Els termes del Només Sí és Sí – Sandra Cuadrado i Bárbara Monllor

1.  Origen del projecte

“What I most regretted were my silences… And there are so many silences to be broken.”

 Audre Lorde

Quan elaboràvem el Diccionari de la sexualitat ens vam adonar que per poder practicar amb llibertat moltes de les activitats sexuals que definíem, si eres dona ho tenies una mica més difícil. D’entrada, havies de carregar amb unes quantes pors i precaucions de més. El fet de ser dona implica que, en qualsevol pràctica sexual, hagis de prendre unes mesures addicionals. Ser dona i patir perquè et pugui passar alguna cosa es planteja com un paquet indissoluble que va junt per defecte. Una estructura que se’ns ha imposat i que la societat patriarcal s’ha encarregat de mantenir sota control. Tal com apunta Alba Alfageme en el seu assaig Quan cridem els nostres noms, el sistema patriarcal ens ha robat la vida i l’existència, sacrificant els nostres drets i llibertats. En definitiva, unes experiències i unes situacions que senzillament no hauríem d’haver viscut si aquest món no estigués infectat de masclisme.

Pensem ara en un dia qualsevol. Posem que agafes el bus i aquell matí estàs preocupada per un termini de la feina o per un examen. Un cop asseguda t’adones que t’estan mirant incòmodament, un home s’ha apropat massa o t’ha dit alguna cosa que et fa sentir malament i et situa de cop en un estadi d’alerta; de sobte, la teva pròpia preocupació (feina/examen, etc.) s’esvaeix perquè ara en tens una altra d’imposada i sobrevinguda que ocupa totalment el teu espai, un problema que no has triat i que et genera por i que t’arriba pel simple fet de ser dona. Una intimidació que et diu que has d’estar alerta i que et recorda constantment que en aquesta societat ser dona pot ser un peatge molt elevat de pagar.Llegeix més »

Per què un 25% de classes en castellà? – Jordi Nieva-Fenoll
Catedràtic de Dret Processal Universitat de Barcelona

Aplicar les matemàtiques a matèries inevitablement imprecises acostuma a ser una mala idea. L’aprenentatge, malgrat que ha de tenir lògicament les seves pautes i recorreguts curriculars, ha de ser quelcom flexible i adaptable en funció de les circumstàncies, perquè ni tots els estudiants són iguals, ni els entorns en els quals estudien són idèntics. Establir referents matemàtics, per tant, no és només un error, sinó que revela un voluntarisme inacceptable per part de qui en el fons desitja canviar la realitat a base d’introduir aparents factors de racionalitat que només desvelen una ideologia, i no una realitat docent.

En context de democràcia, tal com l’entenem des del segle XVIII aproximadament, tenim com a bases del nostre sistema polític la protecció dels drets fonamentals i la divisió de poders. Aquesta segona es basa en el repartiment del poder entre diferents institucions per tal d’evitar que cap dirigent incorri en el totalitarisme, acumulant tots els poders en les seves mans. Així es parteix de l’existència del poder legislatiu expressat a través d’una assemblea popular –el Parlament–, que fa que els representants escollits pel poble siguin els que marquin les directrius generals del comportament de la resta de poders. Així s’assegura que tots els poders de l’Estat segueixen la voluntat de la gent.Llegeix més »

Menys oficialitat? No, gràcies – Lluís J. Segura Ginard

En el debat actual sobre les llengües oficials ha anat guanyant posicions, en els darrers temps, la idea d’una Llei de llengües, tot i que no totes les propostes de regulació fins ara presentades responen a la mateixa orientació. Al meu parer, l’objectiu de fixar un marc jurídic comú i fonamental per al castellà, l’eusquera, el català i el gallec hauria de ser ben acollit si el que es pretén és avançar en la igualtat jurídica substancial entre llengües. Dit d’una altra manera, benvinguda sigui una regulació que asseguri un mínim estatus d’oficialitat lingüística a totes aquestes llengües d’acord amb la Constitució i els estatuts d’autonomia de les comunitats autònomes.  Llegeix més »

