El debat sobre l’oficialitat lingüística: estat de la qüestió – Montserrat Sendra

Un dels temes que més debat ha generat en l’anomenat procés de transició nacional català ha estat la discussió sobre l’estatus de les llengües en una futura Catalunya independent. Aquest article pretén oferir una visió panoràmica que permeti veure en perspectiva totes les aportacions que s’han produït en els darrers tres anys, ja que és difícil tenir-ne una visió conjunta per la seva durada i multiplicitat d’opinadors. I diem visió panoràmica perquè el corpus d’articles que s’han anat publicant sobre el tema consta, en aquests moments, de 290 entrades (entre articles a la premsa, blogs, conferències, debats i entrevistes), consultables cronològicament aquí i aquí; dimensió que provoca que aquest escrit només pugui aspirar a fer-ne una pinzellada. El debat es revifa amb més força cada vegada que s’acosten eleccions, així que previsiblement en tornarem a sentir a parlar ben aviat.

Dit això, comencem pel principi: Eduard Voltas va iniciar, primer mitjançant l’article “La tribu o l’estat” i després amb “En castellà també, sisplau” un debat a gran escala: ha de ser oficial, el castellà, a la Catalunya independent? La seva principal tesi era que calia passar de fer un discurs per a “la tribu” (els catalans que veuen TV3, tenen penjada l’estelada al balcó, etc.) a fer un discurs per a l’estat, o en altres paraules, que l’independentisme havia de seduir més enllà del seu públic natural i aconseguir un suport molt més ampli si realment pretenia guanyar un referèndum d’independència. En aquest sentit, la llengua era un dels factors clau per arribar a convèncer aquest col·lectiu, i per això demanava que el catalanisme “abracés” la llengua castellana, un dels tabús de la nostra societat segons alguns periodistes (Carles Capdevila, Vicent Partal).

Diversos opinadors (Pere Mayans, Rafel Torner, Vicent Sanchis) van denunciar ja aleshores l’esterilitat de debatre un tema tan crucial abans del procés constituent, moment en què s’haurà de discutir (i només si s’hi arriba), i els perills de posar el carro davant dels bous en un tema tan específic. Això no ha impedit, però, que periodistes, tertulians, lingüistes, sociolingüistes, escriptors, historiadors i professionals de tota procedència hi donin la seva opinió (Sílvia Senz ho ha qualificat molt gràficament amb el concepte de “sociolingüística de saló”). I és que ja ho sabem: vivim en un país de filòlegs, i l’estat i el futur de la llengua catalana és un tema que apareix recurrentment a les converses del dia a dia. Aquest fet, però, ha provocat que en alguns dels articles hi hagi certa confusió en l’ús de la terminologia concreta o vaguetat a l’hora de conèixer les implicacions jurídiques de cada etiqueta (llengua pròpia, llengua oficial, etc.).

A grans trets, els autors es posicionen en tres grups d’opinió: (1) els partidaris de no declarar cap llengua oficial, (2) els partidaris de declarar el català com a única llengua oficial i (3) els partidaris de la cooficialitat entre el català i el castellà. Tots tres grups coincideixen a protegir l’occità (aranès) com a llengua oficial i preferent de la Vall d’Aran.

Els partidaris de no declarar cap llengua oficial s’inclinen per fer servir fórmules alternatives a aquesta etiqueta, ja sigui perquè veuen el concepte d’oficialitat com una rèmora del marc espanyol o bé perquè creuen que declarar una o dues llengües oficials no seria respectuós amb la multitud de llengües que actualment es parlen a Catalunya (unes 280 segons el cens del Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona). Així com l’anglès no és oficial als Estats Units i ningú no dubta de la seva posició hegemònica, l’estratègia d’aquest sector passaria per aconseguir que el català fos la llengua comuna entre els catalans, conservant i respectant el ric multilingüisme de la societat. En aquest grup hi trobaríem Salvador Cardús, Carme Junyent, el GELA de la UB, Vicent Partal o David Vila.

