Durant el darrer any hem observat el cataclisme de l’estat ucraïnès. Les concentracions de manifestants contra el govern de Ianukóvitx i els seus oligarques han desembocat en un enfrontament armat entre dues faccions.[1] Una és comandada pel govern ucraïnès, l’altra la integren diversos grups de separatistes (generalment anomenats prorussos) de procedències i motivacions diverses però amb un objectiu prioritari comú: la secessió de les regions sud-orientals. En aquesta guerra s’ha volgut posar l’accent d’una manera clara en el component nacional, i s’ha accentuat l’oposició entre ucraïnesos i russos. De retruc, les llengües també hi han tingut un paper rellevant. El factor lingüístic s’ha brandat ara d’un bàndol, ara de l’altre. De vegades més des de fora que des de dins del territori ucraïnès. I tot sovint amb ànims ostensiblement parcials, d’una manera molt esbiaixada i allunyada de la realitat.[2]

Veurem sintèticament quins han estat, i són encara, els punts clau de la guerra de llengües a Ucraïna des del punt de vista legal. No abordarem les evolucions històriques que han conduït a la conjuntura sociolingüística actual de l’estat ucraïnès.[3] I, per raons pràctiques, farem referència a les fronteres d’abans del conflicte, és a dir, considerarem Crimea i el Donbass com a part del territori d’Ucraïna.

Fins a la promulgació de la Constitució ucraïnesa de 1996, tota la legislació estrictament lingüística en aplicació al país era la llei «Sobre les llengües a la República Socialista Soviètica d’Ucraïna», de 1989. De fet, aquesta norma lingüística va mantenir-se vigent fins al 2012. El caire general i el fet que no tingués associat cap reglament d’implementació feien que, a la pràctica, la política lingüística es regís pels principis constitucionals i per tota una sèrie de lleis específiques d’àmbit restringit (comerç, publicitat, educació, etc.). La Llei de 1989 declarava l’ucraïnès única llengua estatal, però també establia l’obligatorietat del rus a l’educació. Així mateix, atorgava al rus l’etiqueta de llengua de comunicació interètnica.

A l’enquesta d’usos lingüístics de 2012, un 45 % dels ciutadans d’Ucraïna declaraven l’ucraïnès com a llengua habitual, mentre que un 39 % deien que empraven més el rus. La distribució d’aquests usos quedava molt marcada territorialment: a l’est i al sud del país eren majoria els parlants habituals de rus (entre un 80 i un 90 %), mentre que a l’oest s’hi imposava l’ucraïnès (amb més del 90 % de parlants habituals).[4]

L’article desè de la Constitució ucraïnesa resa que «la llengua estatal d’Ucraïna és l’ucraïnès» i garanteix «el desenvolupament, l’ús i la protecció del rus i de les altres llengües de les minories nacionals».[5] Aquest títol va xocar de ple amb l’article sisè de la Constitució crimeana de 1992, derogada pel Tribunal Constitucional ucraïnès, que proclamava que «la llengua oficial i de treball és la russa. Les llengües estatals a la República de Crimea són el tàtar de Crimea, el rus i l’ucraïnès». El 1999 Crimea promulgava una nova Constitució, en vigor fins a l’annexió russa, que s’ajustava a la legislació ucraïnesa però que recollia elements de la llei soviètica. L’article desè, fent un circumloqui per evitar d’anomenar la llengua ucraïnesa, deia: «A la República Autònoma de Crimea, juntament amb la llengua oficial, cal assegurar l’aplicació, el desenvolupament, l’ús i la protecció del rus, el tàtar de Crimea i les llengües d’altres grups ètnics». I hi afegia: «El rus, la llengua que parla la majoria de la població i la més acceptable per a la comunicació interètnica, s’emprarà en tots els àmbits de la vida pública.»[6]

