El model lingüisticoeducatiu de les Illes Balears a la cruïlla – Antoni Llabrés Fuster

Autoria: Clara Soler Chopo. Llicència CC BY-NC-ND 4.0

El passat dia 22 de febrer el Parlament de les Illes Balears aprovava la Llei 1/2022, de 8 de març, d’educació (BOIB núm. 38, de 17 de març), que dedica el títol VI (art. 135-138) a regular el model lingüístic escolar que ha de regir en el sistema educatiu balear. Es pretén (d’aquesta idea es parteix a l’exposició de motius) donar continuïtat a un model que no té arrel estatutària (tant l’Estatut de 1983 com el de 2007 només fan referència a la competència exclusiva autonòmica per a l’ensenyament de la llengua pròpia), i que havia recolzat fins ara, primàriament, sobre les previsions que conté al respecte la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística (LNL) i, sobretot, del seu desenvolupament reglamentari a través del Decret de mínims de 1997 –vid. infra. La LNL, que garanteix que en acabar el període d’escolarització obligatòria tots els alumnes puguin emprar amb normalitat i correcció les dues llengües oficials (art. 20.1) i el reconeixement del dret d’opció lingüística en el primer ensenyament (art. 18), fixa com a objectiu fer realitat l’ús normal del català com a “vehicle usual” d’ensenyament en tots els centres docents (art. 22.1 i 2). El principi de no segregació dels alumnes en centres diferents per raons de llengua (art. 22.3) ha permès caracteritzar-lo com un model de conjunció lingüística o bilingüisme integral.[1]Llegeix més »

Les famílies de Canet de Mar a la intempèrie. La defensa jurídica de l’escola immersiva en català: arguments i perspectives de futur – Benet Salellas

Inauguració CEIP Turó del Drac Canet de Mar. Autor: Santi Herranz. Llicència CC 3.0 No adaptada

El curs passat una unitat familiar de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar va demanar que l’escolarització de la seva filla a P4 es dugués a terme amb un equilibri entre el castellà i el català, de tal manera que cap de les dues llengües es trobés per sota del 25 % d’ús en la docència. També demanava que la retolació del centre fos en les dues llengües. Desatesa la petició pel Departament d’Educació de la Generalitat, la família instant va interposar una demanda a la Secció Cinquena de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i va sol·licitar una mesura cautelar mentre es tramitava el procediment judicial de fixar la docència del 25 % mínim en castellà a l’escola esmentada, petició que va ser acordada pel TSJC el passat 14 d’octubre. Davant d’aquesta decisió, una trentena de famílies del mateix curs[1] va decidir comparèixer com a part demandada en el procediment judicial a efectes de demanar l’aixecament d’aquesta mesura cautelar i d’oposar-se a la petició d’aquesta única unitat familiar. Aquest grup de famílies defensen el manteniment del català com a única llengua vehicular, tal com planteja l’article 11 de la Llei d’educació de Catalunya (LEC) quan diu que “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu” i ho fan en una posició que no s’havia explorat fins avui en aquest conjunt de litigis. Seguidament, set apunts sobre el cas.Llegeix més »

El català, llengua vehicular del sistema educatiu: límits i contradiccions d’aquesta afirmació – Pere Mayans

En general, a la societat catalana hi ha la idea més o menys compartida per tothom que el català és la llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya. Com se sap, d’aquesta qüestió, se n’ha fet una bandera política, tant per part dels defensors de la immersió lingüística en català (sic) com per part dels contraris a la priorització de la llengua en aquest àmbit, que defensen que l’espanyol també ha de ser llengua vehicular (amb propostes i models diferents, però línies educatives únicament en castellà, presència suposadament equilibrada de les dues llengües a l’escola…). En aquest article volem presentar els límits jurídics i alguns casos concrets que qüestionen que el català sigui realment, i en tots els centres del país, la llengua utilitzada normalment com a llengua vehicular.

