El present apunt és una síntesi d’algunes observacions derivades de la tesi doctoral “Ideologies lingüístiques a la premsa distribuïda a Catalunya: anàlisi dels canvis, relacions i estratègies” (2016). Aquesta tesi té com a objectius la proposta d’un model d’anàlisi del discurs i la seva aplicació a l’anàlisi de textos editorials. S’analitzen un total de 57 textos editorials publicats per La Vanguardia, El Periódico, l’Avui, El País, El Mundo i l’ABC, coincidint amb l’elaboració de lleis lingüístiques a Catalunya (principalment la Llei de política lingüística de 1998) i sentències del Tribunal Constitucional (1986, 1994 i 2010). L’observació se centra en la legitimitat atribuïda a les llengües catalana i castellana a les línies editorials dels diaris. Es parteix de la idea de legitimitat, entesa com aquella realitat que es valora de forma positiva, o que es considera la forma normal. Aquella realitat que es dóna per descomptada a través del reconeixement tàcit d’un ordre o la manca de reconeixement de la seva arbitrarietat.

El nucli del model d’anàlisi consisteix en l’aplicació dels esquemes de la teoria de l’argumentació de Perelman i Olbrechts-Tyteca (1989) des d’una perspectiva sociològica. Els esquemes d’argumentació consisteixen en procediments o tècniques d’argumentació que utilitza l’autor d’un text per persuadir un auditori d’unes tesis concretes. Cada esquema implica un plantejament diferent de la realitat, ja que comporta una selecció de fets i una forma concreta d’articular-los.

Una de les qüestions que deriven de l’estudi és si realment l’ús de la llengua catalana és considerat un dret. Partint dels editorials seleccionats, es pot observar una tendència a utilitzar diferents tipus de raonament segons la llengua. En el cas del català els raonaments tendeixen a ser de tipus conseqüencialista, és a dir, les raons es basen en la previsió de conseqüències. En canvi, amb el castellà, ho són de tipus deontològic: l’acció política es valora en base a principis com ara la llibertat o la igualtat.

L’enfocament en base a l’apel·lació a principis fonamentals, i per tant inqüestionables, tendeix a situar l’objecte de discussió fora del debat, a diferència dels raonaments basats en les conseqüències on la justificació del dret se supedita a l’absència de determinats efectes previstos, reals o hipotètics. Els raonaments de tipus conseqüencialista apareixen en plantejaments causals, com ara, la relació causa-efecte (trencament de la convivència), l’argument pragmàtic o l’argument del fi i els mitjans (el foment com a millor via davant la coacció; plantejament principalment utilitzat a les línies editorials d’El Periódico i El País).

El problema fonamental del conseqüencialisme és que, en buscar el màxim benestar pel màxim nombre d’individus, pot donar cabuda a situacions inacceptables des del punt de vista dels drets humans si la societat en el seu conjunt assoleix (teòricament) els màxims nivells de benestar. Com afirma John Rawls (1979), amb la visió utilitària de la justícia no hi ha raó per la qual la violació de la llibertat d’uns quants no es consideri vàlida per el major bé de molts; en el cas de Catalunya, la renuncia als drets lingüístics en determinats àmbits socials en nom de la convivència.

A les línies editorials dels diaris observats els drets lingüístics en l’ús del castellà no es posen en qüestió, malgrat que constitueixin una de les parts en el conflicte (latent, real o imaginari). Des de la lògica deontològica, les mesures dirigides a promoure el català suposen un atac contra els drets dels individus; una acció injusta, un acte d’imposició i, per tant, generador de conflicte social. També es troben raonaments que no tracten els continguts de la llei, sinó que es basen en el rebuig a una llei per impositiva. Quan tota llei és impositiva per definició.

Amb la idea d’imposició s’eludeix haver de debatre si la coacció que comporta una llei es justifica en base als objectius que es volen assolir, o si aquesta coacció és necessària per fer efectius uns drets que d’altra manera no seran garantits. L’ús de la idea d’imposició evita la formulació negativa del mateix fenomen: qui utilitza el català no té drets en determinats àmbits.

