Apunts sobre la negociació de la terminologia i el vocabulari de les lleis – Albert Morales Moreno

Les normes regeixen la societat, regulen la conducta dels seus membres i en resolen els conflictes. El codi d’Hammurabi, un dels reculls legals més antics del món (escrit en accadi), inclou disposicions sobre matèries diverses, descriu la conducta delictiva i n’indica el càstig corresponent. Pel que fa al català, un dels primers textos documentats és el Forum Iudicum, una traducció del codi de lleis visigòtic del segle XII.

El Dret, per tant, ha estat present sempre per fer prevaler aquest ordre jurídic de convivència. Tot i que al final romanen les normes, moltes vegades és tan interessant (o, fins i tot, més que la llei) el procés global de negociació. El poeta nord-americà John Godfrey Saxe afirmava que, a mesura que coneixem el procés d’elaboració de les normes, com passa amb les salsitxes (o les més nostrades botifarres), deixem de perdre-hi la confiança (‘Laws, like sausages, cease to inspire respect in proportion as we know how they are made’).

Aquesta entrada tracta, precisament, sobre un aspecte relacionat amb la tramitació: la negociació del lèxic i de la terminologia. La lingüista Maria Navas citava Francesc Torralba a l’entrada “Paraules adequades en el procés de mediació” i afirmava com d’important és emprar llenguatge ponderat, equilibrat i sense ressentiment per garantir una bona mediació. Una cambra legislativa (la classe política i, sobretot, el personal tècnic que l’assisteix durant la tramitació de la norma) exerceix aquesta mateixa funció mediadora dins un sistema parlamentari. La cambra legislativa és, segons Andrea Mayr (2008), una institució amb un rol cabdal a l’hora de construir la realitat. Precisament per això és interessant estudiar el discurs juridicoadministratiu en general, i, en particular, el discurs normatiu.

El diputat Francesc Homs defensava per a les eleccions de desembre de 2015 que la seva prioritat era la de “negociar, dialogar i pactar”. Aquests tres verbs resumeixen la importància del consens en l’activitat parlamentària, perquè quan cal legislar, i també quan cal fer de mediador, és cabdal que el llenguatge sigui molt ponderat. A les lleis, a més, són essencials les funcions normativa i performativa del text, perquè les paraules canvien la realitat, amb els verbs emprats “dir és fer” (segons Greenstein (2006:24)).

Són nombrosos els exemples de la dificultat de pactar la terminologia d’algunes lleis (relatives a àmbits com el dret civil, la seguretat industrial o l’ensenyament) i en podem trobar alguns casos a l’article “Triar termes per transformar realitats”, recollit al volum La Terminologia instrumentalitzada (curat per Miquel Strubell). La cap del Departament d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya, Margarida Sanjaume, hi afirma que “les paraules seleccionades, que reflecteixen generalment les ideologies dels grups socials i polítics dominants, no són neutres ni innòcues: l’ús d’una o de l’altra pot tenir conseqüències jurídiques, pot implicar l’atorgament de drets i fins i tot, si hi ha incompliment, l’aplicació de sancions; per tant, pot afectar la vida social i les relacions personals” (Sanjaume 2015:14).

En aquest procés, els serveis tècnics de la cambra legislativa que tramita la llei tenen un rol destacat. Quan la classe política intervé en el Ple, acostuma a emprar un llenguatge molt influenciat pel màrqueting polític: els diputats volen oferir eslògans partidistes, missatges concisos i titulars immediatament reproduïbles als mitjans i a les xarxes.

Malgrat que més agents hi contribueixen, creiem que cal destacar-ne els serveis d’assessorament jurídic i els serveis d’assessorament lingüístic: ells ‘tradueixen’ a llenguatge normatiu la voluntat política recollida i expressada pels parlamentaris, perquè així es “garanteix la qualitat, l’eficàcia i la seguretat jurídica dels textos” (Sanjaume 2014:12).

A Catalunya som especialment afortunats, perquè l’organigrama del Parlament reflecteix ambdós serveis, tot i que els organigrames d’altres cambres properes (com l’Assemblée Nationale francesa, les Cortes Generales espanyoles o la Camera dei Deputati italiana) acostumen a incloure-hi només explícitament l’assessorament dels serveis jurídics.

L’Estatut de 2006 és un bon exemple d’aquest procés de ‘traducció’ a discurs normatiu per part de lingüistes i juristes. Tot i que la redacció de l’Estatut s’inicia com un procés de reforma de l’EAC de 1979, ràpidament es constata que cal redactar-ne un de nou i s’adopten com a punt de partida els informes de l’Institut d’Estudis Autonòmics.

A la tesi Estudi lexicomètric del vocabulari del procés d’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (2006) hem estudiat les variacions terminològiques i lèxiques que es produeixen durant les diferents etapes d’aquesta negociació. La reforma implicava una aprovació doble (és a dir, negociar-la dos cops): al Parlament de Catalunya i a les Cortes Generales, i un referèndum. Per tant, va costar força negociar-ne el redactat final.

L’exdiputat d’ICV-EUiA Jaume Bosch (2013:25) indica que els principals objectius polítics de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) 2006 tenen com a eix el reconeixement de Catalunya com a nació, el blindatge de les competències, la millora del sistema de finançament i la modernització de les institucions catalanes. Com és d’imaginar, la negociació de l’EAC 2006 troba més esculls en aquests punts.

