El 5 i el 6 de maig del 2016 es va dur a terme a la Universitat de Torino la segona edició del conveni sobre «Contested Languages in the Old World» (CLOW), organitzat pel professor Mauro Tosco (Universitat de Torino) i pel professor Marco Tamburelli (University of Bangor). Per contested languages s’han d’entendre aquelles llengües que són suficientment diferents, des del punt de vista lingüístic, de la llengua principal de l’Estat on es parlen, però que no tenen l’estatus de llengües oficials i freqüentment són classificades com a «dialectes» o «patois».[1] La majoria dels contested languages, entre les quals es poden incloure les llengües regionals d’Itàlia (sicilià, napolità i piemontès) d’Alemanya (bavarès, baix saxó, suabi), d’Espanya (asturià, aragonès) i moltes llengües regionals de França. Són llengües en perill d’extinció. Concretament, la visibilitat d’aquestes llengües en l’esfera pública és extremament reduïda i això no permet crear les condicions per a un reconeixement oficial i, en un cercle viciós, la falta de reconeixement oficial no dóna visibilitat pública a aquestes llengües.

El conveni es va configurar com una plataforma dialògica entre lingüistes, experts, estudiants i investigadors independents que treballen sobre la situació actual i les perspectives futures de les contested languages.

Després de la benvinguda al professor Mauro Tosco que va fer els onori di casa, el professor Marco Tamburelli va obrir (i tancar) la primera secció amb el títol Bringing language Contestedness to the Fore.

En Tamburelli, en aquesta comunicació, va subratllar que la terminologia (no gaire científica) de «dialectes italians» en referència a les varietats romàniques parlades en el territori italià està determinada per un criteri sociopolític més que per un d’estrictament lingüístic. Aquest criteri sociopolític, a l’hora de definir les llengües regionals a Itàlia, perpetua la negació dels drets lingüístics dels parlants d’aquestes llengües. Després d’haver recordat la falta d’adhesió de les institucions italianes als estàndards del dret lingüístic europeu (per exemple, la no ratificació de la carta dels drets de les llengües regionals ), en Tamburelli, en referència a les polítiques lingüístiques italianes, va introduir el concepte de benign neglect. En altres paraules, l’actitud d’ignorar una situació sovint indesitjable i delicada respecte a la qual es tenen responsabilitats.

La segona sessió es va centrar en la identificació de language contestedness:

Henryk Duda (John Paul II Chatolic University, Lublin), en la seva comunicació, va explicar com la llengua pot ser un factor determinant a l’hora de percebre’s com a diferent ètnicament. Duda va explicar que si bé la varietat lingüística parlada del Lemkos (uns del grups ètnics més petits que hi ha a Polònia) pot ser considerada una mena de dialecte de l’ucraïnès, la perceben com a llengua, i això es podria connectar a una potencial reivindicació política.

Lissander Brasca (Bangor University) va discutir sobre la classificació del gal·loitàlic en l’àmbit del grup lingüisticoromànic. Si bé hi ha una literatura substancial que distingeix estructuralment el gal·loromànic de les altres varietats romàniques, hi ha acadèmics que els etiqueten com a «Italo-Romanze». Brasca va explicar com aquesta etiqueta està influenciada per una classificació que barreja els criteris d’abstand i ausbau. En conclusió, es va subratllar com aquest «criteri mixt», no gaire útil per a propòsits científics, es configura com un instrument per denegar els drets lingüístics als parlants dels contested languages.

Jone Goirigolzarri Garaizar, en la seva comunicació, va subratllar les posicions polítiques i els discursos ideològics sobre el procés de revitalització lingüística de la llengua basca dels cinc grups polítics que van protagonitzar la política basca a partir dels anys 80.

Federico Gobbo (University of Amsterdam i Università di Torino), en aquesta comunicació, va fer un excurs històric sobre l’esperanto, llengua que va ser discutida des del principi quan va ser creada per Zamenhoff el 1887. Es va subratllar la connexió que es va crear entre drets lingüístics i esperanto després de la segona guerra mundial. En conclusió, Gobbo va afirmar que s’està creant una convergència ideològica entre l’esperanto i altres contested languages, en particular llengües regionals i minoritàries.

La professora Eda Derhemi (University of Illinois at Urbana-Champaign) va obrir la sessió dedicada a la percepció sobre les llengües discutides. La professora Derhemi va comparar l’estatus de dues llengües contestades i minoritàries en perill d’extinció: l’arberesh i l’arvanitika, dues varietats de l’albanès parlades respectivament a Sicília i a Grècia. Derhemi va investigar els efectes que diferents actituds oficials puguin tenir sobre aquestes llengües contestades i les comunitats de parlants. Derhemi va analitzar les actituds de la gent cap a aquestes llengües. En el cas de l’arbresh es manté una actitud positiva de lleialtat mentre que en el cas de l’atvink predomina un sentiment de vergonya.