Els partidaris de declarar el català com a única llengua oficial busquen assegurar la màxima protecció de la llengua catalana davant la certesa que el bilingüisme simètric social i estable no existeix a cap país del món, i que cal donar una especial protecció a la llengua més feble perquè no acabi desapareixent. L’objectiu principal d’aquesta mesura, per tant, seria potenciar al màxim l’ús del català a tots els àmbits (administració, món empresarial, mitjans de comunicació, etc.) i frenar, alhora, el progressiu empobriment de la qualitat de la llengua. Tot i això, les diferents contribucions són conscients de la situació sociolingüística del país (IDESCAT, 2013) i proposen des de períodes transitoris en què el castellà sigui oficial temporalment fins a una legislació concreta que protegeixi els drets dels castellanoparlants específicament. Aquest grup d’opinió està format per M. Alberte, J. C. Moreno Cabrera i Sílvia Senz, Víctor Alexandre, Josep Bargalló, Andreu Barnils, Marc Belzunces, Gabriel Bibiloni, J.L. Carod-Rovira, Jaume Corbera, Santiago Espot, Josep Ferrer, Josep Gifreu, Josep Guia, Lluís Jou, Hèctor López Bofill, Albert Pla Nualart, Miquel Strubell, David Valls, Pau Vidal o Lluís de Yzaguirre; i inclou un manifest de la revista Llengua Nacional, subscrit, entre d’altres, per alguns professors de filologia catalana (com Glòria Bordons, Rosa Calafat, Jaume Corbera, Àngels Massip o Josep Moran); polítics com Iñaki Anasagasti; escriptors com Isabel Clara Simó o Enric Larreula; o especialistes com Joaquim Arenas, Pere Mayans o Jordi Solé i Camardons.

Finalment, els partidaris de la cooficialitat entre el català i el castellà defensen (amb diferents matisos) una cooficialitat asimètrica, és a dir, una cooficialitat en què el català tingui un ús preferent, similar al règim lingüístic actual. Amb la fortalesa d’un nou estat al darrere, aquest grup calcula que la llengua catalana tindria prou instruments legals per aconseguir la normalització lingüística plena i el fet que el castellà fos cooficial no representaria cap perill per al seu futur. Els arguments que utilitzen es poden resumir en demogràfics (el castellà és la llengua inicial i habitual de la meitat de la població de Catalunya); econòmics (recordem les declaracions de Lara Bosch en què anunciava que s’enduria les seves editorials en castellà de Barcelona si el país esdevenia independent); afectius (una història i una cultura compartides) i pragmàtics (evitar una escissió identitària interna, aconseguir que els castellanoparlants se sumin al projecte de la independència, aconseguir que els organismes internacionals acceptin la regulació lingüística). Els principals protagonistes d’aquesta posició són Sebastià Alzamora, Albert Branchadell, Blanca Busquets, Magí Camps, Salvador Cot, Salvador Giner, Bernat Joan, Francesc Puigpelat, Joan Pujolar, Albert Rossich, Toni Soler, Imma Tubella, F. Xavier Vila o Eduard Voltas.

Fins aquí podem observar que els actors que hem citat anteriorment són tots catalanoparlants. Què hi diuen, però, els castellanoparlants? Les opinions que n’hem conegut van en la línia de criticar la cooficialitat pel potencial perill que representa per al manteniment de la llengua catalana (Carmen Pérez, J. C. Moreno Cabrera).

Les principals entitats sobiranistes (Òmnium Cultural, ANC) no han marcat una posició pública sobre aquest tema, si bé la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, va declarar en una entrevista que personalment no era partidària de reclamar la cooficialitat del castellà. Darrerament, i dins la campanya Ara és l’hora, totes dues associacions han rebut algunes crítiques per la pregunta que van incloure a la Gigaenquesta sobre aquest tema. D’altra banda, des del sector anomenat unionista es critica l’estratègia de la cooficialitat perquè es percep com una tàctica de seducció política i electoral (Mercè Vilarrubias, Joaquim Coll, Arcadi Espada).

Des de l’àmbit polític, el primer que va manifestar-se a favor de la cooficialitat lingüística va ser Oriol Junqueras (ERC) amb un article a El Periódico, on hi defensava una cooficialitat asimètrica: que el català seria la llengua pròpia i oficial, la llengua comuna, i el castellà també seria oficial (posteriorment s’hi va refermar a Vilaweb, TV3, TVE, i de nou a El Periódico). Per la seva banda, Artur Mas (CiU) va declarar també que el castellà era patrimoni estimat de Catalunya i que seguiria sent un idioma oficial i d’aprenentatge obligatori a les escoles. Joan Herrera (ICV) també donava suport a aquesta tesi. Així doncs, tres dels partits favorables a l’anomenat dret a decidir van incloure la futura cooficialitat als seus programes electorals de les últimes eleccions (CiU, 2012: 136; ERC, 2012: 55; ICV, 2012: 138). Es desmarcaven d’aquesta línia la CUP, que proposava obrir un debat social per decidir-ho (CUP, 2012: 8), i Solidaritat Catalana per la Independència, l’únic partit que defensava l’oficialitat única del català (SI, 2012: 14), però que en aquestes eleccions no va aconseguir entrar al Parlament.