La STC d’11 d’abril de 2019 sobre la Llei d’educació de Catalunya i la seva repercussió sobre el model lingüístic a l’escola catalana – Susana Marín Dios

Una sentència sobrevalorada, que no pacifica la qüestió i que ens deixa a les portes de nous embats entorn a l’ús del català com a llengua vehicular

La Sentència del Tribunal Constitucional (STC) d’11 d’abril de 2019 acaba de resoldre —amb considerable retard, això sí— el recurs presentat contra diversos preceptes de la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d’educació de Catalunya (LEC). Cada vegada que el model educatiu —i els seus fonaments legals o reglamentaris— és objecte de revisió constitucional o jurisdiccional, ha reviscut el debat jurídic, però també el mediàtic i el social, sobre un marc normatiu tan rellevant per a la vida de les persones. No debades, la Sentència que ens proposem examinar conté diversos pronunciaments sobre una qüestió tan controvertida com el règim lingüístic a l’educació i la utilització del català com a llengua vehicular en l’ensenyament.

Ara bé: realment, la Sentència suposa un “blindatge” respecte de la immersió lingüística a l’escola catalana com s’han apressat a assenyalar els mitjans de comunicació? Més encara, és l’objecte d’aquesta sentència el model lingüístic a l’escola? Respondre adequadament aquestes preguntes exigiria, probablement, contextualitzar de forma exhaustiva aquesta Sentència, i posar-la en relació no només amb el marc normatiu sinó amb la seva evolució, i sobretot amb la jurisprudència constitucional i ordinària sobre els drets i deures lingüístics, en l’educació i en altres àmbits. No obstant, per no sobreeixir dels marges raonables del que ha de ser aquest apunt, em remeto al magnífic estudi del Dr. Joan Ridao Martín, publicat en aquesta mateixa revista (1) i que descriu amb precisió l’escenari jurídic, la seva evolució a la llum dels canvis normatius i jurisprudencials i el balanç que cal extreure’n en el moment actual.Llegeix més »

La “ponderació” del Tribunal Constitucional sobre la garantia d’accés lingüístic que estableix la Llei del cinema en la Sentència 89/2017, de 4 de juliol – Rosa Maria Díaz

El mes de juliol de 2017, el Tribunal Constitucional va resoldre diversos recursos d’inconstitucionalitat interposats l’any 2010 contra lleis catalanes que inclouen previsions lingüístiques.

Concretament, el dia 4 de juliol va dictar tres sentències: la 87/2017, en el recurs d’inconstitucionalitat presentat contra la Llei 10/2010, de 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya (vegeu l’apunt de Jordina Viñas); la 88/2017, en el recurs d’inconstitucionalitat presentat contra la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya (vegeu l’apunt d’Agustí Pou); i la 89/2017, en el recurs formulat contra la Llei 20/2010, de 7 de juliol, del cinema.

Enguany, el Tribunal ha tornat a incidir novament en l’àmbit lingüístic, en resoldre mitjançant la Sentència 11/2018 el recurs d’inconstitucionalitat interposat contra una altra Llei aprovada l’any 2010 pel Parlament de Catalunya: la 35/2010, d’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran (vegeu l’apunt de Xavier Moral).

Aquest comentari se centra en la Sentència 89/2017, de 4 de juliol, relativa a la Llei del cinema. D’entrada, val la pena indicar que, d’entre tots els recursos d’inconstitucionalitat esmentats, el formulat contra la Llei del cinema és l’únic que ho va ser a instància de més de cinquanta diputats del grup parlamentari del Partit Popular al Congrés dels Diputats. Els interposats contra la Llei d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya i del Codi de consum de Catalunya ho foren pel Defensor del Pueblo, mentre que la Llei de l’occità va ser impugnada pel Govern estatal. Així doncs, la controvèrsia sobre les qüestions lingüístiques ha estat plantejada per part de tots els subjectes estatals legitimats per a la interposició del recurs d’inconstitucionalitat: el poder executiu, el poder legislatiu i l’alt comissionat d’aquest.Llegeix més »