Els plantejaments de tipus deontològic i conseqüencialista s’articulen a través de les idees d’imposició, consens (parlamentari) i convivència (social), les quals constitueixen un dels principals eixos dels debats produïts l’any 1997, amb l’elaboració de la Llei de política lingüística. En el context d’aquests debats, les idees de consens i convivència s’utilitzen principalment per opinar o argumentar en contra de noves obligacions (o nous drets) vinculats a l’ús del català. El cas paradigmàtic és el del principi de disponibilitat pel qual tot ciutadà tenia dret a ser atès en català. A resultes de les negociacions polítiques, aquest dret va ser eliminat del redactat de la llei (Argelaguet, 1998).

Situar el consens polític o la convivència social com a principal objectiu d’una política té efectes importants en les regles de joc. A nivell parlamentari, el consens incrementa el seu valor com a eina de negociació per part d’aquells que s’oposen a una llei. A nivell mediàtic, el manteniment de la convivència com a principal objectiu d’una política, incrementa la capacitat d’influència dels mitjans, des del moment que poden contribuir a generar conflicte a l’opinió pública o opinió publicada. En aquest sentit trobem com a cas paradigmàtic la línia editorial de La Vanguardia: “la convivencia es el mejor bien que tiene Cataluña” (3-1-1998); o elevant la convivència i el bilingüisme al pla de les essències nacionals: “La convivencia bilingüe es un rasgo genuino catalán” (20-4-1997).

Les idees de consens, convivència o conflicte s’utilitzen en arguments de tipus causal on s’obvia el fet que els efectes anunciats deriven de l’acció dels individus. Aquest ús de l’esquema causal amaga el control o la contribució de les parts implicades a generar els efectes anunciats: el trencament del consens polític o la creació de conflicte a l’opinió publica. L’anunci dels efectes per part dels agents implicats, més que una raó és, en realitat, una declaració d’intencions. En una descripció més precisa dels fets, la intervenció dels agents socials en els resultats previstos hauria de ser expressada mitjançant un esquema d’argumentació que la fes explícita. Paradoxalment, aquest ús de l’esquema causal contribueix a amagar les veritables causes i motivacions: la discrepància i la defensa de les pròpies idees, opcions legítimes i, com a tals, obertament plantejables en democràcia, sempre que no s’articulin com a negació del dret a la discrepància de l’altre.

Un cas simptomàtic d’utilització instrumental de la convivència el trobem en el posicionament dels diaris (a excepció de l’Avui) en contra de la demanda d’oficialitat única del català feta al manifest Per a un nou estatut social de la llengua catalana. Hi ha una desqualificació a priori de la demanda, marcant-la com a trencament d’aquesta convivència (La Vanguardia, 20-4-1997) o, directament, com a agressió als castellanoparlants (El Periódico, 20-4-1997).

Les idees d’imposició i de cessament del consens o de la convivència suposen una forta deslegitimació de les obligacions legals vinculades al català. En un sentit contrari, s’observa que la legislació lingüística feta des de l’Estat es troba naturalitzada: o bé s’obvia, o bé apareix explícitament en forma d’apel·lació a l’autoritat. Dels textos observats, les obligacions vinculades al castellà s’expliciten a l’Avui arran de l’elaboració de la Llei de política lingüística.

A les línies editorials de La Vanguardia i El País, l’autoritat atribuïda a les lleis lingüístiques fetes a Catalunya es troba qüestionada. Amb l’aprovació de la Llei de Normalització, La Vanguardia va publicar un editorial en què advertia el Govern de la Generalitat de la seva intenció de demanar ajuda a Madrid si les subvencions a les edicions en català perjudicaven el seu negoci (9-4-1983). Aquesta acció discursiva suposa un intent, per part d’una empresa privada, de condicionar una llei que afecta a la societat en el seu conjunt. Amb la Llei de Política Lingüística (de forma similar a com ho feia El País) La Vanguardia demanava, en nom de la convivència, que la llei fos aplicada “con amplitud de miras” (3-1-1998). La demanda crida l’atenció pel fet que a la línia editorial del diari s’ha trobat amb relativa freqüència l’apel·lació a l’autoritat en forma de llei (Constitució o Estatut d’autonomia). L’aplicació de la llei amb “amplitud de miras” sense quedar-hi reduïda, no exclou una interpretació que relativitzi els objectius o l’abast de la llei.