Paral·lelament, es van dur a terme diverses enquestes sobre la qüestió, tot i que no són representatives més que dels lectors dels mitjans que les han formulat. El diari Ara va preguntar “El castellà hauria de ser llengua oficial en una Catalunya independent?“, amb 3.353 vots, el No (67%) va guanyar el Sí (33%). El diari El Periódico va demanar “¿Quines llengües haurien de ser oficials en una Catalunya independent?” i va obtenir 3.218 respostes, de les quals un 75% a favor de l’opció “El català i el castellà” i un 25% a favor de l’opció “El català”. El portal Racó Català va preguntar “El castellà ha de ser llengua oficial en un futur Estat català?” i tot i no obtenir gaire participació (129 vots), va generar una corrua d’argumentacions i contraargumentacions dels lectors (294 missatges) força representativa d’aquest debat. Els enquestats van decantar-se, en aquest cas, pel No (79,84%). Finalment, al Racòmetre de RAC1, amb una mostra de 900 persones, un 85% dels enquestats era favorable a la cooficialitat del castellà en una hipotètica Catalunya independent, i un 13% s’hi mostrava en contra. Segons aquesta enquesta, el suport al castellà com a llengua cooficial obtindria el suport d’un 75% dels catalanoparlants i un 90% dels castellanoparlants. Per partits, hi donaria suport un 97% dels votants del PSC, un 86% dels d’ERC, un 82% dels de CiU, un 79% dels del PP i un 78% dels d’ICV. Les dades d’aquesta enquesta, però, també les hem d’agafar amb pinces (el mateix Racòmetre donava 64-65 diputats a Mas i en va obtenir 50).

En conclusió, les posicions i els arguments de cada corrent d’opinió han estat exposats amb suficient claredat per part de gairebé tots els actors de la societat. En cas que s’aconsegueixi la independència, el debat sobre l’oficialitat lingüística s’haurà de refer durant el procés constituent del país i els ciutadans hauran de validar l’opció final a les urnes. En cas que finalment no s’aconsegueixi la independència, el debat haurà servit per aprofundir en un dels conceptes clau en el catalanisme: la relació entre llengua i identitat. Sigui com sigui, i com que no sabem com anirà el futur, cal continuar treballant per normalitzar la llengua catalana en tots els àmbits on no hi té presència, perquè amb estat propi o sense, amb oficialitat única, cooficialitat o sense, encara ens queda molta feina per fer.

Montserrat Sendra
Doctoranda del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona

9 thoughts on “El debat sobre l’oficialitat lingüística: estat de la qüestió – Montserrat Sendra

  1. Sincerament, crec que el debat en qüestió ja s’ha resolt satisfactòriament.
    http://addenda-et-corrigenda.blogspot.com/2015/01/que-supondria-la-oficialidad-del.html

    Silvia Senz fa un anàlisi de l’estat de la qüestió detallat i valent-se de la base de dades que és el blog de Montserrat Sendra, classificant els discursos, explicant els diferents aspectes que s’associen al terme “oficial” i desglossament dels seus significats, i formula la seva recomanació: llengua oficial, el català (aranès a la Vall d’Aran), per tal que les accions de les entitats espanyolistes no tinguin efectes legals i transformadors de la consciència lingüística de la societat catalana; a part, si posa en debat encara el tema d’una “cooficialitat asimètrica” de caràcter “transitori” (si no recordo malament, perquè ara no ho he trobat).

    Deixa oberta la política lingüística adequada per preservar i promoure la llengua catalana, però es dedica a explicitar el paper que hauria de tenir el castellà en la futura Catalunya Independent (depuració de la ideologia espanyolista que es vehicula en l’ús d’aquesta llengua, a partir de la descentralització de l’idioma i la mirada àmplia envers les seves varietats lingüístiques).

    Crec que és a partir d’aquesta proposta que hi podem treballar amb tota seguretat de no crear conflictes ètnic i resoldre el tema lingüístic. Si després de llegir l’article penseu igual, difoneu-lo i posem-nos a treballar!

