La publicació del Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb l’equiparació explícita de valencià i català com a denominacions de la llengua, ha significat l’enèsima reobertura del debat onomàstic al País Valencià. La immediata i vociferant ingerència del Govern valencià i del partit que el sustenta, el PP, contra aquesta equiparació i “en defensa de la llengua valenciana” ha donat una notable publicitat al Diccionari i a l’equiparació onomàstica, una popularitat que no hauria tingut altrament. Al final, la decisió de l’AVL de no modificar les definicions de valencià i català, malgrat les pressions, ha representat un gest d’independència i de dignitat dels membres d’aquesta institució que cal valorar en la justa mesura, sobretot vista la seua trajectòria anterior.

Hi ha, en primer lloc, un fet realment important i positiu i és que, tretze anys després de la constitució efectiva, l’AVL manifesta obertament en una publicació declarada “normativa” que valencià i català són dos noms equivalents per a la mateixa llengua i, implícitament, que català és la denominació general en tots els territoris tret del País Valencià: “Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda de l’Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià”.Llegeix més »