Aina Moll, fermesa i cordialitat – Carles Duarte i Montserrat

Després dels intents successius de marginar la llengua catalana i al capdavall de trencar el fil de transmissió entre generacions que n’ha garantit la continuïtat malgrat la prohibició i la persecució de què ha estat objecte des de la desfeta de 1714, la figura d’Aina Moll ocupa un lloc primordial en els esforços de represa i de normalització de l’ús que associem a la recuperació de l’autogovern, amb el restabliment de la Generalitat i les primeres eleccions al Parlament de Catalunya un cop aprovat l’Estatut d’Autonomia de 1979.

El president Jordi Pujol va tenir l’encert d’encomanar el Departament de Cultura a Max Cahner, un home amb un sòlid bagatge humanístic i una voluntat formidable de construcció de país. Al seu torn, Max Cahner va triar una persona idònia per dirigir la política lingüística del Govern, Aina Moll.

Formada al costat del seu pare, l’eminent lingüista Francesc de Borja Moll, en va ser una col·laboradora eficaç i brillant en la labor de completar la redacció del seu monumental Diccionari català-valencià-balear i en la seva incansable activitat com a editor.

Després de dur a terme els seus estudis universitaris de filologia a la Universitat de Barcelona, els va ampliar a París, Estrasburg i Zuric. I, tot seguit, va aconseguir una plaça de catedràtica de francès a l’Institut Joan Alcover de Palma. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Palma, el Premi Ramon Llull del Govern Balear o el Doctorat honoris causa de la Universitat Oberta de Catalunya.Read More »

Joshua A. Fishman (1926-2015) – Emili Boix

Era, em sembla, un congrés el 1998 sobre Pompeu Fabra a Tarragona, on convidaren Fishman. Em va pertocar, amb molt de gust, seure al seu costat, i al costat d’un dels seus fills que l’acompanyava, a l’hora de dinar. En recordo dues coses de la conversa amable d’aquell savi: (1) Fishman havia volat des de Nova York evitant de fer canvi d’avió a Frankfurt (el record terrible de l’holocaust nazi encara era ben viu i li ho impedia): i (2) el seu fill declarava parlar gairebé gens el jiddisch, [1] malgrat la lleialtat extraordinària del seu pare per la llengua de les seves arrels. Aquests fonaments jueus són inseparables de la seva llarga carrera científica que acaba de tancar-se.Read More »

El Dr. Badia i Margarit i la Revista de Llengua i Dret – Carles Duarte i Montserrat

El Dr. Badia i Margarit, nascut l’any 1920 i traspassat el dia 16 de novembre de 2014, és una figura clau en el camp de la lingüística catalana i la romanística internacional, una baula fonamental per entendre la represa, la consolidació i la renovació dels estudis científics sobre la llengua catalana durant un franquisme que la bandejava sistemàticament. Mestre i referent per a diverses generacions de filòlegs, la seva llista de deixebles eminents és llarga i prestigiosa, començant per noms tan rellevants com Germà Colón o Joan Veny. Read More »

Francesc Vallverdú, el compromís amb la dimensió social de la llengua – Carles Duarte i Montserrat

Foto: Consell Editorial de la Revista de Llengua i Dret (1987), amb Francesc Vallverdú al centre de la imatge (arxiu EAPC)
Foto: Consell Editorial de la Revista de Llengua i Dret (1987), amb Francesc Vallverdú al centre de la imatge (arxiu EAPC)

Quan, coincidint amb l’aprovació de la primera Llei de normalització lingüística, va néixer, l’any 1983, la Revista de Llengua i Dret, un dels membres destacats del Consell de Redacció era Francesc Vallverdú, que va participar durant molts anys activament en la labor duta a terme des de la nostra revista i, d’una manera especial, dins l’àmbit relacionat amb la sociolingüística i la planificació lingüística. Ara la seva absència deixa un sentiment de desolació entre els membres de l’equip de la revista i entre els qui vam tenir el goig de col·laborar-hi i de sentir-ne l’amistat.

Home amb un compromís clar, ferm, reflexiu i alhora natural amb el redreçament i el rellançament d’un país culturalment asfixiat pel franquisme, Francesc Vallverdú va ser clau en moltes iniciatives polítiques, científiques i artístiques. El nom de Vallverdú l’hem d’associar a l’acció política des de 1959 al PSUC, al projecte d’Edicions 62 des de 1966, a revistes com “Serra d’Or” o “Nous horitzons”, a una obra poètica molt rellevant, sorgida des d’una consciència social irrenunciable, amb fites tan destacades com ara Com llances, 1961, Premi Joan Salvat-Papasseit), Cada paraula un vidre (1968, Premi Carles Riba) o Somni, insomni (1971), recentment recopilada a Temps sense treva (2009), i a les seves excel·lents traduccions de Cesare Pavese, Italo Calvino, Alberto Moravia, Pietro Aretino, Leonardo Sciascia o del Decameró de Boccaccio, que va ser distingida amb el prestigiós premi Ente Nazionale Giovanni Boccaccio. Read More »