Aquest article, que atorgava al rus un paper preponderant en l’àmbit públic, va ser recorregut pel govern ucraïnès. El constitucional, però, va pronunciar-se a favor de Crimea i, a més a més, va eixamplar la potestat reguladora fins als municipis: «Els òrgans locals del Govern central, els òrgans de la República Autònoma de Crimea i els governs locals poden emprar el rus i les altres llengües de les minories nacionals juntament amb la llengua estatal».[7] Aferrant-se a aquesta sentència, a la Constitució autonòmica en vigor, i aprofitant-se del fet que els ucraïnòfons amb prou feines representaven el 10% de la població de la regió, el govern de la República Autònoma de Crimea va aplicar una política d’invisibilitat de l’ucraïnès. Pel que fa als òrgans locals del Govern central, van limitar-se a seguir la consigna de només ucraïnès, que marcava Kíev. Els governs locals, en canvi, sí que en molts casos van provar de fer servir altres llengües, però van topar amb l’oposició i el bloqueig constants del govern central ucraïnès. Per una banda o per l’altra, doncs, va anar creixent la tensió entre els partidaris d’atribuir certs papers oficials al rus i els immobilistes del només ucraïnès.

Amb tot això, l’any 2005 una immensa majoria dels ucraïnesos bé volien dotar el rus de certa oficialitat (un 48% dels enquestats), bé volien elevar-lo a segona llengua de l’Estat (un 35%). Un escàs 11% es decantava per impedir que la llengua russa rebés cap mena de reconeixement oficial.[8] Vistos els percentatges d’ús de la llengua russa, la concentració territorial dels parlants i l’opinió majoritària dels ucraïnesos, semblava més que raonable que el Govern es plantegés algun moviment en aquest sentit.

Després d’anys de treball i de molts esborranys desestimats, el 2012 el govern presidit per Víktor Ianukóvitx va presentar el projecte de la llei «Sobre els principis de la política lingüística estatal». El procés d’aprovació va estar marcat per moltes irregularitats i per un conflicte obert i violent entre els dos sectors del parlament ucraïnès, la Rada: els partits anomenats nacionalistes s’hi oposaven frontalment, mentre que els anomenats prorussos hi eren favorables. Els opositors esgrimien que era una llei que acabaria arraconant l’ucraïnès en moltes regions de majoria russòfona i que, a més a més, es feia per acontentar un Kremlin poc satisfet amb el tracte que Ucraïna donava a la llengua russa. Els altres, al seu torn, apel·laven als drets lingüístics no ja només dels russòfons ucraïnesos, sinó de totes les minories nacionals del país.

La llei de 2012 va introduir una noció que fins llavors no es plantejava al debat lingüístic ucraïnès: la de llengua regional. Estipulava que qualsevol llengua que fos llengua materna d’un mínim d’un 10% de la població en un territori determinat (ja fos regió, província, districte o municipi) podia assolir el grau de cooficialitat en aquest territori sempre que els representants de la minoria en qüestió ho sol·licitessin a l’òrgan de govern competent. Aquesta regulació obria la porta a la cooficialitat de divuit llengües en els diversos nivells territorials.[9]

Sorprenentment, el govern crimeà no va adoptar la llei, perquè va considerar que «no ens ofereix res de nou, per la qual cosa hem decidit d’emparar-nos en la nostra constitució».[10] L’argúcia evitava que el tàtar de Crimea obtingués el grau de cooficialitat a la península.

A banda de Crimea, la llei es va desplegar al territori ucraïnès i els resultats no van ser ni de bon tros tan devastadors com dibuixaven els partits opositors. El rus es va declarar cooficial a vuit regions de l’est i el sud del país, mentre que el romanès/moldau i l’hongarès van ser reconegudes com a llengües oficials en una quinzena de municipis i districtes del sud-oest d’Ucraïna.

Després de la caiguda del govern de Ianukóvitx, el 23 de febrer de 2014 la Rada va votar la derogació de la llei. Això va desfermar les ires de molts russòfons, molts dels quals mai no havien estat prorussos. Cinc dies més tard, la presidència de la Rada vetava la derogació de la llei, però aquest gest va arribar massa tard.

