Era, em sembla, un congrés el 1998 sobre Pompeu Fabra a Tarragona, on convidaren Fishman. Em va pertocar, amb molt de gust, seure al seu costat, i al costat d’un dels seus fills que l’acompanyava, a l’hora de dinar. En recordo dues coses de la conversa amable d’aquell savi: (1) Fishman havia volat des de Nova York evitant de fer canvi d’avió a Frankfurt (el record terrible de l’holocaust nazi encara era ben viu i li ho impedia): i (2) el seu fill declarava parlar gairebé gens el jiddisch, [1] malgrat la lleialtat extraordinària del seu pare per la llengua de les seves arrels. Aquests fonaments jueus són inseparables de la seva llarga carrera científica que acaba de tancar-se.

Fa pocs dies, Fishman, un dels sociòlegs de la llengua més influents, arreu i també als nostres països, ens ha deixat. Una anàlisi profunda dels seus gairebé un miler de treballs sobre l’entramat de les llengües i les societats (el multilingüisme, l’educació bilingüe, el jiddisch, la recuperació de les llengües amenaçades, el lligam entre l’etnicitat i el nacionalisme i les llengües, el whorfianisme, el multilingüisme a Nova York, la difusió de l’anglès…), és impossible ara, però sí si el que intentem és proporcionar un tast de l’esperit del seu llegat intel·lectual i humà.

Fishman nasqué i cresqué en una família de Filadèlfia d’immigrants de primera generació, provinents del món de l’actual Lituània, vinculats als Bünde, els grups socialistes jueus d’abans de la Segona Guerra Mundial. Ell aprengué jiddisch –la llengua judeogermànica– de petit i el mantingué i impulsà tota la vida. Crec que aquestes arrels asquenasites amb la consciència de pertànyer a una minoria envoltada del gran mainstream nordamericà, empeltades a la gran poma de Nova York, paradigma mundial de la urbanització i la modernització capitalistes, circulen subterràniament per tota l’obra fishmaniana, amaren la seva concepció de la inevitable tensió entre un fortíssim arrelament local i una visió global, gairebé panòptica. No debades els jueus en la seva diàspora han estat ara i adés immigrants multilingües de manera que s’han produït complexos mecanismes de contacte de llengües. Nosaltres a la península Ibèrica, no trobem mostres d’aquest contacte judeocatalà perquè ja en el segle XV ens en vam desempallegar violentament mitjançant el que ara anomenaríem neteges ètniques que ens van empobrir en tots els sentits.

Fishman fou des del començament un eclèctic dins les ciències socials: psicòleg i historiador de formació, es doctorà en psicologia social a la universitat de Colúmbia a Nova York. Va aprendre acadèmicament la seva llengua nadiua a la UCLA (Universitat de Califòrnia a Los Angeles) amb Max Weinreich i tenint de company d’estudis el seu fill, Uriel Weinreich, el conegut autor de Llengües en contacte (1953), mort molt prematurament. Segons Spolsky (2001), el jiddisch ha romàs la llengua dels seus fills i néts. Un any més tard aparegué la seva monografia sobre Yiddish in America (1965) i el seu primer llibre de sociologia de la llengua fou Language Loyalty in the United States (1964). El 1968 publicà tres volums cabdals: Bilingualism in the Barrio, un estudi pioner sobre una comunitat multilingüe, Language Problems of Developing Nations (un dels primers reculls sobre planificació lingüística) i Readings in the Sociology of Language, un dels primers intents de definir el nou camp de recerca. Alguns dels seus treballs més influents són Language and Nationalism: Two Integrative Essays (1972 [1989]), Never Say Die! A Thousand Years of Yiddisch in Jewish Life and Letters (1981), Language and Ethnicity in Minority Perspective (1989), Yiddisch Turning to Life (1991) (1991), The Earliest Stage of Language Planning (1993), Post-Imperial English (1995), The Multilingual Apple: Languages in New York (1997), i el Handbook of Language and Ethnicity (1999). Els primers anys investigà sobretot casos de substitució lingüística i en els darrers se centrà, en canvi, en casos de manteniment i èxit en el redreçament d’aquests processos de substitució. Ha estat fundador i curador principal de l’International Journal of the Sociology of Language des de la seva fundació el 1973. Fishman els últims anys proclamava que volia escriure un volum titulat The Sociology of Language and Religion. No hi ha estat a temps.

