Era, em sembla, un congrés el 1998 sobre Pompeu Fabra a Tarragona, on convidaren Fishman. Em va pertocar, amb molt de gust, seure al seu costat, i al costat d’un dels seus fills que l’acompanyava, a l’hora de dinar. En recordo dues coses de la conversa amable d’aquell savi: (1) Fishman havia volat des de Nova York evitant de fer canvi d’avió a Frankfurt (el record terrible de l’holocaust nazi encara era ben viu i li ho impedia): i (2) el seu fill declarava parlar gairebé gens el jiddisch, [1] malgrat la lleialtat extraordinària del seu pare per la llengua de les seves arrels. Aquests fonaments jueus són inseparables de la seva llarga carrera científica que acaba de tancar-se.Llegeix més »
Categoria: obituaris
El Dr. Badia i Margarit i la Revista de Llengua i Dret – Carles Duarte i Montserrat
El Dr. Badia i Margarit, nascut l’any 1920 i traspassat el dia 16 de novembre de 2014, és una figura clau en el camp de la lingüística catalana i la romanística internacional, una baula fonamental per entendre la represa, la consolidació i la renovació dels estudis científics sobre la llengua catalana durant un franquisme que la bandejava sistemàticament. Mestre i referent per a diverses generacions de filòlegs, la seva llista de deixebles eminents és llarga i prestigiosa, començant per noms tan rellevants com Germà Colón o Joan Veny. Llegeix més »
Francesc Vallverdú, el compromís amb la dimensió social de la llengua – Carles Duarte i Montserrat
Quan, coincidint amb l’aprovació de la primera Llei de normalització lingüística, va néixer, l’any 1983, la Revista de Llengua i Dret, un dels membres destacats del Consell de Redacció era Francesc Vallverdú, que va participar durant molts anys activament en la labor duta a terme des de la nostra revista i, d’una manera especial, dins l’àmbit relacionat amb la sociolingüística i la planificació lingüística. Ara la seva absència deixa un sentiment de desolació entre els membres de l’equip de la revista i entre els qui vam tenir el goig de col·laborar-hi i de sentir-ne l’amistat.
Home amb un compromís clar, ferm, reflexiu i alhora natural amb el redreçament i el rellançament d’un país culturalment asfixiat pel franquisme, Francesc Vallverdú va ser clau en moltes iniciatives polítiques, científiques i artístiques. El nom de Vallverdú l’hem d’associar a l’acció política des de 1959 al PSUC, al projecte d’Edicions 62 des de 1966, a revistes com “Serra d’Or” o “Nous horitzons”, a una obra poètica molt rellevant, sorgida des d’una consciència social irrenunciable, amb fites tan destacades com ara Com llances, 1961, Premi Joan Salvat-Papasseit), Cada paraula un vidre (1968, Premi Carles Riba) o Somni, insomni (1971), recentment recopilada a Temps sense treva (2009), i a les seves excel·lents traduccions de Cesare Pavese, Italo Calvino, Alberto Moravia, Pietro Aretino, Leonardo Sciascia o del Decameró de Boccaccio, que va ser distingida amb el prestigiós premi Ente Nazionale Giovanni Boccaccio. Llegeix més »