Etiqueta: països catalans

Cap al reconeixement de la llengua catalana, finalment? Ressenya de Marí, Isidor. (2024). Conèixer (i reconèixer) la llengua i la cultura catalanes. Nova Editorial Moll, Col·lecció Tomir, núm. 76, 288 pàg. – Caterina Martí Bonal

eapc1 comentari

Conèixer (i reconèixer) la llengua i cultura catalanes, del sociolingüista Isidor Marí, és una nova versió ampliada del seu altre llibre Conocer la lengua y la cultura catalanas, publicat l’any 1993 en llengua castellana, i que ara s’ha editat simultàniament tant en català com en castellà per a fer-ne més difusió.

El filòleg eivissenc i autor del llibre ha escrit anteriorment diverses obres sobre estandardització, plurilingüisme, cultura i llengua a les Illes Balears, variació lingüística, ensenyament del català, planificació i política lingüística. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans i expresident de la Secció Filològica, exprofessor de la Universitat de les Illes Balears i de la Universitat Oberta de Catalunya, i assessor lingüístic dels governs català i balear. També s’ha dedicat a la música folk i a la participació política, inicialment des de posicions d’esquerres, i ha arribat a formar part de les llistes electorals de Junts per Catalunya a les eleccions “del 155” a la Generalitat de Catalunya.[i] Aquest sòlid i extens bagatge garanteix una lectura profitosa d’un llibre que il·lustra l’estat de la llengua i la cultura catalanes des dels orígens (capítols 2 i 3), passant per l’època d’esplendor (capítols 4 i 5) i fins a l’actualitat, tot desgranant els principals problemes que el català ha hagut d’enfrontar al llarg dels segles i amb un clar objectiu: acabar amb la incomprensió i els prejudicis contra la diversitat cultural i lingüística als països on es parla. Com resa el pròleg: “El nostre desig és que la seva lectura tombi apriorismes basats en un desconeixement dels fets històrics, els lectors tinguin una informació completa i objectiva sobre la realitat lingüística, i l’hostilitat manifestada per alguns sectors esdevingui comprensió” (p. 15).Llegeix més »

Acordar raó i follia, una necessitat per al català. Crònica de la XI Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. De la sensibilització al canvi d’hàbits lingüístics – Oriol Ampuero Gonzàlvez

eapcDeixa un comentari

D’acord amb l’última Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP), de 2018, un 81,2 % de la població de Catalunya sap parlar en català en major o menor mesura. La xifra, però, davalla 45 punts quan se n’observa la intensitat d’ús: el percentatge de la població que l’usa força o molt de manera diària és del 36,1 %. El desacord entre coneixement i ús no és novetat, sinó una vella cançó entre la gent del ram que duu per títol “El coneixement no comporta necessàriament l’ús”, de la qual s’ha parlat molt i potser hem abordat poc eficaçment.Llegeix més »

IV Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. Un balanç – Anton Ferret, Joan Solé i Anna Torrijos

eapcDeixa un comentari

IV_jornada_LiS.jpg_1568319604Introducció

La Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura va organitzar el dia 7 de juliol de 2016, a l’Ateneu Barcelonès, la IV Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana: “Polítiques lingüístiques per a una llengua amb futur”.

A la Jornada, representants institucionals de tots els territoris hi van exposar les polítiques lingüístiques que hi duen a terme. Així mateix, s’hi van presentar per primera vegada des del 2004 les principals dades sobre els coneixements, els usos i les representacions de les llengües al conjunt dels territoris de parla catalana, a partir de les dades recollides per les enquestes d’usos lingüístics de la població que els diversos governs i institucions acadèmiques han dut a terme al llarg dels anys 2014 i 2015. Finalment, es va fer una anàlisi global, tenint en compte els punts forts i els punts febles que té el català, i se’n van traçar les perspectives de futur.Llegeix més »

Vasos comunicants. Polítiques lingüístiques en un país partit – Ferran Suay

xarxes9 comentaris

Per a conéixer quina política lingüística aspira a fer Espanya, cal mirar cap al País Valencià. Ho diu el professor Moreno Cabrera, catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid, en una entrevista a Vilaweb, i hi ha molta gent que fa anys i panys que ho sap. I podria referir-se també a la situació a les illes Balears, amb la persecució ferotge del català per part del govern ultracastellanista de José Ramón Bauzá, o a la de la Franja amb la invenció insultant del LAPAO per a reblar el clau de la persecució institucional del català. Totes tres serveixen perfectament per a il·lustrar les intencions de l’espanyolisme respecte a la nostra cultura: l’objectiu prioritari és exterminar-la com més prompte millor.

Hi podríem afegir que per a saber quina conducta lingüística volen que assumim, només cal mirar com es comporten les figures visibles del PP valencià.

Esquemàticament, podem resumir la seua conducta en uns pocs punts:

1. Molts, senzillament, no estan capacitats per a expressar-se en la llengua pròpia dels valencians, i ho fan, el 100% de les vegades, en la dels castellans.

2. Els que la saben, la fan servir, bàsicament, per a parlar de temes relacionats amb la llengua, i fonamentalment per a generar conflicte entorn al nom, l’origen o la normativa.Llegeix més »

La unitat proclamada però no practicada – Francesc Esteve

xarxes1 comentari

La publicació del Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb l’equiparació explícita de valencià i català com a denominacions de la llengua, ha significat l’enèsima reobertura del debat onomàstic al País Valencià. La immediata i vociferant ingerència del Govern valencià i del partit que el sustenta, el PP, contra aquesta equiparació i “en defensa de la llengua valenciana” ha donat una notable publicitat al Diccionari i a l’equiparació onomàstica, una popularitat que no hauria tingut altrament. Al final, la decisió de l’AVL de no modificar les definicions de valencià i català, malgrat les pressions, ha representat un gest d’independència i de dignitat dels membres d’aquesta institució que cal valorar en la justa mesura, sobretot vista la seua trajectòria anterior.

Hi ha, en primer lloc, un fet realment important i positiu i és que, tretze anys després de la constitució efectiva, l’AVL manifesta obertament en una publicació declarada “normativa” que valencià i català són dos noms equivalents per a la mateixa llengua i, implícitament, que català és la denominació general en tots els territoris tret del País Valencià: “Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda de l’Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià”.Llegeix més »