Els separatistes prorussos van prendre l’amenaça de derogació com a pretext per atraure una gran part de la població russòfona de les regions orientals. En una enquesta de juny de 2007, només el 10,4% dels ucraïnesos orientals es mostraven a favor d’una secessió.[11] La instrumentalització de la llengua en el conflicte ha tingut l’efecte desitjat: l’amenaça de discriminació lingüística ha empès molts russòfons cap al bàndol prorús. Evidentment, el govern interí que ocupà el poder a Kíev fins a les presidencials que va guanyar Poroixenko també hi va tenir una gran responsabilitat. L’exhibició de simbologia feixista i la identificació de les llengües amb posicions polítiques va fer pensar a molts russòfons que els drets lingüístics a la nova Ucraïna se’ls complicaven. A més a més de tot això, també hi ha tingut un paper clar el Kremlin, que en més d’una ocasió ha manifestat que no abandonaria la seva gent, que faria el que calgués per garantir els drets dels russòfons d’Ucraïna i d’allà on fos.

Poroixenko hauria d’haver aprofitat la conjuntura per proposar una solució al conflicte lingüístic d’Ucraïna. És possible que la situació convulsa que ha viscut i que viu encara el país hagi estat el millor moment per impulsar una via d’entesa entre les diverses posicions. La Llei de 2012 tenia uns plantejaments força mesurats. Esperem que encara no sigui massa tard i que la nova proposta de llei de llengües que es presenti a la Rada reculli els mateixos principis de l’anterior. Totes les parts han de ser capaces de fer concessions, que sempre són necessàries en conflictes tan enquistats i enrevessats com el d’Ucraïna.

Miquel Cabal Guarro

Investigador del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació i membre del Grup de Recerca de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona,

---

[1]. Dues cronologies dels fets: <http://www.aljazeera.com/news/europe/2014/03/timeline-ukraine-political-crisis-201431143722854652.html>

<http://csis.org/ukraine/index.htm#94> [Consulta: 15 d’octubre de 2014]

[2]. <http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/722836-pobres-llenguees.html?cca=1>

[Consulta: 15 d’octubre de 2014]

[3]. Vegeu-ne un resum a <http://www.icip-perlapau.cat/numero21/articles_centrals/article_central_2/>

[Consulta: 15 d’octubre de 2014]

[4]. <http://ratinggroup.com.ua/products/politic/data/entry/14004/> [Consulta: 15 d’octubre de 2014]

[5]. Totes les traduccions són de l’autor. Originals de les lleis extrets de <http://zakon2.rada.gov.ua/laws/> [Consulta: 15 d’octubre de 2014]

[6]. Per a un estudi aprofundit sobre la qüestió lingüística i la Constitució ucraïnesa, vegeu Ulasiuk, Iryna (2010). «The Language Issue in the Evolution of Ukrainian Constitutionalism», Revista de Llengua i Dret, 54. Disponible en línia a <http://revistes.eapc.gencat.cat/index.php/rld/article/view/2349> [Consulta: 15 d’octubre de 2014]

[7]. <http://base.spinform.ru/show_doc.fwx?rgn=23388&gt; [Consulta: 15 d’octubre de 2014]

[8]. <http://www.analitik.org.ua/researches/archives/react/430ee7e44d0b8/> [Consulta: 15 d’octubre de 2014]

[9]. Rus, bielorús, búlgar, armeni, gagaús, jiddisch, tàtar de Crimea, moldau, alemany, grec modern, polonès, romaní, romanès, eslovac, hongarès, rutè, caraïta i krimtxak.

[10]. Declaracions de Vladímir Konstantínov, president del Parlament de Crimea, el 28 de març de 2013. <http://www.pravda.com.ua/rus/news/2013/03/27/6986562/> [Consulta: 15 d’octubre de 2014]

[11]. <http://www.razumkov.org.ua/eng/poll.php?poll_id=318> [Consulta: 15 d’octubre de 2014]