Cròniques negres del català a l’escola – Pere Mayans

Portada Cròniques negres del català a l’escolaEn aquest llibre, publicat per Edicions del 1979 de Barcelona, hem volgut fer un repàs als atacs que ha sofert la nostra llengua a l’escola dels diversos territoris dels Països Catalans: Catalunya Nord (a l’Estat francès), Andorra, l’Alguer (a l’Estat italià), la Franja de Ponent, el Principat de Catalunya, País Valencià, Mallorca, Menorca i Eivissa, i, fins i tot, el Carxe, la petita comarca murciana on encara es parla la nostra llengua.

En un primer moment, el llibre va néixer com un encàrrec, que no va anar endavant, de l’editorial La Campana: es tractava d’una actualització de l’obra El llibre negre de Catalunya: De Felip v a l’ABC, de l’historiador i polític Josep M. Ainaud de Lasarte, un recull de textos que documentaven els atacs que havia sofert Catalunya des de 1714 i fins al 1994. Hi podíem trobar des de disposicions legals fins a escrits periodístics, passant per frases i fets que evidenciaven la voluntat explícita dels estats espanyol i francès d’anar contra la identitat, la llengua, la cultura i el dret dels catalans.

Tot i que d’un abast més general, El llibre negre de Catalunya era, cal recordar-ho, hereu de la magnífica obra de referència de Francesc Ferrer i Gironès La persecució política de la llengua catalana, de l’exhaustiva Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-1975, de Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya, i de Catalunya sota el règim franquista: informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco, de Josep Benet, que justament el mateix any 1995 havia estat revisada i ampliada amb el títol L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya.

L’èxit del llibre feu que, fins i tot, altres pobles en copiessin la intencionalitat, el format i l’estructura –de lectura i consulta fàcils. D’aquí l’aparició el 1998 del llibre de Joan Mari Torrealdai El libro negro del euskera, que també fou un èxit de vendes al País Basc, amb diverses edicions al mercat.Llegeix més »

Els altres “Alguers” – Pere Mayans

scanuDes de Catalunya, hi ha la tendència a pensar que l’Alguer és un petit miracle de la història col·lectiva de la comunitat lingüística catalana, que la fa, per dir-ho d’alguna manera, especial. Un tòpic al qual també hi han recorregut alguns algueresos, com, per exemple, l’activista i polític Carlo Sechi, que ha arribat a afirmar en una polèmica entrevista[1] que “Catalunya i la comunitat internacional de llengua catalana no serien avui en el món el que són sense l’Alguer. Som aquella petita cosa que fa més gran la comunitat catalana”. Boniques paraules que, malauradament, no són del tot certes… L’Alguer, més que un miracle, més que un cas que ens fa particulars, o més grans, és, senzillament, el producte de la història, com tants d’altres n’hi ha en el conjunt d’Europa. L’Alguer, però, és una història els protagonistes de la qual hem estat els catalanoparlants i per això, per a tots nosaltres, té alguna cosa d’especial, sobretot si tenim en compte que la nostra història col·lectiva ha estat amagada sota la dels estats que des de segle XVII a la Catalunya Nord i des del XVIII a la resta dels Països Catalans ens han fet marcar el seu pas, massa sovint, militar: França, Espanya, Regne de Sardenya-Piemont –el territori dels Savoia que constituirà l’embrió de la Itàlia creada el segle XIX.Llegeix més »

El català, llengua vehicular del sistema educatiu: límits i contradiccions d’aquesta afirmació – Pere Mayans

En general, a la societat catalana hi ha la idea més o menys compartida per tothom que el català és la llengua vehicular del sistema educatiu de Catalunya. Com se sap, d’aquesta qüestió, se n’ha fet una bandera política, tant per part dels defensors de la immersió lingüística en català (sic) com per part dels contraris a la priorització de la llengua en aquest àmbit, que defensen que l’espanyol també ha de ser llengua vehicular (amb propostes i models diferents, però línies educatives únicament en castellà, presència suposadament equilibrada de les dues llengües a l’escola…). En aquest article volem presentar els límits jurídics i alguns casos concrets que qüestionen que el català sigui realment, i en tots els centres del país, la llengua utilitzada normalment com a llengua vehicular.

Un primer aclariment terminològic

Cal, abans de tot, un primer aclariment: quan es parla d’immersió lingüística al nostre país, moltes vegades es confonen (ho fan, especialment, polítics, creadors d’opinió i periodistes) els termes i s’aplica el concepte al conjunt de l’ensenyament. Cal tenir clar, però, que, quan ens referim a la immersió lingüística, “només” parlem d’aquells contextos en què s’apliquen les metodologies pròpies d’aquest programa, basades en el tractament integrat de llengua i continguts, ja que bona part de l’alumnat desconeix la llengua vehicular del sistema educatiu. En contextos en què l’alumnat coneix, per contacte amb la família o amb l’entorn, la llengua catalana en cap cas parlaríem d’aplicació d’aquest programa, sinó que, senzillament, parlaríem d’ensenyament en català.Llegeix més »