Probablement el seu llibre més conegut als nostres països és Reversing Language Shift. Theoretical and Empirical Foundations of Assistance to Threatened Languages (1991). Clevedon: Multilingual Matters,[2] sobretot perquè dóna consells pràctics sobre com salvar i recuperar la llengua mitjançant la priorització de la transmissió lingüística intergeneracional. Tampoc és un atzar que hagin estat valencians (Brauli Montoya i Antoni Mas) els qui s’hi hagin fonamentat més, a causa de l’extrema gravetat del procés massiu d’abandó del valencià, que demana urgentment moviments de revernacularització.

Fishman ha estat traduït al català, com a mínim (que em consti ara) en tres ocasions. En primer lloc el 1993, a Treballs de Sociolingüística Catalana 11, pàg. 19-47, es publica un capítol de Reversing Language Shift, que tracta de Catalunya «Tres casos amb (més o menys) èxit: l’hebreu modern, el francès al Quebec i el català a Espanya». En segon lloc Digithum, la revista digital d’humanitats de la UOC traduí el seu article «El nou ordre lingüístic». En tercer lloc, el 2001 aparegué una antologia de textos fishmanians incloent-hi una entrevista inèdita (Llengua i identitat, Alzira: Bromera). No és un atzar que el prestigiós premi Linguapax, concedit per l’ONG homònima que impulsa el treball per la pau mitjançant les llengües, internacional però amb seu a Catalunya, li fos atorgat a ell el 2004.

La bibliografia fishmaniana és tan extensa com estimulant. Voldria destacar alguns dels seus temes més discutits:

(1)     En primer lloc, Fishman ens recorda constantment que sempre hi ha un doble joc entre els factors de permanència i els de canvi. Perquè el canvi no disloqui la continuïtat de les minories etnoculturals cal que aquests estiguin protegits per límits o fronteres etnoculturals (deu ser boundaries en anglès), que han de ser regulats pel grup mateix. Fishman insisteix que el fonamental és que el grup pugui autoregular etnolingüísticament d’una manera o altra el seu futur. Suposo que aquesta regulació deu apropar-se al concepte d’autogestió que vaig aprendre en la meva època de militància estudiantil. Per a Fishman (1987), «el manteniment lingüístic, el procés i el propòsit de la continuïtat lingüística intergeneracional és un reflex del control autòcton suficient sobre el procés interactiu continu d’intergrup i de la delimitació d’aquest procés de manera que el sistema etnocultural autòcton no siga dominat» (Fishman 1989, 177).

Un factor clau en el manteniment de la llengua és que sigui ben viu el complex llar-família-barri-comunitat. Aquí en Fishman fa ressonar la idea clàssica del món càlid de la xarxa de relacions primàries i immediates, que proporcionen un sentit de la vida als individus (la comunitat o Gemeinschaft) en contrast amb la societat àmplia, freda, instrumental (la societat o Gesellschaft).

El canvi de llengua en un grup humà és per a Fishman un indicador clar d’una dislocació social, física o cultural. Fishman atribueix aquestes dislocacions a una tendència de la cultura occidental a l’homogeneïtzació dels grups dominants.

(2)     En segon lloc, Fishman reivindica, en contra dels vents pretesament moderns que les menyspreen, les etnicitats com una de les dinamos de la història. Les llengües són un vehicle dúctil i ideal per als moviments ètnics i nacionals. Els moviments de lleialtat lingüística són alhora moderns i antics. Com sentencia ell, fent-se ressò sovint de frases bíbliques: «La vigilància eterna és el preu de la llibertat».

(3)     En tercer lloc, el pensament fishmanià combina un elevat pragmatisme amb un fons filosòfic jueu (amb metàfores freqüents). D’una banda, argumenta que les llengües amenaçades han de centrar els seus esforços de mobilització de manera eficaç en aquells àmbits clau que assegurin el manteniment etnolingüístic del grup. Fishman aconsella, per exemple, als bascos que continuïn usant el castellà i que admetin una diglòssia, que mantindria unes funcions delimitades per a cada llengua «I el problema no és prescindir del castellà, sinó establir les fronteres, “quines són les fronteres defensives per al castellà i per a l’èuscar al nivell A”» (…) «Crec que faria l’èuscar més fort i no més dèbil adonar-se que el castellà sempre estarà present en un context social-polític-lingüístic particular, i és la naturalesa d’aquesta presència el que s’ha de definir col·lectivament i cooperativa. Evidentment, si esperes amb il·lusió un desarrelament d’aquesta presència, llavors estàs contribuint a les mateixes perspectives destructives sobre el plurilingüisme i el pluriculturalisme que ja són vigents» (Erize 2001b, pàg. 290-291 i 292). Ell proposa, doncs, «acomodacions honroses», tal vegada com les que voldria per al seu jiddisch nadiu amb relació a l’anglès abassegador de la seva Amèrica. Com s’aplicaria aquest consell diglòssic a cadascun dels països de llengua catalana?

