El Diccionari de relacions internacionals – Roser Serra i Débora Miralles

relacions internacionals
n f pl
es relaciones internacionales
fr relations internationales
en International relations; IR

APROXIMACIONS TEÒRIQUES I DOCTRINES. Disciplina que estudia el sistema internacional i la societat internacional i les variables que expliquen el comportament dels actors internacionals, estatals i no estatals i les relacions regulars entre ells.
NOTA: Les relacions internacionals van néixer en acabar la Primera Guerra Mundial.

Web Termcat: Diccionari de relacions internacionals

L’abril del 2019 es va poder presentar un dels treballs més importants en dos àmbits que fins ara mai havien estat explorats de manera global i conjunta: les relacions internacionals i la seva translació terminològica al català. Aquest treball, intens i innovador a la vegada, ha donat com a fruit el Diccionari de relacions internacionals, una eina impulsada pel Centre de Terminologia TERMCAT i el Govern d’Andorra.Llegeix més »

La terminologia jurídica en català a Europa – Mercè Vàzquez, Antoni Oliver i Georgina Ubide

Bandera de la UELa Unió Europea compta amb un important volum de documentació especialitzada de dret comunitari que està disponible en les 24 llengües oficials i que s’anomena cabal comunitari (acquis communitaire). Concretament es tracta del conjunt de drets i obligacions que vinculen els estats membres de la Unió Europea i que els estats candidats han d’acceptar en entrar a formar part de la Unió. Aquest cabal comunitari s’ha convertit en un referent destacat per a tots els estats membres de la Unió Europea des del punt de vista de la legislació comunitària i també ha esdevingut una eina clau per a construir una gran base de dades terminològica multilingüe, el IATE (InterActive Terminology for Europe). La construcció del IATE ha estat possible gràcies a la feina conjunta de diferents institucions de la Unió Europea. Les incorporacions terminològiques que es fan al IATE són coordinades des de la Unitat de Coordinació Terminològica (TermCoord) del Parlament Europeu. Aquesta base de dades va veure la llum l’any 2004, moment en què era únicament disponible per a les institucions europees, i a partir de l’any 2007 ja fou accessible per al públic en general. Actualment conté 1,2 milions d’entrades, té aproximadament 8 milions de termes en les 24 llengües oficials de la Unió Europea i rep una mitjana de 50 milions de consultes l’any.Llegeix més »

“Política, per definició”. La reflexió de Deborah Cameron sobre els usos ideològicament interessats dels diccionaris – Esther Monzó

Tenint en compte que els humans s’han estat organitzant políticament durant mil·lennis, sobta que l’estudi de les ideologies, com a conjunts d’idees que guien les accions dels individus, continuï sent relativament marginal en les disciplines socials. Una explicació plausible es basa precisament en el poder de la ideologia per disfressar-se en els quefers diaris, en els discursos legitimats, en els marcs de pensament, d’interpretació i d’acció (Foucault, 1975, 1982; Steger, 2008; Žižek, 2012; Geertz, 2013). Una altra explicació de la invisibilitat de la ideologia és la neutralitat amb què es presenten les institucions per assegurar-se l’acceptació relativa de les diverses identitats que convivim en els espais socials (vegeu, per exemple, Ellsworth; Rehmann, 2013).

La neutralitat, però, és una quimera (Freire, [1968] 2006) i la diversitat d’identitats que comparteixen la responsabilitat de la nostra evolució social creix dia a dia, alhora que els camins per visibilitzar, arreu del món, que desitjar bon Nadal, escollir sistemàticament presentadors d’ulls blaus, etiquetar productes en un sol idioma i, en general, justificar accions i polítiques per sentit comú és, en realitat, un exercici de silenci. Si ningú no esmenta l’altre, la ideologia dominant continua disfressada de normalitat (Foucault, 1999). Tot i que els antecedents no es poden considerar recents, en els darrers temps han anat creixent els estudis sobre la diversitat que, des de l’antropologia, l’anàlisi del discurs o els estudis de traducció i interpretació (vegeu, entre d’altres, Sen, 1980; Fishman, 1986; Fairclough, 1989; van Dijk, 1993; Fairclough, 1995; Singh, 1995; van Dijk, 1997; Strachan, Burgess i Sullivan, 2004; Gomes de Andrade, 2005; Toggenburg, 2005; He, Galligan i Inoguchi, 2007; Baker, 2013; Blommaert, 2013; Vertovec, 2014; Baker, 2016), denuncien interpretacions hegemòniques de la convivència social que passen desapercebudes i, de vegades, fins i tot es legitimen per criteris parany com pot ser la freqüència o una pretesa “precisió”.Llegeix més »

