La situació (i la salut) del castellà a Catalunya ha estat sempre envoltada de diferents debats, sempre recurrents, però en aquesta ocasió en volem destacar un en especial: el del nivell de castellà que adquireixen els estudiants escolaritzats en el sistema educatiu de conjunció català, que s’avalua, entre d’altres, mitjançant les proves de competències bàsiques, PISA o a la selectivitat, i que es posa en dubte convocatòria rere convocatòria. Alhora aquestes ‘eines d’avaluació’ serveixen per fer comparacions, estadístiques i per assenyalar diferències que ja de base són poc contrastables. En són un exemple les conclusions que es van extreure a partir d’unes proves comunes a totes les autonomies que el Ministeri d’Educació va dur a terme els anys 2000 i 2003 constataven que

«…solo un 5% de alumnos catalanes transcribieron el texto sin faltas de ortografía mientras que un 12% lo consiguieron en el resto de España. Un 28% de alumnos catalanes cometieron solo 1 o 2 faltas, porcentaje que se eleva a casi el 40% en el resto del país. Por el contrario, un 9% de alumnos catalanes cometieron más de 10 faltas, el triple que el resto de alumnos españoles (3%). […] En el conocimiento de periodos, autores y obras de literatura española, la media obtenida por los alumnos catalanes fue de un 35% de aciertos frente al 79% de los alumnos del resto de España. Es decir, el nivel de los alumnos catalanes no llegó ni a la mitad del nivel de sus homólogos de la misma edad del resto de comunidades autónomas. »

És a dir, que no són tan competents com els seus homòlegs de la resta de l’Estat. Però ens trobem davant dos fets qüestionables, d’una banda, la utilitat i l’adequació de fer servir la mateixa eina per a mesurar el grau de coneixement lingüístic d’individus que viuen en diferents realitats lingüístiques; i, d’una altra, mesurar la competència a partir «d’error ortogràfic». En contextos d’aprenentatge i avaluació de segones llengües, els experts conclouen que

«…la corrección no muestra el grado de conocimiento. Medir el conocimiento de la lengua por el grado de corrección al usar el conocimiento explícito puede llevar a errores de medición y de predicción sobre el verdadero dominio de la lengua. Así se puede penalizar a candidatos con un mayor desarrollo de sus interlenguas frente a otros que sólo por una mayor corrección obtuvieran mejores notas (Martínez Baztán, 1995: 366)».

Per tant, no ens hem de deixar distreure per dades que es basen en normatives i no en competències ni per aquells estudis que pretenen homogeneïtzar diversitats per convertir-les en unitats infragmentables. La realitat lingüística del nostre país ha demanat sempre unes polítiques i unes pràctiques concretes, ad hoc. Un exemple n’és el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC) de la Universitat de Barcelona, en el qual, des de l’any 2006, s’hi estan duent a terme diferents investigacions sobre els processos de socialització i resocialització d’adolescents en el seu pas de l’educació primària a la secundària. Mitjançant el projecte RESOL, una anàlisi de tipus longitudinal (aquells que analitzen un mateix grup d’individus al llarg del temps de forma repetida), es pretén investigar com afecta el canvi d’etapa educativa en les pràctiques lingüístiques dels adolescents; és a dir, com i en quina mesura es fan servir el català i el castellà més enllà de l’escola (perquè les aules ja les tenim força mesurades amb el sistema educatiu de conjunció). I, en última instància, analitzar i esbrinar com aquests possibles canvis afecten la seva competència lingüística en totes dues llengües.

Breument, el projecte va recollir tant dades escrites com orals, mitjançant enquestes i entrevistes i proves, en les dues llengües, en una cohort d’alumnes de diferents poblacions dels territoris de parla catalana. Les diferents anàlisis, tant de dades declarades en qüestionaris com de les dades observades en les entrevistes, apunten cap a una mateixa conclusió: els grups d’adolescents analitzats d’aquestes poblacions catalanes tenen una competència molt alta en les dues llengües, ja que tant són capaços de dur a terme una prova de registre acadèmic i formal, com una altra de registre més col·loquial i informal, de manera efectiva, complint els objectius de la tasca.

Però tan importants són l’estudi de l’adquisició —i la pèrdua— del sistema lingüístic, com l’estudi dels usos lingüístics i de les ideologies lingüístiques que es produeixen dins i fora dels entorns educatius, perquè el coneixement lingüístic, com dèiem, no es pot mesurar únicament mitjançant proves escolars de coneixements homogènies. Una pregunta paral·lela i clau del projecte rau en les pràctiques lingüístiques dels individus fora de l’aula: amb qui es relacionen, què llegeixen, quins programes de televisió miren o quines pàgines web consulten? Però, més concretament, en quina llengua ho fan?

