1 Introducció
Els darrers anys, l’aparició de plataformes globals de serveis de comunicació audiovisual lineal i de catàleg a petició (Netflix, Movistar, HBO, Disney+, etc.) i de plataformes d’intercanvi de vídeos (com ara YouTube o Tik Tok) ha marcat tot un canvi de paradigma en el mercat de la comunicació audiovisual (Fita i Caba, 2022). Es tracta d’un nou model que articula l’oferta de programes informatius o de lleure en llengües de consum massiu, amb una presència residual d’altres idiomes, com ara les llengües oficials diferents del castellà a Espanya. En aquest context, l’esperada transposició de la Directiva (UE) 2018/1808 del Parlament Europeu i del Consell de 14 de novembre de 2018[1] a l‘ordenament jurídic espanyol[2] ha suscitat una intensa polèmica i crítiques en defensa del català i altres llengües minoritzades, així com protestes dels productors independents.

D’ençà dels tràmits d’audiència de l’avantprojecte inicial, la llarga tramitació fins a l’aprovació al Congrés del Projecte de Llei general de comunicació audiovisual i el seu trasllat al Senat, que l’ha aprovat sense modificacions, ha estat solcada per múltiples al·legacions i propostes d’esmenes. Així, diverses entitats partidàries de la pluralitat lingüística a l’audiovisual han reclamat una presència significativa de continguts en llengües oficials com el català, el gallec o l’eusquera per part dels grans prestadors de serveis; una contribució financera per a la producció audiovisual en aquests idiomes; el reconeixement de facultats de control i supervisió sobre les plataformes d’intercanvi de vídeos i els serveis de comunicació audiovisual televisiu per part dels ens autonòmics competents, i que els prestadors no només contribueixin a finançar RTVE, sinó també altres serveis públics audiovisuals.Llegeix més »