(4)     En quart lloc, Fishman assenyala que, malgrat els seus esforços, la sociolingüística continua sobretot en mans de lingüistes i d’antropòlegs lingüistes, i està mancada d’investigadors en les altres ciències socials (economia, ciència política, sociologia…) que proporcionarien un coneixement necessari de les teories i metodologies socials: «no sóc capaç de pensar en qualsevol altre camp amb nom compost que estiga tan completament capturat, que siga tan completament captiu de sols una meitat del seu nom en la forma que ho és i ha estat la sociolingüística.» (Erize 2001b, 285).

(5)     Finalment, trobo a faltar en la bibliografia dels nostres països, raonaments travats i consistents, filosòficament coherents, sobre quin sentit té defensar i promoure la diversitat lingüística. Fishman refusa les lleis darwinistes que propugnen el triomf del més fort, que, casualment, seria el millor. Per a ell cal una visió no materialista del món, per a la qual la continuïtat etnolingüística és un valor positiu per si mateix. Com deia Fishman (1987,9-10): «It is via the primary sociocultural institutions that language is first related to the verities that make life worth living and it is to these institutions that policy makers must turn if they are to reconnect language to those verities. Every language needs an idea –a goal and a vision above the mundane and the rational– to keep it alive. The basic and minimally essential ‘idea’ is the imperative of remaining a separate ethnolinguistic entity, and a struggling language community must safeguard this idea before all others.»(la cursiva és meva).

En l’obra de Fishman, en definitiva, es combina una visió comparativa i global de la delicadesa extrema de la diversitat lingüística del món, amb una visió alhora espiritual i pragmàtica del valor únic de les llengües per al benestar dels pobles. L’obra de Fishman, més enllà de les dades i idees, traspua un esperit compassiu envers la diversitat etnolingüística de la nostra espècie. Les seves idees poden ajudar a fonamentar teòricament, metodològicament i filosòficament els nostres moviments de lleialtat lingüística. Bona falta ens fa!

Erize, Xabier (2001a) “Introducció”. A Joshua A: Fishman  (2001), 9-19.

Erize, Xabier (2001b) “Construint fronteres positives. Entrevista amb Joshua A. Fishman” A: Joshua A. Fishman (2001), 179-192.

Fishman, Joshua A. (1987) “Language Spread and Language Policy for Endangered Languages”. Dins Peter H. Lowenberg (a cura de) Language Spread and Language Policy. Washington DC: Georgetown University Press.

Fishman, Joshua A. (1989) Language and Ethnicity in Minority Sociolinguistic Perspective. Clevedon: Multilingual Matters.

Fishman, Joshua A. (2001) Llengua i identitat. Alzira: Bromera.

Flaquer, Lluís i Salvador Giner (1984) “Pròleg” a  Ferdinand Tönnies [1887] Comunitat i associació (Gemeinschaft und Gesellschaft). Barcelona: Edicions 62,5-23.

Spolsky, Bernard (2001) “Fishman, Joshua A”. Dins Rajend Mesthrie (a cura de) Concise Encyclopedia of Sociolinguistics. Amsterdam: Elsevier, 867-868.

Emili Boix

Catedràtic del Departament de Filologia Catalana

Universitat de Barcelona

---

[1] El Termcat ens aconsella d’escriure-ho així, mantenint la grafia alemanya original, bé que que no em convenci: quanta gent sap pronunciar l’alemany? En canvi a la traducció en català de València (Fishman 2001) apareix la grafia jíddix.

[2] Una versió ampliada aparegué deu anys després, el 2001: Can Threatened Languages be saved? Clevedon: Multilingual Matters. És molt aconsellable rellegir-ne el capítol: «From Theory to Practice (and viceversa). Review, Reconsideration and Reiteration», pàg. 451-483.