Nicole Dolowy- Rybinska (Polish Academy of Sciences) i Claudia Soria (CNR-ILC, Pisa) van comparar la vitalitat etnolingüística de dues llengües contestades: el kashubina (a Polònia) i el piemontès (a Itàlia), ambdues percebudes com a dialectes de la llengua estatal/nacional. En els dos casos, l’estatus i el prestigi d’aquestes llengües és bastant baix i la importància de mantenir-les dintre i fora de la comunitat és feble.

Aurelie Jobert (University of Leicester) va analitzar, en aquesta comunicació, d’una prospectiva crítica el discurs dels polítics francesos a l’hora de legitimar els parlants de les llengües regionals franceses. Joubert va descriure la relació (problemàtica) entre regió, llengua i identitat a la llum de tres recents episodis polítics: l’aprovació d’una reforma territorial que redueix el nombre de regions de 22 a 13, la votació del Senat en contra d’una ‘obertura del debat sobre la ratificació de la carta dels drets de les llengües regionals i per fi la victòria del partit nacionalista a Còrsega. En conclusió, es va investigar com va emergir la idea d’utilitat lligada a la llengua corsa en un discurs de Jean-Guy Talamoni, el nou president de l’assemblea corsa.

Nicola Vaiarello (Universitat de Barcelona) va donar una panoràmica de com les llengües regionals d’Itàlia estan representades en dos diaris nacionals. L’ús d’unes pràctiques discursives reprodueix una representació subalterna d’aquestes llengües respecte a la llengua nacional. En conclusió, es va ensenyar com al darrere d’una positivitat discursiva hi ha una dinàmica coberta de repressió que no és funcional respecte a un reconeixement jurisdiccional d’aquestes llengües contestades.

Emanuele Miola (Università Milano Bicocca) va tractar el tema de la ortografia discutida: l’escriptura espontània del piemontès en les xarxes socials. Aquesta llengua regional no està estandarditzada si bé és la que té l’ortografia més normalitzada d’entre les llengües d’Itàlia. L’autor va discutir sobre fins a quin punt les actituds de la comunitats de parlants haurien de tenir un rol en la revisió de l’ortografia piemontesa.

Pawel Rutkowskij (Warsaw University) va fer una comunicació sobre la llengua de signes polonesa, que va emergir a Polònia el 1817. Aquesta llengua de signes va ser desposseïda, durant moltes dècades, del seu estatus de llengua natural de ple dret. La falta d’estudis sobre aquesta llengua es va compensar el 2010 amb l’inici de la construcció d’un corpus de la llengua de signes polonesa.

Eugenio Goria (Università di Pavia) va exposar la configuració sociolingüística de Gibraltar on al costat de l’anglès i d’una varietat local del castellà hi ha una varietat pròpia d’aquest territori, el llanito. En aquesta presentació es va veure com la definició de llanito com una llengua a part de l’anglès i del castellà depèn de l’autopercepció dels parlants i no de factors estructurals. En conclusió, es va donar una mirada bottom up en el procés de legitimació d’aquesta varietat lingüística.

Marco Trizzino (Pontificium Institutum Altioris Latinitas, Salesian Pontifical University, Rome) va tractar d’una possible planificació lingüística del sicilià i dels obstacles que s’han de superar per posar en marxa polítiques lingüístiques correctes i eficaces. Trizzino va exposar els límits i el potencial d’una llei regional de promoció i valorització del sicilià (LR 09/2011).[2] En conclusió, sempre amb una òptica de language planning, va explicar el concepte de polinòmia, elaborat en referència a la llengua de Còrsega que també es pot estendre a la situació sociolingüística del sicilià.

Simone Mattiola (Università of Pavia i Università di Bergamo) va tractar del cas del ladino, una de les 13 llengües minoritàries reconegudes a la Llei 482/99. Concretament Mattiola va subratllar la fase del corpus planning com un moment decisiu per donar legitimitat al ladino.

Paolo Coluzzi (University of Malaya, Kuala Lumpur), Lissander Brasca (Bangor University), i Simona Scuri (CSPL, Milano), després d’un breu resum sobre la situació sociolingüística i institucional de la llengua llombarda, van parlar de què s’ha fet i què s’està fent per aturar el canvi lingüístic que ja està en marxa, és a dir, les diferents etapes de la planificació lingüística que es van dur a terme per part d’associacions privades i persones compromeses.