    M'agrada

  2. Voldria fer alguns comentaris als que ha fet en Víctor. Jo sóc un d’aquests que defensa una oficialitat (del català i el castellà) asimètrica. De fet, ja la tenim aquesta oficialitat asimètrica (a favor del català) ara mateix, en alguns aspectes, com per exemple en el règim lingüístic de l’ensenyament (especialment a primària) i també (però a favor del castellà) en altres àmbits com l’Administració de Justícia. El que alguns proposem és que en un futur estat independent el seu caràcter asimètric es decantés pel català en tots els àmbits (on l’oficialitat s’hi pot posar, és clar). I no, jo no defenso aquest règim politicolingüísitc perquè els castellanoparlants (o sigui qui sigui que vingui a viure aquí o allà) tinguin uns drets lingüístics que s’hagin de reconèixer. És simplement una opció política: em sembla el millor règim per garantir que els que volem poder viure en català ho poguem fer (la qual cosa exigeix una vitalitat important de l’ús del català) i poguem comptar, alhora, amb un ampli suport de l’ampla majoria de la població catalana que considera que la seva llengua és el castellà (per la qual cosa es garanteix a la seva llengua un reconeixment més simbòlic que decisiu, a l’hora del seu ús social). En definitiva, reconèixer que el castellà no és una llengua aliena a la societat catalana o una llengua “opressora” o “colonial” sinó una llengua amb arrels afectius, simbòlics i pràctics per a bona part dels catalans.

    M'agrada

  3. Gràcies pel resum tot i que crec que, més enllà de notables excepcions, el nivell acadèmic i intel•lectual de moltes referències és (això sí) substancialment asimètric. Els resums o estats de la qüestió ja ho tenen això: tendeixen a posar al mateix nivell discursos que sovint pertanyen a esferes diferent, ja no per la discrepància en les posicions, sinó per nivells d’argumentació (quan n’hi ha) sovint poc o gens comparables.

    Estic convençut que és fals que hi hagi consens sobre que el català ha d’esdevenir llengua majoritària d’ús i vehicular. D’entrada cal dir les coses pel seu nom: el català només pot avançar socialment com a llengua vehicular en l’exacta mesura i proporció que el castellà retrocedeixi en aquest mateix rol. Amagar aquest fet buida les bones paraules o intencions de contingut i les converteix en un frau. Tinc la certesa que entre els promotors de la cooficialitat n’hi ha molts als que ja els hi està bé l’estatus actual de les llengües, i que el seu suport no es deu a una ignorància sobre l’inexorable destí del català si s’oficialitza el castellà a la Catalunya independent, sinó precisament en base a que en són plenament conscients.

    Em deixa astorat que encara hi hagi qui pretengui associar la cooficialitat del castellà a un presumpte dret inherent a tot aquell que s’instal•la a viure en un país, i vulgui fer-ho passar per un element de “justícia”. Vol dir que tots aquells que hem passat anys, dècades, o fins i tot la resta de la nostra vida en un altre país sense que ens hagin oficialitat la nostra llengua d’origen hem estat tractats injustament? O potser vol dir que és de justícia que als castellanoparlants vinguts a Catalunya se’ls hi oficialitzi la seva llengua, mentre que els xinesos, marroquins, romanesos, pakistanesos… no són mereixedors d’aquesta mena de “justícia” selectiva?

    Tampoc sembla gaire rigorós que aquestes alçades, i amb l’enorme quantitat de països i societats que hi ha per a contrastar certes afirmacions, es vulgui introduir simplificacions tan fora de lloc com associar oficialitat única amb monolingüisme, com si les societats només parlessin, aprenguessin i fessin ús de les llengües declarades oficials.

