En una societat en què conviuen un grup lingüístic majoritari i un grup lingüístic minoritari o minoritzat, és just aplicar polítiques lingüístiques “coercitives” que tinguin com a objectiu promocionar la llengua minoritària o minoritzada?[i] Per exemple, és just obligar els membres del grup lingüístic majoritari a estudiar en la llengua minoritzada? O és just obligar-los a acreditar un cert nivell d’aquesta llengua per a poder ser treballadors públics? Totes aquestes preguntes esdevenen especialment controvertides quan es plantegen en societats liberals en què, degut a una bilingüització del grup lingüístic minoritzat, la comunicació entre la majoria i la minoria nacional ja és possible en la llengua majoritària.
L’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) publicarà aquest desembre el número 82 de la 
D’acord amb l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP), de 2018, un 81,2 % de la població de Catalunya sap parlar en català en major o menor mesura. La xifra, però, davalla 45 punts quan se n’observa la intensitat d’ús: el percentatge de la població que l’usa força o molt de manera diària és del 36,1 %. El desacord entre coneixement i ús no és novetat, sinó una vella cançó entre la gent del ram que duu per títol “El coneixement no comporta necessàriament l’ús”, de la qual s’ha parlat molt i potser hem abordat poc eficaçment.