Fa poc el PP i Vox van aprovar en les Corts Valencianes una llei d’educació a la seua mida, anomenada significativament “de llibertat educativa”: la Llei 1/2024, de 27 de juny, per la qual es regula la llibertat educativa. Amb aquesta llei es posa a votació en cada centre la llengua de la docència i s’estableix indissimuladament l’objectiu de restringir al màxim l’ensenyament de la llengua pròpia. I una de les mesures estel·lars que inclou és la concessió del nivell C1 de valencià a tot l’alumnat que en aquesta matèria haja obtingut una nota igual o superior a un 7 en els cursos de batxillerat o en les proves d’accés a la universitat (article 16.2 de la Llei). Doncs ara aquesta mesura s’ha fet efectiva mitjançant una Resolució de 26 de setembre de 2024, de la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació i, a més, amb caràcter retroactiu des del curs 2009-2010 (disposició transitòria tercera de la Llei).
Aquesta decisió, com moltes altres de la llei, no té la més mínima justificació ni en el preàmbul ni en l’articulat. De fet, en el preàmbul ni s’esmenta el motiu d’aquest reconeixement. Només justifiquen, en la disposició transitòria tercera, el moment des que es fa el reconeixement i que fixen “a partir de l’ordenació acadèmica establerta en la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació”.
Al País Valencià deu haver-hi poques normes que hagen originat una repercussió mediàtica i una actuació judicial tan important com el Decret 9/2017, de 27 de gener, del Consell, pel qual s’estableix el model lingüístic educatiu valencià i se’n regula l’aplicació als ensenyaments no universitaris, l’anomenat popularment decret de plurilingüisme. Resumim-ho en poques línies: el decret intentava establir el plurilingüisme real en tots els nivells educatius no universitaris amb promoció de la llengua pròpia i de l’anglès. La situació en la llarga etapa del PP es pot resumir dient que l’ensenyament del valencià, a banda de les línies en valencià promogudes pels molts centres sobretot de les comarques centrals i del nord sense cap suport del Govern, es reduïa a una assignatura (valencià) o unes poques assignatures impartides en la llengua pròpia, cosa que afectava sobretot les grans ciutats i les seues conurbacions i els centres privats i concertats. L’anglès, excepte honroses excepcions, era un aparador decoratiu: molta propaganda grandiloqüent, però poc ús consistent i planificat. Aquest decret intentava salvar això incentivant de manera conjunta el català i l’anglès.