Fa poc el PP i Vox van aprovar en les Corts Valencianes una llei d’educació a la seua mida, anomenada significativament “de llibertat educativa”: la Llei 1/2024, de 27 de juny, per la qual es regula la llibertat educativa. Amb aquesta llei es posa a votació en cada centre la llengua de la docència i s’estableix indissimuladament l’objectiu de restringir al màxim l’ensenyament de la llengua pròpia. I una de les mesures estel·lars que inclou és la concessió del nivell C1 de valencià a tot l’alumnat que en aquesta matèria haja obtingut una nota igual o superior a un 7 en els cursos de batxillerat o en les proves d’accés a la universitat (article 16.2 de la Llei). Doncs ara aquesta mesura s’ha fet efectiva mitjançant una Resolució de 26 de setembre de 2024, de la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació i, a més, amb caràcter retroactiu des del curs 2009-2010 (disposició transitòria tercera de la Llei).
Aquesta decisió, com moltes altres de la llei, no té la més mínima justificació ni en el preàmbul ni en l’articulat. De fet, en el preàmbul ni s’esmenta el motiu d’aquest reconeixement. Només justifiquen, en la disposició transitòria tercera, el moment des que es fa el reconeixement i que fixen “a partir de l’ordenació acadèmica establerta en la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació”.
D’acord amb l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP), de 2018, un 81,2 % de la població de Catalunya sap parlar en català en major o menor mesura. La xifra, però, davalla 45 punts quan se n’observa la intensitat d’ús: el percentatge de la població que l’usa força o molt de manera diària és del 36,1 %. El desacord entre coneixement i ús no és novetat, sinó una vella cançó entre la gent del ram que duu per títol “El coneixement no comporta necessàriament l’ús”, de la qual s’ha parlat molt i potser hem abordat poc eficaçment.
En els darrers temps el debat sobre el futur del català ha adquirit rellevància pública, tal com testimonien els nombrosos llibres, articles, conferències i taules rodones que s’organitzen al voltant de la qüestió, així com el ressò que se’n fa a les xarxes socials. L’ús del català entre la població més jove, el model de conjunció al català en l’ensenyament, els usos lingüístics a les aules universitàries, la situació en l’àmbit audiovisual –incloent-hi l’ús del català en els mitjans públics– o l’adopció de la llengua entre la població nouvinguda destaquen entre els temes recurrents. Aquests debats giren fonamentalment al voltant de l’ús social –i també del model de llengua en qüestions com la genuïnitat o el llenguatge inclusiu– i sovint es plantegen en termes dicotòmics i categòrics: supervivència versus extinció del català o política lingüística institucional versus acció individual dels parlants, per posar-ne dos exemples. És per això que de vegades es poden trobar a faltar els matisos que requereix l’anàlisi de la situació si es té en compte la complexitat de les dinàmiques sociolingüístiques catalanes. L’objectiu d’aquest apunt és posar de rellevància una sèrie factors que, des d’una perspectiva sociolingüística, ajuden a explicar la situació en què es troba el català en l’actualitat pel que fa a l’ús social en el cas del Principat de Catalunya.