    En termes generals no m’agrada la manera amb què alguns intenten suavitzar la idea de cooficialitat emprant el terme d’oficialitat asimètrica. Fet i fet és allò de fer-la entrar amb vaselina, perquè si s’és honest cal admetre que l’única asimetria que hi ha i hi continuarà havent, fins i tot si no es pren cap mesura especial a favor del castellà, és la que decanta les coses del costat d’aquesta llengua. D’altra banda algú hauria d’explicar com es menja una asimetria en termes jurídics a nivell de legislació internacional. Sospito que si la teva llengua es reconeguda com a oficial en un estat se t’obren un munt de possibilitats jurídiques per revocar qualsevol llei o mesura d’asimetria en els organismes nacionals i internacionals. Les noves generacions es comuniquen sobretot pels mòbils (Internet, whatsapp i tot allò que ho vagi substituint), mitjans on la lògica dels mercats té la força, mentre l’estat continua regulant els sector tradicionals (l’escola, els mitjans locals i la cultura subvencionada) que perden pes. Un país petit, veí amb Espanya, que tindrà forts lligams familiars i culturals durant moltes generacions amb aquest país, amb una demografia dominant en la llengua del país veí com a punt de partida, amb un mercat de prop de 500 milions de consumidors a tot el món davant d’un d’uns 10 milions del català, ens hem de preguntar: amb quin concepte d’asimetria ens volen enredar? Per poc que fem estarem reforçant la veritable asimetria que sempre hi haurà a favor del castellà. Protegir el castellà i als castellanoparlants… de què i de qui? De la tribu cavernícola a què alguns “intel•lectuals” (aquest país està molt malament quan desqualificacions pròpies de mitjans com Intereconomia passen per debat i argumentació intel•lectual) han volgut reduir a aquella societat catalana que creu que la llengua nacional i vehicular del país ha de ser una, la pròpia?

    Finalment trobo a faltar alguna referència important en el recull, com ara la del cap del departament de literatura espanyola i catalana a la U. de Stanford, Joan Ramon Resina i el seu article del 2012: ‘Catalunya, ¿do de llengua?’ http://www.ara.cat/premium/opinio/Catalunya-do-llengua_0_658734127.html

    M'agrada

  4. Molt bé, Montse. Merci per aquesta feina que fas que ens facilita la nostra als altres, aclaparats com estem tots plegats per l’excés (i malgrat tot hi ha qui aconsegueix continuar desinformat!).

    M'agrada

  5. Gràcies pels comentaris! Exacte, tal com diu el sr. Vila, considerar que aquest debat és tabú és negar l’evidència que ja hi ha més de 300 articles que en parlen. Té raó també quan diu que la classificació és simplista: en sóc plenament conscient i ja ho confessava al primer paràgraf.

    Coincideixo amb el diagnòstic del sr. Rebagliato: m’atreviria a dir que l’horitzó per al català és (més o menys) comú i compartit per tots els participants del debat, i que les discussions sobre l’articulació de la fórmula legal són causades en gran part per la incertesa: quina fórmula garantirà un millor futur per a la llengua catalana? Podem comparar les constitucions d’altres països, podem comparar-nos amb comunitats similars, podem consultar les estadístiques lingüístiques, etc. però no podem fer un experiment amb diferents marcs legals possibles i comparar-ne les conseqüències que cada aposta tindrà en l’evolució de la llengua d’aquí 20, 30 o 50 anys.

    M'agrada

  6. El resum de l’estat de la qüestió és excel·lent i molt objectiu. Enhorabona.

    Subratllaria, però, que la divergència de postures es dóna molt més respecte a la regulació que es defensa que no pas respecte a l’horitzó a què es vol arribar. És a dir, sota la triple divisió –quasi triple empat– que reflecteix l’article, probablement un percentatge elevadíssím dels autors, els partits i les entitats que se citen coincidirien a voler un país futur en què el català sigui llengua majoritària d’ús i, sobretot, llengua vehicular entre els diversos grups lingüístics. (Defensar un país amb una uniformitat lingüística absoluta ja no té sentit.)

    Ara bé, es pot arribar a aquest horitzó sense donar drets lingüístics al grup actualment més nombrós a Catalunya (els castellanoparlants)? Per molts dels que defensem la cooficialitat del castellà, no. Però no per una qüestió de càlcul tàctic, sinó per una simple qüestió de justícia.

    I aquí és on calen sobretot sociolingüistes i juristes: perquè ens diguin quins mecanismes i quina regulació podrien garantir un paper d’actor principal del català en el país nou futur –sense excloure la majoria del present.

    M'agrada

  7. Molt bon resum sobre l’estat de la qüestió d’aquest tema tan controvertit. L’enhorabona a la redactora i gràcies a la Revista de Llengua i Dret per il·lustrar-nos amb articles tan interessants com aquest.

    M'agrada

  8. Molt bona feina! Si hi sumem les dotzenes d’actes que s’han celebrat sobre el tema, em sembla que queda clar que el tema no sols interessa, sinó que, contràriament al que afirmen alguns opinadors desinformats, fa quasi dos anys que se’n parla obertament. Per la meva banda, crec que classificar els opinadors entre favorables a l’oficialitat o no del castellà és simplista i que condueix a una confusió excessiva, perquè d’oficialitat i de no oficialitat n’hi ha de molts tipus.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s