Des de Catalunya, hi ha la tendència a pensar que l’Alguer és un petit miracle de la història col·lectiva de la comunitat lingüística catalana, que la fa, per dir-ho d’alguna manera, especial. Un tòpic al qual també hi han recorregut alguns algueresos, com, per exemple, l’activista i polític Carlo Sechi, que ha arribat a afirmar en una polèmica entrevista[1] que “Catalunya i la comunitat internacional de llengua catalana no serien avui en el món el que són sense l’Alguer. Som aquella petita cosa que fa més gran la comunitat catalana”. Boniques paraules que, malauradament, no són del tot certes… L’Alguer, més que un miracle, més que un cas que ens fa particulars, o més grans, és, senzillament, el producte de la història, com tants d’altres n’hi ha en el conjunt d’Europa. L’Alguer, però, és una història els protagonistes de la qual hem estat els catalanoparlants i per això, per a tots nosaltres, té alguna cosa d’especial, sobretot si tenim en compte que la nostra història col·lectiva ha estat amagada sota la dels estats que des de segle XVII a la Catalunya Nord i des del XVIII a la resta dels Països Catalans ens han fet marcar el seu pas, massa sovint, militar: França, Espanya, Regne de Sardenya-Piemont –el territori dels Savoia que constituirà l’embrió de la Itàlia creada el segle XIX.

Una simple mirada a un mapa lingüístic europeu actual ens farà adonar que només a l’Estat italià podem comptar pràcticament una vintena d’illots lingüístics com l’Alguer. Així, hi podem trobar illots lingüístics alemanys a les regions de la Vall d’Aosta, del Piemont, del Vèneto i del Friül-Venècia Júlia, i a la província de Trento; grecs a les províncies de Lecce i Reggio de Calàbria; albanesos a les regions dels Abruços, del Molise, de la Campània, de la Pulla, de la Basilicata, de Calàbria i de Sicília; un de francoprovençal a la província de la Foggia: un de serbocroat a la província de Campobasso; un d’occità, a la província de Cosenza (a la Gàrdia); sense comptar, és clar, amb les minories eslovenes, alemanyes, occitanes, friülanes, francoprovençals o sardes que tenen territoris molt més grans, a voltes amb continuïtat territorial amb la resta de la seva comunitat lingüística fora de l’Estat italià.

Fins i tot, a la mateixa illa de Sardenya, on hi ha l’Alguer, podem trobar altres “Alguers”. El primer és el de la presència de variants lingüístiques molt properes al cors (per tant, d’arrels toscanes) al nord de l’illa, producte de repoblaments que es varen produir a partir del segle XVI: bàsicament el gal·lurès i el sassarès (aquest darrer amb un importantíssim substrat sard i amb una influència catalana també molt gran).

El segon cas és el de l’illot lingüístic lígur (genovès): el de les poblacions d’U Pàize (en lígur tabarquès; Carloforte n’és el nom oficial italià) i Câdesédda. Els habitants autòctons d’aquestes dues poblacions són descendents dels genovesos que havien viscut a Tabarka (un illot fortificat a la costa de Tunísia) des de 1553 i fins al 1768. De fet, varen arribar en dues tongades: el 1738-1739 arribaren a l’illa de Sant Pere, al costat de Sardenya, on es fundà U Pàize; i el 1770 a l’illa de Santu Antiogu, just al davant, es creà Câdesédda (el nom oficial en italià és Calasetta)[3].

Dues curiositats. La primera és que una part d’aquests “tabarquins” procedents de Tabarka s’instal·laren a les costes del sud del País Valencià, on poblaren la que aleshores es coneixia com a l’illa Plana i que després es conegué com a Nova Tabarca. Curiosament, els “nostres” tabarquins adquiriren el català com a llengua pròpia molt ràpidament. No és el cas dels tabarquins del sud de Sardenya, que han conservat la llengua. La segona és que el 2004 es va reconèixer Carloforte com a municipi honorari de la Província de Gènova a causa dels llegats històrics, econòmics i culturals amb la capital lígur i, en particular, amb Pegli, població d’origen. L’any 2006 aquest reconeixement s’estengué a la població veïna de Câdesédda. Com podeu veure, l’Alguer, els Alguers, dels lígurs…

 

 

Per cert, aquesta diversitat “catalana”, “lígur” i “corsa” sempre ha estat coneguda a Sardenya. El pare alguerès Tommaso Napoli ja va escriure l’any 1814 a Compendiosa descrizione corografico-storica per via di domande e risposte d uso della studiosa gioventù sarda, una síntesi geogràfica dialogada on es diu literalment: «In Alghero parlasi Catalano benchè alquanto corrotto per esser colonia di Catalani; in Carloforte parlasi Genovese, perchè i Tabarchini, che vennero a popolarlo, erano oriundi della Riviera; nella Maddalena parlasi Corso, perchè oriundi della Corsica»^[4].

 

Som, per tant, davant la història, a voltes convulsa, del nostre marc europeu, que ha creat una diversitat que cal conservar i potenciar en un món cada cop més gris i uniformat lingüísticament i culturalment. I, per fer-ho, cal teixir complicitats, crear sinergies de tota mena, com que les que s’apunten a la minoria tabarquina. Si no es fan, aviat sí que totes aquestes minories, inclosa la catalana de Sardenya, seran història… Una bella història, però una història passada.

 

Pere Mayans
Professor d’ensenyament secundari

 

[1] http://www.naciodigital.cat/noticia/71523/exalcalde/alguer/acusa/omnium/generalitat/colonialisme [data de consulta: 18 de juny de 2016]

 

[2] Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Sardinia_Language_Map.png?uselang=ca [data de consulta: 18 de juny de 2016]

 

[3] Per conèixer millor la història dels tabarquins, podeu consultar l’article de Marcel Farinelli Carloforte i Calasetta: els lígurs de Sardenya: http://marcelfarinelli.blogspot.com/2015/12/carloforte-i-calasetta-els-ligurs-de.html?spref=tw [data de consulta: 18 de juny de 2016]

 

^[4] Napoli, T. (1814). Compendiosa descrizione corografico-storica per via di domande e risposte d uso della studiosa gioventù sarda. Càller: Reale Stamperia, p. 28. Citat per Armangué, J. (1999). De l’Arcàdia al Cafè: Formes de cultura catalana a l’Alguer (1806-1825). Barcelona: Curial.