Mairead Nic Craith (Heriot-Watt University, Edinburgh) convidada especial, va fer una presentació sobre les diferents rutes que permeten a una llengua d’obtenir oficialitat i, consegüentment, de tenir més visibilitat i un retorn en terminis econòmics. La comunicació es va enfocar sobre «els viatges» a través dels quals algunes llengües van adquirir legitimitat i altres no. Més específicament es va explorar el rol decisiu de les organitzacions transnacionals en una dinàmica d’èxit de reconeixement.

Jone Goirigolzarri Garaizar i Estibaliz Amorrortu (Universitad de Deusto), Ane Ortega (Begonako Andra Mari Teacher Training College) i Jaqueline Urla (Massachusetts University) va ser la primera comunicació de la sessió Back to Life. Es va parlar del procés de revitalització de la llengua basca com a conseqüència de programes d’immersió escolar en basc. A través d’un estudi qualitatiu es va donar el perfil sociolingüístic i actitudinal d’aquest nou parlant basc que van aprendre la llengua solament en un entorn escolar.

L’última sessió anomenada Dealing with Language Contestedness es va caracteritzar per la presència de gent externa a la acadèmia: va ser el cas de l’enginyer Silvio Sandrone (Triel-sur-Seine) el qual va explicar com va manejar una dinàmica de multilingüisme en la seva família. Va explicar com és possible en un context d’alta mobilitat internacional mantenir el piemontès a través d’un procés de «planificar i ajustar».

Federico Gobbo (University of Amsterdam i Università di Torino) i Laura Vardeu (Università di Torino) van parlar d’un experiment pilot que es va fer a la província de Nuoro (Sardenya) a l’àmbit de l’ensenyament de la limba (llengua) sarda. Si bé l’estàndard escrit s’anomena «llengua frankstein», l’estudi que es va dur a terme a 3 classes d’una escola secundària d’Orosei va demostrar que els estudiants no van mostrar actituds negatives cap a l’ensenyament de la limba sarda.

Carlo Zoli (Smallcodes, Firenze) va donar informació sobre una plataforma lexicogràfica per a llengües contestades i minoritàries. Concretament, Smallcode té l’objectiu d’omplir el buit que hi ha entre llengües majoritàries i minoritàries i garantir les presència en el web d’aquestes llengües. Zoli va dir que per assolir aquest objectiu Smallcode crea softwares de lexicografia, de correcció ortogràfica i de recerca terminològica.[3]

Andrea F. D. Di Stefano i Vincenzo Lerro (Biella) van donar testimoniança d’un experiència de recaptació de fons com el crowd funding per editar un llibre de text escrit en piemontès. Els responsables del projecte van subratllar la importància de les plataformes digitals per donar visibilitat a una llengua contestada com el piemontès.

Andrea Musumeci (London) va exposar el seu projecte de revitalització de la llengua siciliana a través del teatre. Musumeci es va posar en el pol de l’oralitat que de moment caracteritza l’ús viu d’aquesta llengua, en afirmar que la participació activa de la comunitat local té un paper decisiu en un procés de revitalització lingüística.

Mauro Tosco va tancar el conveni amb una comunicació que es proposava fer una reflexió sobre el futur de les llengües contestades i les accions que s’haurien de fomentar. En conclusió, es va afirmar que una estratègia de reconeixement “top down” podria ser ineficaç si no va acompanyada d’una estratègia bottom up.

En conclusió es va confirmar la importància de donar major visibilitat a les llengües contestades i crear una convergència d’accions sempre més rendible entre activistes, experts, acadèmics i investigadors independents

 

Nicola Vaiarello
Universitat de Barcelona

 

Bibliografia

Coluzzi, P. (2009). «Endangered minority and regional languages (“dialects”) in Italy». Modern Italy 14/1:39-54.

Craith, M. N. (2000). «Contestested identities and the quest for legitimacy». Journal for Multilingual and Multicultural Development, 21(05), 399-413.

Kloss, H. (1967). «Abstand languages and “ausbau languages”». Anthropological linguistics, 29-41.

Tamburelli, M. (2015). «Uncovering the hidden multilingualism of Europe: an italian case study». Journal of Multilingual and Multicultural Development.

[1] http://contested-languages.bangor.ac.uk/

 

[2] http://www.csfls.it/legge-regionale-31-maggio-2011-n-9/

 

[3] http://www.smallcodes.com/home.page