova regulació centralitzada del sistema de gestió de les beques i ajuts a l’estudi, que contradiu la doctrina establerta pel Tribunal Constitucional en les sentències 188/2001 i 212/2005, que van reconèixer la competència de la Generalitat per a gestionar i concedir les beques a Catalunya.

Read More »

El caràcter no preferent de l’aranès, un límit jurídic per a la normalització lingüística? – Xavier Moral

L’any 2010, el Parlament de Catalunya va ser especialment prolix en producció legislativa relacionada amb qüestions de llengua o amb continguts lingüístics significatius, en un període que s’estén des del 2 de maig, amb l’aprovació de la Llei 10/2010, de les persones immigrades i retornades a Catalunya, fins a l’1 d’octubre, amb la promulgació de la Llei 35/2010, de l’occità, aranès a l’Aran. La Llei de l’occità va ser aprovada en l’últim Ple de la legislatura[1] i en va ser també la darrera llei promulgada, pocs dies abans de la dissolució del Parlament el 4 d’octubre.

Aquella legislatura va estar marcada de cap a cap pel recurs d’inconstitucionalitat presentat contra el nou Estatut d’Autonomia el 2006 i la sentència que en faria el Tribunal Constitucional (TC) el 2010,[2] una de les conseqüències de la qual seria l’anul·lació del caràcter preferent de la llengua catalana que preveia l’Estatut. Per això, també és interessant conèixer una mica de detall de la cronologia en què es va impulsar la nova llei que havia de regular l’oficialitat de la llengua occitana, com preveia l’article 6.5 de l’Estatut.

Els primers treballs de gestació de la Llei 35/2010 es produeixen el 2008 al si del Programa Occitan en Catalonha,[3] impulsat per l’aleshores Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat. Una de les missions d’aquest Programa era precisament el desplegament legislatiu de la condició de llengua oficial que l’Estatut de Catalunya atorgava a l’occità. En aquest punt el Govern tenia diverses opcions legislatives[4] però, finalment, el 2009, el Govern va optar per impulsar un projecte de llei propi i específic.Read More »

Consideracions sobre la Sentència del Tribunal Constitucional relativa a les previsions lingüístiques del Codi de consum de Catalunya – Agustí Pou

Cap a al final de la VIII legislatura es van aprovar un seguit de lleis que contenen disposicions rellevants en matèria de llengua. La majoria d’aquestes van ser objecte d’impugnacions constitucionals per part del Defensor del Poble, el Govern de l’Estat i diputats del Grup del Partit Popular al Congrés. Així, la Llei d’acollida de persones immigrades i de les retornades a Catalunya (Llei 10/2010, de 7 de maig; vegeu-ne un comentari en l’apunt de Jordina Viñas publicat en aquest mateix blog), la Llei del cinema (Llei 20/2010, de 7 de juliol), el Codi de consum de Catalunya (Llei 22/2010, de 20 de juliol) o la Llei e l’occità, aranès a l’Aran (Llei 35/2010, d’1 d’octubre).

El 4 de juliol de 2017, el Tribunal Constitucional (TC) va dictar diverses sentències que resolen algunes d’aquestes impugnacions (juntament amb la de la Llei de l’audiovisual, que data del 2005), tot i que encara no ha recaigut sentència sobre la Llei de l’occità i la Llei d’educació (Llei 12/2009, de 10 de juliol).

Som, doncs, davant d’una àmplia impugnació del model lingüístic que contenen diverses lleis sectorials i que constitueixen el desenvolupament d’algunes de les estipulacions de l’Estatut reformat el 2006. El Tribunal Constitucional ha optat, amb excepcions (com ara a la Llei del cinema), per declarar la constitucionalitat de la majoria de preceptes impugnats, si bé en molts casos les sentències han estat interpretatives i han salvat la constitucionalitat dels preceptes entenent-los restrictivament pel que fa al potencial normalitzador del català que instituïa la norma. En aquesta línia, cal destacar que la Sentència del TC 31/2010, relativa a l’Estatut d’autonomia català, ha passat a ser un referent obligat i un paràmetre rellevant de valoració constitucional. Un instrument interpretatiu al servei d’una lectura restrictiva de la normativa lingüística portada davant de la jurisdicció constitucional i dels tribunals ordinaris.Read More »