De la premsa estatal, El Mundo i l’ABC mostren una major bel·ligerància cap a la normalització que El País pel que fa a les formes, ja que en relació amb els continguts implícits hi podem trobar idees molt properes al posicionament dels primers. És el cas de posar al mateix nivell la immersió lingüística dels castellanoparlants familiars i la repressió del català feta al llarg de la Dictadura (24-12-1994), de vincular l’obligació d’aprendre el català a una voluntat d’exclusió social (22-4-1997) o de limitar el dret lingüístic a la despenalització de l’ús d’una llengua (“el derecho del usuario a optar por una lengua se manifiesta acudiendo o no a un determinado profesional o comerciante” [24-2-97]); limitació que, en aquests àmbits i en qüestió de drets, situaria el català al mateix nivell que les llengües estrangeres, o al nivell de drets que tindria garantits a qualsevol altre país. El mateix diari, parafrasejant continguts d’una sentència del Tribunal Constitucional (26-6-1986), utilitza una lògica en què l’absència d’obligació es tradueix en prohibició: la prohibició que les llengües oficials a les respectives comunitats autònomes siguin d’obligat coneixement per part dels seus ciutadans, com ho és el castellà.

Aquest raonament del Tribunal Constitucional recollit a l’editorial d’El País mostra un paral·lelisme amb l’anàlisi que fa Jon Elster (1995) sobre la lògica en l’aplicació de la llei a la societat soviètica. A l’anàlisi d’Elster, el tret fonamental en l’aplicació de la llei és la confusió entre negació externa i negació interna; és a dir, entre absència d’obligació (“no és obligat fer…”: hi ha llibertat de fer o de no fer) i la prohibició (“és obligat no fer…”). Des d’aquesta lògica tot allò que no és obligat per llei implica una prohibició.

Als textos analitzats la negació del conflicte o l’afirmació de la convivència es generen en resposta al discurs de la imposició. Aquest discurs el trobem expressat de forma més radical a El Mundo o a l’ABC, tot i que a les línies editorials de La Vanguardia i d’El Periódico el mateix recurs també apareix puntualment en la defensa dels seus posicionaments. Aquest fet reflecteix una correspondència d’aquests dos darrers mitjans amb els marcs de sentit presents a la premsa de difusió estatal que es materialitza, segons els casos, en una relació de dependència o en un reforç voluntari dels seus plantejaments.

En relació amb els drets vinculats a les llengües catalana i castellana, tant la crítica de les obligacions vinculades al català com a impositives, com l’anunci de la possibilitat de trencar el consens o la convivència (o la necessitat de mantenir-la), enfoquen la qüestió des de la defensa dels drets lingüístics vinculats al castellà, obviant els mateixos drets en relació al català. En funció d’allò observat, i a excepció de l’Avui, es pot afirmar que el reconeixement del dret en l’ús del català no queda reflectit, sinó més aviat qüestionat, a les línies editorials dels diaris analitzats.

Rosa Urtasun Gorriz
Doctora en Sociologia

 

Bibliografia

Llibres:

– Argelaguet, J. 1998. El Procés d’elaboració de la Llei de Política Lingüística. Barcelona: Mediterrània.

– Elster, J.  1995. Psicologia política. Barcelona: Gedisa.

– Perelman, Ch.; Olbrechts-Tyteca, L. 1989. Tratado de la argumentación. Madrid: Gredos.

– Rawls, J. 1979. Teoria de la justícia. México: Fondo de Cultura Económica.

Editorials:

– “La ley del catalán”, La Vanguardia, 9-4-1983.

– “La batalla de las lenguas”, El País, 26-6-1986.

– “En favor del bilingüismo”, El País, 24-12-1994.

– “Ley de lenguas”, El País, 24-2-97.

– “Quotes necessàries”, Avui, 25-2-1997.

– “Instrumentalización del catalán”, ABC, 18-4-1997.

– “El debate de la lengua”, La Vanguardia, 20-4-1997.

– “El impulso que necesita el catalán”, El Periódico, 20-4-1997.

– “Convivència”, Avui, 21-4-1997.

– “Lengua y convivencia”, El País, 22-4-1997.

– “Dos lenguas propias”, ABC, 28-9-1997.

– “Un dislate del esencialismo catalán”, El Mundo Cataluña, 30-12-1997.

– “La ley del catalán”, La Vanguardia, 3-1-1998.

– “Sí al fomento del Catalán, no a su imposición obligatoria”, El Mundo, 8-1-2006.