El análisis lingüístico: una ciencia forense – Sheila Queralt

Introducción

La investigación lingüística en el contexto forense cumplirá muy pronto medio siglo desde su inicio en 1968 en Reino Unido con la realización del estudio del lingüista Jan Svartvik (1968), titulado «The Evans Statements: A case for Forensic Linguistics». La consolidación de esta disciplina ha sido progresiva hasta la aparición de la “evidencia digital o prueba electrónica”. Este nuevo tipo de prueba ha disparado el número de casos en los que se requiere del conocimiento de un lingüista forense para analizar este tipo de pruebas. En la mayoría de los casos nuestra presencia es imprescindible puesto que otras periciales más tradicionales como la informática o la caligráfica no son posibles. La primera, por el uso de navegadores como Tor para proteger el anonimato; y, la segunda, porque cada vez más se abandona la escritura manuscrita por la escritura digital en redes sociales.

Definición y ámbitos de actuación

La lingüística forense se ha descrito tradicionalmente como la interfaz entre la lengua y el derecho y se dedica a la aplicación de los conocimientos lingüísticos en contextos judiciales. La lingüística forense se divide en tres áreas principales, según Gibbons y Turell (2008): lenguaje jurídico, el lenguaje judicial y el lenguaje probatorio o evidencial.Llegeix més »

Jurilingüística i lingüística forense: veïns de comunitat – Cristina Gelpí

 

La interacció entre llengua i dret ha rebut en català denominacions diverses al llarg del temps. Així es parla de jurilingüística, lingüística jurídica, llengua i dret, entre altres. També els darrers temps s’utilitza la denominació lingüística forense, com a traducció literal de l’anglosaxó forensic linguistics, per referir-se a la interacció entre les matèries lingüística i jurídica. Tot i que la diversitat denominativa no sempre implica variació conceptual, és previsible que darrere diverses denominacions hi hagi també interessos i objectius diversos. La proximitat entre termes que s’utilitzen per estudiar la relació entre llengua i dret pot generar una aparença d’equivalència, que ara per ara només es produeix funcionalment entre jurilingüística o lingüística jurídica i forensic linguistics.

Les denominacions genèriques per a la relació entre llengua i dret 

En termes de denominació, cada tradició jurídica i lingüística sol tenir preferència per unes formes genèriques específiques amb les quals designa la relació entre llengua i dret (Mattila 2012: 8). Algunes de les denominacions habituals són les següents:

  • A França és habitual la linguistique juridique des de 1921 (denominació atribuïda al jurista francès François Gény).
  • Al Canadà s’utilitza la denominació jurilinguistique, que comparada amb la francesa linguistique juridique es considera un neologisme, amb l’avantatge que es construeix sobre un patró sintàctic comú al d’altres matèries lingüístiques, com ara la sociolingüística, la psicolingüística o la neurolingüística. Alhora, la denominació jurilinguistique fa evident la disciplina sobre la qual es construeix, que és la relació entre la lingüística i el dret.
  • Als països germanòfons és habitual la forma Rechtslinguistik per referir-se a la interacció entre llengua i dret, mentre que Recht und Sprache és la forma habitual per referir-se a la recerca sobre el llenguatge jurídic.
  • Als ordenaments polonès i rus s’utilitzen formes semblants a la jurilingüística (juryslingwistyka o bé legilinguistics i iourislingvistika, respectivament).
  • Al món hispanòfon hi ha una tendència àmplia a utilitzar lingüística jurídica com a forma general per referir-se a la interacció entre les dues matèries, més que no pas jurilingüística.
  • En ordenaments anglosaxons, la denominació law and language es reserva per a la recerca sobre el llenguatge jurídic. Legal linguistics no és una denominació habitual i la preferida sens dubte per referir-se a la interacció entre llengua i dret en sentit general és forensic linguistics.

Llegeix més »