Per reflexionar-hi i aprofundir-hi, ens valdrem de dos exemples d’estudis duts a terme en aquest projecte: l’expressió de la futuritat i la posició dels pronoms clítics. En primer lloc, en català, podem expressar un esdeveniment futur mitjançant el temps futur o el present amb modificadors: vigila que cauràs, demà vindré, sembla que vol ploure. En castellà, en canvi, es pot fer servir tant el futur, com el present o una perífrasi verbal, tot i que l’ús del futur en certs contextos, no és gens freqüent: te vas a caer, mañana voy a venir/vengo, parece que va a llover. Encara més, en el castellà general, la forma preferida i més habitual és l’estructura perifràstica, forma antinormativa en català (*vas a caure, *vaig a venir, *va a ploure). Fixem-nos que, en aquests tres casos, l’ús del futur en castellà (te caerás, vendré o lloverá) no sols és estrany, sinó que, a més a més, aporta un valor afegit de poca seguretat. Algunes dades que corroboren que, en el castellà general, s’usa la perífrasi verbal en major percentatge que el futur sintètic arriben a parlar de la “mort del futur simple”.

Taula 1 – Distribució de formes sintètiques i analítiques en diferents zones de l’àmbit hispànic.

Font: Escandell 2010: 12.

Gràcies a les dades recollides pel projecte RESOL s’ha pogut analitzar com i quan fan servir el futur aquesta cohort d’individus: en la primera etapa del projecte, quan els informants cursaven 6è de primària, l’ús de la forma sintètica (comerá, vendrá, lloverá) era superior (81,8 %) a la forma analítica (va a comer, va a venir, va a llover) (18,2 %); és a dir, els estudiants fan servir la mateixa forma que farien servir en català (el futur simple). Però, al llarg del temps, quan es van tornar a recollir i a analitzar les dades (quan aquests estudiants ja cursaven 4t de l’ESO), el percentatge d’ús de les formes perifràstiques havia augmentat considerablement: d’un 18,2 % a un 26,9 % (Illamola, 2015).

Així, doncs, la pregunta és «què ha canviat en aquests individus perquè augmenti l’aparició de la forma perifràstica en el seu discurs?» (recordem que en els projectes longitudinals els individus i les proves realitzades són sempre les mateixes). Concretament, la llengua que trien en el consum cultural. Segons les enquestes, aquests individus van declarar que a 4t de l’ESO miraven més programes televisius en castellà. En conseqüència, aquest increment incideix de manera notable en l’ús d’una determinada forma per expressar la futuritat. Dit en altres paraules, com més programes, sèries, concursos o noticiaris en castellà es consumeixen, més incrementa l’aparició de la forma perifràstica en el discurs quan es parla de fets prospectius. Es constata, per tant, una relació directe entre la varietat de castellà a la qual estan exposats aquests informants (i quant hi estan exposats), perquè el model de llengua que rebem incideix directament en la llengua que produïm: en aquest cas, ja no s’opta per la forma més propera a la forma habitual i normativa en català (forma sintètica), sinó que s’incrementa l’ús d’aquella més habitual i recurrent en castellà (forma perifràstica).

En segon lloc, tant en català com en castellà, hi ha la possibilitat de col·locar els pronoms en posició proclítica o enclítica; és a dir, fent referència a un llibre, per exemple, podem dir: has de llegir-lo o l’has de llegir i tienes que leerlo o lo tienes que leer. En castellà, diversos autors (Davies, 1995; Gómez Torrego, 1995:98; Gábor, 2002) constaten que, en registres més col·loquials, hi ha una tendència a anteposar-los i, en registres més formals, a posposar-los. Vegeu la taula següent:

Taula 2 – Distribució de pronoms proclítics i enclítics en el discurs oral espontani, en diferents zones de l’àmbit hispànic.

Font: (Troya Déniz, 2003). Sigles: Mèxic [ME], San José de Costa Rica [CR], Bogotà [BO], Lima [LI], Santiago de Xile [CH], Buenos Aires [BA], La Paz [LP], Caracas [CA], San Juan de Puerto Rico [PR], Las Palmas de Gran Canaria [GC], Sevilla [SE] i Madrid [MA].

En català, aquesta variabilitat també és possible:

Si els pronoms es combinen amb una perífrasi verbal amb infinitiu o gerundi, poden anteposar-se a la perífrasi o posposar-s’hi: Li ho vam dir / Vam dir-li-ho, Hi hem d’anar / Hem d’anar-hi, S’ho està mirant / Està mirant-s’ho, No ho ha volgut deixar fer/ No ha volgut deixar-ho fer / No ha volgut deixar fer-ho. (Institut d’Estudis Catalans: §12.2.1, esborrany en línia)

 

Certament, aquestes estructures funcionen de forma paral·lela en totes dues llengües, però no podem oblidar que: a) el sistema pronominal àton del català contemporani és considerablement més complex que el del castellà (els pronoms adverbials en, hi són inexistents actualment en castellà); b) que en català el nombre de pronoms que es combinen pot ser molt superior al del castellà, per exemple: pot anar-se-n’hi / se n’hi pot anar, (en castellà lit. ‘puede irse [de aquí] hacia allá’); i c) la forma dels pronoms és precisament l’àrea de la llengua amb major diversitat dialectal (Perea i Sabater, 2012). D’aquí que el sistema pronominal àton del català sigui una de les àrees on més estudis s’han realitzat des de diferents perspectives, fins i tot des de la del contacte de llengües (Bonet, 2002; Galindo Solé, 2008; Pusch, 2006; Todolí i Cervera, 1998; Vila i Moreno, 1996).

