La Universitat de Barcelona “rebutja”, “renuncia”, “prohibeix” el llenguatge inclusiu per “tornar”, “per fi”, al masculí genèric, llegeixo aquests dies a la premsa digital. La polèmica respon a la Instrucció 1/2023, de 27 de juliol, de la UB sobre l’ús del llenguatge inclusiu en les disposicions normatives, que ha provocat alguns conflictes dins de la comunitat acadèmica i social. Un cop més, veiem la disputa sobre la normativitat, allò que José del Valle (2018) va anomenar “la política de la incomodidad”. Durant els darrers anys, els debats sobre llenguatge inclusiu han estat marcats, paradoxalment, per una normativitat excloent. A una mena de preocupació per la puresa de la llengua i la seva necessària estandardització s’hi afegeix la preocupació per la creació d’una norma inclusiva, no binària, neutra i d’indicacions tancades que la facin materialitzar. A favor o en contra de les intervencions antimasculinistes en el llenguatge, les veus més centrals en aquest debat són habitualment les menys perifèriques (és molt comú llegir sobre llenguatge inclusiu amb la total absència de persones no binàries o considerar que tot el llenguatge inclusiu es correspon amb guies universitàries, per exemple). En aquest sentit, els debats sobre llengua i gènere presenten una totalització sobre el binarisme home vs. dona i sobre la qüestió del codi lingüístic (especialment morfemes i expressions lexicals) que s’allunyen de la manera en què els éssers humans ens comuniquem la major part de les vegades. La necessitat d’un estàndard –vull dir, el pensament constant, correctiu, sobre la gramàtica– moltes vegades no dona un espai a la comunicació oral, sobretot a la informal, un focus important si volem tractar qüestions de llengua i gènere. L’aposta pel llenguatge inclusiu i no binari és una qüestió de glotopolítica, sociolingüística crítica i ètica, no (només) gramatical.

Llegeix més »