Alguns llibres narren les interioritats de la negociació estatutària, com Catalunya a judici (de F. Homs), Així es va fer l’Estatut: de l’Estatut del Parlament a l’Estatut de la Moncloa (de J. Ridao), El nou Estatut. Comentaris a peu d’obra (de L. Santos, L. Bonet i D. Fuentes), De l’Estatut a l’autodeterminació: esquerra nacional, crisi econòmica, independència i Països Catalans (de J. Bosch), L’Estatut. Km 0: off the record d’un periodista català a Madrid (de P. Gendrau) i Les veritats de l’Estatut. Allò que no s’ha publicat al Diari de sessions (de J. Sánchez Llibre).

Sánchez Llibre (2006:91), per exemple, assenyala la dificultat de consensuar les definicions de competència exclusiva o compartida, o el reconeixement nacional de Catalunya. L’exdiputat de CiU assenyalava que “en la situació actual, el PSOE no acceptaria una definició directa de Catalunya com a nació en l’articulat […] i els socialistes volien que anés al preàmbul en comptes de posar-la al títol preliminar” (2006:102-103). Aquest autor estableix que la redacció final és fruit del pacte Mas-Zapatero, el qual “té a veure amb els principis rectors del finançament i amb la definició de Catalunya com a nació” (2006:113).

Les dificultats a l’hora de negociar la terminologia i el vocabulari de les lleis no són exclusives d’aquest procés de negociació, i, de fet, aquests han estat també alguns dels temes difícils de les negociacions estatutàries prèvies.

Quan es redacta l’EAC 1932 (o Estatut de Núria) també hi ha dificultats a l’hora de consensuar-ne la versió final. Al volum El debat estatutari de 1932 Abelló assenyala que la negociació estatutària implicava una demanda d’autogovern clarament expressada per Catalunya, tot i que no era factible una reestructuració de l’Estat a curt termini. Per això, “establí que les bases de l’estructura de l’Estat eren les que existien en aquell moment, els municipis i les províncies, però obria la porta a una possible modificació en el futur, i establia ja d’entrada les atribucions que l’Estat no podria delegar mai a les futures regions autònomes” (2007:80).

Segons Abelló, “Unamuno no va entendre la idea de Catalunya ni va acceptar el plantejament autonòmic. Digué: «Hablar de nacionalidades oprimidas es sencillamente una mentecatada; no ha habido nunca semejante opresión, y lo demás es envenenar la historia y falsearla.»” (2007:93) i l’assagista basc va proposar definir Catalunya com a “núcleo político-administrativo”, resultat de l’organització administrativa de les quatre províncies. La redacció final de l’article 1 de l’Estatut de Núria disposa que “Catalunya es constitueix en regió autònoma dintre de l’Estat espanyol, de conformitat amb la Constitució de la República i el present Estatut”.

Quant a la negociació de l’EAC 1979, es torna a constatar la dificultat de consensuar la redacció final de l’article que havia de definir Catalunya. Al llibre L’estatut de la Transició. L’estatut de Sau (1978-1979), Sobrequés afirma que “a l’articulat, en el títol preliminar s’havia substituït l’expressió «realitat nacional» per la paraula «nacionalitat»” (2010:113). De nou, la redacció final estableix que “Catalunya, com a nacionalitat i per accedir al seu autogovern, es constitueix en comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i amb el present estatut, que és la seva norma institucional bàsica”.

Encara ara continua sent controvertit posar-se d’acord quant a l’ús d’unitats com nació, singularitat, especificitat, estat o país. Sobre l’ús de formes com país als textos legislatius, Margarida Sanjaume (2015:20) el qualifica com a simptomàtic: algunes forces l’empren de manera ambigua (el nostre país, més pròpia d’altres registres lingüístics) i d’altres l’eviten amb formes que no tenen tradició en el discurs normatiu català (com Comunitat Autònoma de Catalunya, legalment impecable, però també amb una intenció política evident).

Com que la negociació de les lleis implica “substitucions terminològiques amb la intenció de transformar o negar realitats que tenen una gran càrrega política i fins i tot emocional, i en què l’ús d’un terme o altre pot tenir conseqüències jurídiques” (Sanjaume 2015:19), cal reconèixer no només la importància de la classe política quan negocia els termes d’una llei, sinó també la transcendència de l’assistència (o mediació), sovint oblidada, d’aquells experts (juristes i lingüistes) que garanteixen que la versió final de les lleis no sigui una autèntica botifarra.

Albert Morales Moreno
Università Ca’ Foscari Venezia
Universitat Pompeu Fabra

 

 

Referències

Abelló Güell, Teresa. El debat estatutari del 1932. Barcelona: Parlament de Catalunya, 2007.

Greenstein, Rosalind. “Dénotation et connotation dans le domaine du droit.” Terminología y derecho: complejidad de la comunicación multilingüe: V Actividades de IULATERM de Verano (4 – 14 de julio de 2005). Eds. Cabré Castellví, M. Teresa, Carme Bach and Jaume Martí. Barcelona: IULA. Documenta Universitària, 2006. 17-67.

Mayr, Andrea. Language and Power. An Introduction to Institutional Discourse. London: Continuum, 2008.

Sánchez Llibre, Josep. Les veritats de l’Estatut. Allò que no s’ha publicat al Diari de Sessions. Barcelona: Esfera dels Llibres, 2006.

Sanjaume, Margarida. “Presentació.” Llibre d’estil de les lleis i altres textos del Parlament de Catalunya. Ed. Lingüístic, Parlament de Catalunya. Serveis d’Assessorament. Barcelona: Parlament de Catalunya, 2014. 13-18.

Sanjaume, Margarida. “Triar termes per transformar realitats.” La terminologia instrumentalitzada. Ed. Strubell i Trueta, Miquel. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2015. 13-20.

Sobrequés, Jaume. L’Estatut de la Transició: l’Estatut de Sau (1978-1979). Barcelona: Parlament de Catalunya, 2010.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s