La competència lingüística del personal del Servei de Salut de les Illes Balears – Maria Ballester Cardell

Complint amb les disposicions de la Llei 4/2016, de 6 d’abril, de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació de l’ús del català en l’àmbit de la funció pública,[1] el Govern autonòmic impulsa el procediment per recobrar la normativa que regula la capacitació lingüística del personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears. Vuit anys després de l’aprovació, per primera vegada, de la normativa que exigeix acreditar coneixements de llengua catalana per a l’accés al sector públic sanitari (Decret 24/2009, de 27 de març), es repeteix el mateix escenari. Un govern d’esquerra nacionalista torna a treballar per conciliar els drets lingüístics dels ciutadans amb l’ús normal i progressiu de la llengua catalana, també a l’àmbit sanitari. I això amb un context de malestar entre els socis de govern i els retrets de les entitats cíviques de major influència pel que fa a la promoció de la llengua catalana, a causa de la publicació, en el BOIB núm. 106 de 29 d’agost de 2017, de la Resolució del director general del Servei de Salut per la qual es dispensa de l’exigibilitat de coneixements de català en els procediments de selecció, provisió i mobilitat corresponents a determinades categories professionals.

La tramitació de la disposició reglamentaria és llarga i dificultosa. El primer esborrany d’avantprojecte és de 29 de setembre de 2016. El 16 de febrer de 2017 es sotmet a consulta un nou esborrany que incorpora un règim transitori de dos anys des de l’entrada en vigor del Decret per exigir el requisit de capacitació relatiu als diferents graus de coneixement de català, que dona com a resultat la presentació d’al·legacions de Joves de Mallorca per la Llengua, la Universitat de les Illes Balears, el sindicat STEI i l’Obra Cultural Balear en sentit contrari a la moratòria de dos anys per aplicar el requisit de capacitació lingüística. Entre el 19 de setembre de 2017 i el 9 de febrer de 2018 s’introdueixen modificacions d’“índole tècnica” i altres variacions que són el resultat de la negociació en la Comissió Tècnica de la Mesa Sectorial de Sanitat i de la Comissió de Personal. El 13 de març de 2018, el Projecte de decret és objecte de dictamen del Consell Consultiu, acordat per majoria i amb tres vots particulars.[2]

El desplegament reglamentari de la ja esmentada Llei 4/2016, de 6 d’abril, s’insereix en un marc normatiu més ample, que està conformat per dos blocs, un de caràcter lingüístic i l’altre relatiu a la normativa en matèria de funció pública i de l’empleat públic.Read More »

La “ponderació” del Tribunal Constitucional sobre la garantia d’accés lingüístic que estableix la Llei del cinema en la Sentència 89/2017, de 4 de juliol – Rosa Maria Díaz

El mes de juliol de 2017, el Tribunal Constitucional va resoldre diversos recursos d’inconstitucionalitat interposats l’any 2010 contra lleis catalanes que inclouen previsions lingüístiques.

Concretament, el dia 4 de juliol va dictar tres sentències: la 87/2017, en el recurs d’inconstitucionalitat presentat contra la Llei 10/2010, de 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya (vegeu l’apunt de Jordina Viñas); la 88/2017, en el recurs d’inconstitucionalitat presentat contra la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de consum de Catalunya (vegeu l’apunt d’Agustí Pou); i la 89/2017, en el recurs formulat contra la Llei 20/2010, de 7 de juliol, del cinema.

Enguany, el Tribunal ha tornat a incidir novament en l’àmbit lingüístic, en resoldre mitjançant la Sentència 11/2018 el recurs d’inconstitucionalitat interposat contra una altra Llei aprovada l’any 2010 pel Parlament de Catalunya: la 35/2010, d’1 d’octubre, de l’occità, aranès a l’Aran (vegeu l’apunt de Xavier Moral).

Aquest comentari se centra en la Sentència 89/2017, de 4 de juliol, relativa a la Llei del cinema. D’entrada, val la pena indicar que, d’entre tots els recursos d’inconstitucionalitat esmentats, el formulat contra la Llei del cinema és l’únic que ho va ser a instància de més de cinquanta diputats del grup parlamentari del Partit Popular al Congrés dels Diputats. Els interposats contra la Llei d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya i del Codi de consum de Catalunya ho foren pel Defensor del Pueblo, mentre que la Llei de l’occità va ser impugnada pel Govern estatal. Així doncs, la controvèrsia sobre les qüestions lingüístiques ha estat plantejada per part de tots els subjectes estatals legitimats per a la interposició del recurs d’inconstitucionalitat: el poder executiu, el poder legislatiu i l’alt comissionat d’aquest.Read More »

Un Premi Luciana Calvo per obrir nous camins – Carles Duarte i Montserrat

L’Escola d’Administració Pública ha convocat el Premi EAPC Luciana Calvo, que s’integra en els Premis de Recerca Jove de la Generalitat amb l’objectiu de despertar vocacions de recerca sobre la llengua i el dret entre alumnes de secundària. És una bona notícia.

