L’Optimot i la nova normativa: com afecta el llenguatge jurídic? – Aina Domènec Vilaregut

Pantalla d'un ordinador portàtil amb una persona escrivint, on es veu la pàgina de l'Optimot.La normativa, al dia

La codificació normativa de la llengua catalana, a càrrec de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), s’articula a través de tres obres fonamentals: la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), l’Ortografia catalana (OIEC) i el Diccionari de la llengua catalana (DIEC). L’IEC va publicar la GIEC i l’OIEC els anys 2016 i 2017, respectivament, i des del juny de l’any passat podem consultar aquestes obres en línia als portals giec.iec.cat i oiec.iec.cat. En el cas de l’OIEC, la nova edició en línia va incorporar les modificacions aprovades per l’IEC el 2021, un cop acabat el període de carència que es va establir per a la implantació de les novetats ortogràfiques.Llegeix més »

Codi de drets lingüístics a Catalunya dins de la col·lecció “Codis de Legislació” – Raimon Alamany i Sesé

S’ha publicat recentment un nou Codi de drets lingüístics a Catalunya, novè volum de la col·lecció “Codis de legislació”. Aquesta col·lecció publica compilacions en línia, permanentment actualitzades, de les normes vigents en un sector de l’ordenament jurídic, amb l’objectiu de millorar la difusió del dret vigent a Catalunya i, alhora, facilitar la tasca dels operadors jurídics i la ciutadania en general.

El Codi de drets lingüístics a Catalunya reuneix més de cent normes sobre drets lingüístics a Catalunya. A l’apartat inicial, “Normativa general”, hi trobem tant els preceptes de la Constitució espanyola com de l’Estatut d’autonomia de Catalunya en matèria lingüística i les lleis de política lingüística, de l’occità, de la llengua de signes catalana o sobre l’autoritat de l’Institut d’Estudis Catalans.

Els quatres apartats següents es dediquen als drets lingüístics a les administracions públiques: a l’Administració de la Generalitat de Catalunya, l’Administració de justícia, l’Administració local i l’Administració militar, per passar tot seguit a les normes que afecten els àmbits sectorials: economia i empresa, funció i contractació públiques, mitjans de comunicació i indústries culturals, registres estatals i noms i cognoms, toponímia i retolació, documents notarials, ensenyament, traducció i interpretació, tecnologies de la informació i àmbit penal.Llegeix més »

La unitat proclamada però no practicada – Francesc Esteve

La publicació del Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb l’equiparació explícita de valencià i català com a denominacions de la llengua, ha significat l’enèsima reobertura del debat onomàstic al País Valencià. La immediata i vociferant ingerència del Govern valencià i del partit que el sustenta, el PP, contra aquesta equiparació i “en defensa de la llengua valenciana” ha donat una notable publicitat al Diccionari i a l’equiparació onomàstica, una popularitat que no hauria tingut altrament. Al final, la decisió de l’AVL de no modificar les definicions de valencià i català, malgrat les pressions, ha representat un gest d’independència i de dignitat dels membres d’aquesta institució que cal valorar en la justa mesura, sobretot vista la seua trajectòria anterior.

Hi ha, en primer lloc, un fet realment important i positiu i és que, tretze anys després de la constitució efectiva, l’AVL manifesta obertament en una publicació declarada “normativa” que valencià i català són dos noms equivalents per a la mateixa llengua i, implícitament, que català és la denominació general en tots els territoris tret del País Valencià: “Llengua romànica parlada a Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda de l’Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià”.Llegeix més »