Les dades analitzades del corpus RESOL ─dades orals de registre informal─ indiquen que la cohort d’informants analitzats utilitzen els pronoms clítics igual que els seus coetanis de les localitats hispanòfones analitzades. Cal assenyalar que en aquest estudi, respecte d’altres variables com el sexe o la llengua inicial dels informants, tampoc s’hi van constatar diferències significatives.

Taula 3 – Distribució de pronoms proclítics i enclítics amb perífrasi verbals en el corpus RESOL.

Font: Illamola i Vila (2015:47)

En aquest cas, la manca de diferències no ens ha de sorprendre, sinó tot al contrari: ens ha de servir per constatar l’alt nivell del domini del castellà per part d’aquesta cohort d’informants, escolaritzats en el sistema educatiu català. I, resumint, les dades analitzades demostren que els parlants més joves no només tenen una competència molt alta en castellà, sinó que s’aproximen a la varietat de castellà general, principalment difosa pels diferents mitjans de comunicació. A més a més, els resultats provenen d’analitzar dos fenòmens molt concrets, part de la medul·la de la gramàtica de les dues llengües, perquè per avaluar el domini que els parlants tenen d’una llengua cal anar més enllà de qüestions lèxiques (calcs, manlleus…). Però hem d’aprofundir més en estudis d’aquesta mena, de caire quantitatiu i contrastiu, on es correlacionen variables molt diverses, entre les quals la llengua inicial i la llengua emprada amb la família i els germans tenen un paper important, però no pas únic.

 

Cristina Illamola
Departament de Filologia Hispànica
CUSC – Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació

 

 

Referències:

Casanovas, M. (1996). “Consecuencias de la interferencia lingüística en la morfosintaxis del español hablado en Lleida”, Verba: Anuario galego de filoloxia, 23, p. 405-415.

Davies, M. (1995). “Analyzing Syntactic Variation with Computer-Based Corpora: The Case of Modern Spanish Clitic Climbing”, en Hispania, 78, 2, 370-380.

Escandell, V. (2010). “Futuro y evidencialidad”, Anuario de lingüística hispánica, 26, p. 9-34.

Gábor, K. (2002). Subida de clíticos en corpus electrónicos: análisis automático de textos en español peninsular moderno, Tesis doctoral, Universidad de Szeged (Hungría).

Gómez Torrego, L. (1995). Manual de español correcto, Arco-Libros, Madrid.

Illamola, C. (2015). Contacto de lenguas y la expresión de la posterioridad temporal en el español de Cataluña. Tesi doctoral defensada a la Universitat de Barcelona. Disponible en línia: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/65566

Illamola, C. i Vila, F. X. (2015). “Análisis de la posición de los pronombres átonos en construcciones perifrásticas entre escolares de la Región Metropolitana de Barcelona”, en Diálogo de la Lengua, VII, 36-57.

Martínez Bazán, A. (2008). “Dificultades y precauciones en la evaluación oral de la lengua”, marco ELE, 7, p. 52-69.

Sinner, C. (2004). El castellano en Cataluña: estudio empírico de aspectos léxicos, morfosintácticos, pragmáticos y metalingüísticos, Tubingen, Max Niemeyer Verlag.

Troya Déniz, M. (2003). “La posición de los pronombres personales átonos en combinación con las perífrasis verbales en América y España”, dins F. Moreno Fernández, J. A. Samper Padilla, M. Vaquero, M.ª L. Gutiérrez Araus, C. Hernández Alonso y F. Gimeno Menéndez (coords.): Lengua, variación y contexto: estudios dedicados a Humberto López Morales, Madrid, Arco/Libros, 875-894.

Vila Pujol, M. R. (1996). “Consideraciones acerca de la interferencia del catalán en el español de Barcelona”, Pragmática y gramática del español hablado: actas del II Simposio sobre Análisis del Discurso Oral, Valencia, Universitat de València – Libros Pórtico, p. 269-282.

Vila, F. X. [En prensa]. “¿Quién habla hoy en día el castellano en Cataluña? Una aproximación demolingüística”, dins El español en contacto con las otras lenguas peninsulares, editat per Dolors Poch Olivé. Madrid: Iberoamericana-Vervuert.