Un primer aclariment terminològic

Cal, abans de tot, un primer aclariment: quan es parla d’immersió lingüística al nostre país, moltes vegades es confonen (ho fan, especialment, polítics, creadors d’opinió i periodistes) els termes i s’aplica el concepte al conjunt de l’ensenyament. Cal tenir clar, però, que, quan ens referim a la immersió lingüística, “només” parlem d’aquells contextos en què s’apliquen les metodologies pròpies d’aquest programa, basades en el tractament integrat de llengua i continguts, ja que bona part de l’alumnat desconeix la llengua vehicular del sistema educatiu. En contextos en què l’alumnat coneix, per contacte amb la família o amb l’entorn, la llengua catalana en cap cas parlaríem d’aplicació d’aquest programa, sinó que, senzillament, parlaríem d’ensenyament en català.Llegeix més »

Una decisió salomònica per a l’escola catalana – Mercè Corretja

Dues sentències recents del Tribunal Suprem de 23 i 28 d’abril de 2015 han posat fi a dos dels procediments judicials iniciats fa gairebé una dècada per alguns pares contra el model d’escola catalana. Les sentències avalen la posició del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que, en una decisió sorprenent i després de reconèixer que la determinació de la proporció d’ús de castellà com a llengua vehicular correspon a l’Administració educativa (és a dir, a la Generalitat), va substituir aquesta decisió en dues interlocutòries tot fixant la “presència mínima del castellà com a llengua vehicular en el curs i classe on el fill o filla del recurrent segueix els seus estudis, en un 25% de les hores efectivament lectives, havent-se d’impartir en aquesta llengua oficial l’àrea, matèria o assignatura lingüística corresponent al seu aprenentatge i al mateix temps, com a mínim, una altra àrea, matèria o assignatura no lingüística curricular de caràcter troncal o anàloga.”Llegeix més »

En defensa del model lingüístic escolar de Catalunya – Mercè Corretja

Aquest mes de gener s’ha reobert amb força la batalla judicial sobre el model lingüístic escolar de Catalunya que es va iniciar després de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya. A dues sentències del Tribunal Suprem de 15 i 17 de gener, s’hi han afegit cinc interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 30 de gener. Les primeres confirmen dues interlocutòries anteriors del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que requereixen la Conselleria d’Ensenyament perquè adopti les “mesures necessàries” per adaptar el sistema d’ensenyament lingüístic, pel que fa als fills dels recurrents, a la “nova situació creada per la declaració de la Sentència 31/2010, del Tribunal Constitucional, que considera també el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, juntament amb el català”. Les cinc interlocutòries recents del Tribunal català fixen com a mesures cautelars un percentatge del 25% d’ús del castellà com a llengua vehicular, el qual s’haurà d’impartir a més en una àrea, matèria o assignatura no lingüística curricular de caràcter troncal o anàleg, en els cursos i classes als quals assisteixin els fills/filles dels recurrents i requereixen directament els directors dels centres afectats perquè donin compliment a les mesures cautelars adoptades pel Tribunal.

Actualment, el model vigent a Catalunya és el de conjunció lingüística, amb dues llengües vehiculars però amb predomini d’una d’elles, el català, model que fins ara ha donat molt bons resultats tant pel que fa als coneixements lingüístics dels alumnes (en els dos idiomes oficials a Catalunya), com també pel que fa a garantir la cohesió social, ja que ha permès que a Catalunya, amb independència de l’origen geogràfic de les persones, la societat sigui bilingüe i la llengua fins ara no hagi estat una barrera social.

De l’etapa anterior a l’Estatut d’autonomia de 2006, cal destacar la unanimitat del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem en la defensa del model. La Sentència del Tribunal Constitucional de 1994 va avalar la Llei de normalització lingüística, negant l’existència d’un dret genèric dels pares a escollir la llengua en què han de rebre l’educació llurs fills (dret que, d’altra banda, no està recollit en cap tractat ni instrument internacional), va subratllar la competència de l’Administració educativa catalana per a la definició del model lingüístic escolar i va declarar la constitucionalitat d’un model en què el centre de gravetat és la llengua catalana, sempre que es garanteixin el coneixement i ús dels dos idiomes oficials en finalitzar l’educació obligatòria.Llegeix més »