Contràriament al que fa un temps podia ser una perspectiva raonable de millora progressiva de l’estatus jurídic de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea, la realitat d’aquest darrers anys mostra de manera força clara una situació d’estancament, i fins i tot d’una certa regressió.

De manera potser sorprenent, el punt d’inflexió d’aquesta tendència es va produir a partir del moment que es van aprovar els acords administratius signats pel Govern espanyol amb les diferents institucions i organismes de la Unió, acords que, sota condicions molt limitades, hi permeten un cert ús oficial del català i de la resta de llengües oficials a l’Estat espanyol distintes del castellà.

En aquest sentit caldria constatar que, a més del fet que la seva aplicació s’hagi demostrat ineficaç en la pràctica, la seva aprovació ha pogut reforçat la falsa impressió que el dret de la Unió atorga a la llengua catalana una posició i un estatus ajustat pacíficament a la realitat jurídica i política de Catalunya en el marc espanyol i europeu. D’altra banda, el moment crític i incert que viu actualment el projecte d’integració europea ha fet que el plantejament per part de les diferents instàncies polítiques i cíviques de Catalunya d’un reconeixement del català com a llengua oficial de la Unió Europea sigui vist, en termes generals, amb una major incomprensió i considerat com un nou obstacle als problemes als quals la Unió Europea ha de fer front.Llegeix més »