Educar avui no vol dir limitar-se, com succeïa fins ara, a transmetre uns coneixements i uns valors, tot i que certament aquests aspectes continuen essent del tot indispensables. L’accés a la informació té avui tants mitjans al nostre abast que seria inadequat que les escoles hi volguessin competir. Com ja fa temps que va començar a passar en l’aprenentatge d’idiomes, la formació s’orienta cada vegada més a l’adquisició de competències, al desenvolupament de capacitats. Els alumnes no es resignen a escoltar, a prendre notes o a memoritzar. S’impliquen d’una manera activa en el procés d’aprenentatge, incloent-hi l’elaboració de treballs de recerca, que els ajuden a aconseguir el domini de tècniques metodològiques i els estimulen, per mitjà de la imaginació i de l’experiència, a desvetllar la curiositat i l’anhel de saber. Són, en aquest aspecte, doncs, útils i oportunes les convocatòries de Premis de Recerca Jove per fomentar l’esperit científic, i trobo del tot encertat que l’Escola d’Administració Pública de Catalunya hagi decidit, a l’hora de gestionar el llegat que va rebre de Luciana Calvo Ramos, que aquesta fos la destinació que se li donés.

Luciana Calvo Ramos, que va dedicar la seva vida professional al món de l’ensenyament, va ser una dona capdavantera en la reflexió crítica sobre el llenguatge administratiu i jurídic castellà heretat del franquisme i les seves publicacions, començant l’any 1980 amb Introducción al estudio del lenguaje administrativo, van contribuir eficaçment a generar tot un seguit de recerques i d’aportacions que han influït decisivament en la modernització d’aquests llenguatges d’especialitat i en la incorporació de models amb fonaments més democràtics. Nascuda a Lleó, Luciana Calvo Ramos va exercir durant una etapa de la seva vida professional com a docent en un institut de Lleida i mai no va deixar de sentir-se vinculada a Catalunya. Les seves col·laboracions sempre rellevants a la Revista de Llengua i Dret en són un magnífic exponent. Amb aquest premi creat per l’Escola d’Administració Pública evoquem la seva memòria i ens sentim units al seu compromís d’aconseguir que el llenguatge de les institucions evolucioni tenint en compte els canvis que es produeixin a la societat que aspiren a servir.

 

Carles Duarte i Montserrat
Primer director de la Revista de Llengua i Dret

 

Podeu obtenir més informació sobre els Premis al web de l’EAPC

Justícia lingüística i societats mixtes: una defensa de la pluralitat. Un llibre que farà forat – Albert Fabà

Riera Gil, Elvira (2017). Justícia lingüística i societats mixtes: una defensa de la pluralitat. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Institut d’Estudis de l’Autogovern, 167 p. (IEA-Recerca; 4). Disponible en línia aquí

Vet aquí un llibre important. I no és que ho digui jo, només. Una persona tan destacada en la filosofia política com el professor Ferran Requejo és del mateix parer. Requejo ha orientat la recerca de doctorat d’Elvira Riera, l’autora del llibre que comentem, i alhora n’ha escrit el pròleg. Un pròleg que acaba amb aquestes paraules: “El lector està a punt d’endinsar-se en un treball cridat a ser un punt de referència de futures recerques internacionals en aquest camp” (Riera: 14).

A banda de l’opinió del catedràtic de ciència política de la Universitat Pompeu Fabra, cal preguntar-se per quina raó aquesta recerca de Riera pot ser aquest “punt de referència”. Des del meu punt de vista, la resposta té a veure amb el fet que bona part dels conceptes, de les tipologies, de les polítiques lingüístiques que es proposen són generalitzacions (bones generalitzacions) d’una situació sociolingüística i politicolingüística (la nostra, la catalana) que cada cop pot servir més de referència en l’escena internacional. I és que, al món d’avui en dia, cada cop hi ha més societats plurals, des del punt de vista sociolingüístic, mixtes, per dir-ho amb la terminologia de l’autora del llibre.

Internacionalment, s’ha tendit a situar la reflexió politicolingüística en tres tipologies:

  1. Estats bàsicament homogenis, tant des del punt de vista sociolingüístic com politicolingüístic; com a molt la diversitat provindria de minories “recents” d’immigrants estrangers, sovint poc considerades, per cert, a les teories “normatives”. Un bon exemple podrien ser Portugal o Alemanya.
  2. Estats amb diversitat lingüística interna, però dividits en unitats territorials sociolingüísticament homogènies. Els paradigmes són Suïssa i Bèlgica, tot i que en aquest darrer cas la regió de Brussel·les no s’hi ajusta.
  3. Els territoris on la majoria de parlants són d’una determinada llengua, que s’insereixen en estats on la llengua majoritària és una altra llengua.

Read More »

La protecció jurídica de la llengua pròpia del Carxe, a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia: el català més desconegut i abandonat de tots – Ángel C. Navarro

De tots els territoris espanyols en què es parla català –Catalunya, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears, la franja oriental de l’Aragó i el Carxe, a la Regió de Múrcia, és a dir, en cinc comunitats autònomes–, aquest darrer territori és el més desconegut i on aqueixa expressió lingüística, en la seua modalitat valenciana, rep menys protecció; constitueix rotundament una minoria entre les minories.

El que coneixem com el Carxe –l’àrea oriental valencianoparlant dels municipis murcians de Favanella, Iecla i Jumella–, amb una població a la vora de 850 habitants, i no tots valencianoparlants, és l’expressió d’una de les llengües més amenaçades d’Espanya, en paraules del Consell d’Europa a propòsit de l’aplicació per l’Estat espanyol de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries respecte a aquesta zona.

La inexistència de reconeixement i protecció per part de les administracions murcianes, ja siga l’autonòmica regional, ja siguen les tres municipals (aquestes darreres amb algun tipus d’actuació, si bé molt menor) envers aquesta minoria, és tractada des d’un punt de vista jurídic a l’article “Sobre la protecció i el reconeixement jurídics de l’expressió lingüística del català més desconeguda i abandonada de totes: la del Carxe, a la Regió de Múrcia (I)”, publicat en el número 69 de la Revista de Llengua i Dret.

El treball ens aproxima a les referències als preceptes de la Constitució, de la legislació estatal i, inclús, de la legislació murciana que ben podrien ser la base per a un canvi de rumb en pro d’aqueixa protecció. Perquè els vímets jurídics per trenar aqueixa idea de protecció existeixen, si bé la consciència murciana respecte a l’existència de població seua catalanoparlant és una circumstància més que desconeguda; fins i tot veritablement aliena, des d’una visió murciana de la seva pròpia realitat.

Aqueixa falta de consciència no només ocorre amb el català que es parla al territori murcià, sinó que, tret de casos molt anecdòtics, s’evidencia així mateix de manera inconcussa respecte de les modalitats autòctones del fet lingüístic murcià pròpiament dit (tot i la realitat del parlar autèntic del poble davant del castellà estàndard o general). Aquesta parla inclou no només el panotxo o parla popular de la zona de l’Horta de Múrcia, sinó que abasta la globalitat del territori murcià, en multitud d’expressions, totes ben poc considerades.

L’article publicat és una primera aproximació des de la perspectiva de la legislació murciana. En una segona aproximació es tractarà la legislació valenciana, la qual el 2016 ha promogut un intent de protecció, com a realitat transfronterera, en el marc de la Carta europea, en la mesura que el Carxe és un territori administrativament murcià, però vinculat culturalment i perifèricament, resultat de la mateixa contigüitat geogràfica, al territori valencià, en particular a la zona de les valls del Vinalopó, a la província d’Alacant.

A més a més, es volen donar a conèixer, finalment, aspectes poc –o gens– difosos sobre el fet lingüístic en el conjunt de la conca del Segura i el seu intent de protecció, dins i fora de la Regió de Múrcia, ja siga del català, ja siga de les variants dialectals que el castellà presenta a la zona, en tot el sud-est peninsular, territori on la petja de l’aragonès i del català és més que notòria, com a substrat i adstrat lingüístic.

Ángel C. Navarro Sánchez
Secretari habilitat nacional del Consell Insular de Formentera
Professor associat de dret administratiu de la Universitat de les Illes Balears