A final de 2019 Albert Bastardas va publicar el llibre From language shift to language revitalization and sustainability. A complexity approach to linguistic ecology, que aplega, en anglès, diversos treballs seus editats entre els anys 1996 i 2016. El gruix del volum (part I) és la traducció d’Ecologia de les llengües: medi, contactes i dinàmica sociolingüística (1996), una obra nuclear en la producció bastardiana. La complementen (part II) cinc articles publicats entre 2002 i 2016, que en desenvolupen diversos aspectes i il·lustren l’evolució del pensament, les preocupacions i les propostes d’acció política de Bastardas al llarg de vint anys.

La Revista de Llengua i Dret ofereix una recensió detallada del llibre en el número 73, de juny de 2020. Aquest apunt en destaca alguns aspectes, amb l’objectiu de divulgar l’obra de Bastardas i convidar a la reflexió —i a l’acció!— a partir de les seves propostes.

En primer lloc, em centraré en la seva aproximació metodològica —de l’ecolingüística a la complexitat o complèxica—, que és una aportació molt significativa a la sociolingüística catalana i a la sociolingüística en general. En segon lloc, faré èmfasi en les seves propostes d’acció política, sempre reflexives, valentes i compromeses.

Podem destacar cinc aspectes que caracteritzen la metodologia bastardiana:

1. Un enfocament sistèmic en què el medi i l’ecosistema, o el context, resulten fonamentals per a l’anàlisi del contacte de llengües i el comportament lingüístic.

2. La comprensió del llenguatge i les llengües com a processos i no com a objectes. És a dir, com a accions que seria més apropiat de designar amb verbs (llenguar) que amb substantius, perquè són dinàmiques i evolucionen constantment a causa de la interacció contínua.

3. La interdisciplinarietat i transdisciplinarietat com a eines per al pensament complex que pot dur a la comprensió profunda dels fenòmens.

4. La necessitat d’abandonar el pensament dicotòmic d’arrel occidental per tendir a pensar en termes de gradacions i, sobretot, compatibilitzant elements aparentment contraris. Aquesta és una de les claus tant del seu enfocament teòric com de les seves propostes d’acció política. Per exemple, per a Bastardas el contacte de llengües no implica necessàriament enfrontar-se al dilema substitució/normalització, igual com el poliglotisme o les possibilitats d’intercomunicació amb codis molt estesos no impliquen necessàriament l’abandonament de llengües

5. La preocupació per evitar els biaixos que el científic, com a observador de la realitat que alhora en forma part, inevitablement transmet. Precisament el Bastardas científic desenvolupa la metodologia complèxica com una mena d’antídot del biaix, un sistema de seguretat contra la subjectivitat, perquè és conscient del seu compromís humà amb la situació de la llengua catalana i es posa l’imperatiu de superar la influència de les seves identificacions lingüístiques, culturals i polítiques.

L’obra de Bastardas transmet la seva determinació per comprendre la realitat i per transformar-la. Bastardas vol entendre per què creu que es produeixen injustícies per als parlants de llengües minoritzades. I, tot i treballar en el marc analític propi de la sociolingüística, proposa uns principis de gestió de la diversitat lingüística que són precursors o coetanis dels que suggereixen teòrics i filòsofs polítics amb el màxim reconeixement internacional, com Will Kymlicka, Alan Patten o Philippe Van Parijs, i que en cap cas són incompatibles, sinó més aviat coincidents o complementaris. Per exemple, mentre Bastardas afirma que quan els estats creen una sola nació poden provocar com a reacció la creació d’altres identitats nacionals que se’n senten excloses, Kymlicka planteja que les reivindicacions de les nacions minoritàries dins estats plurinacionals s’han d’entendre com un conflicte entre dos projectes de construcció nacional legítims. Igualment, les referències recurrents que fa Bastardas al llarg de tot aquest volum a la necessitat de reconeixement dels grups lingüístics minoritzats, en benefici de la seva dignitat i autoestima, coincideixen amb l’argument principal de Van Parijs quan defensa l’aplicació d’un principi de territorialitat per protegir les llengües locals. I també comparteix amb Van Parijs l’assumpció que l’anglès exerceix una funció necessària com a eina d’intercomunicació global, alhora que coincideix amb aquest filòsof en algunes de les propostes per afavorir l’equitat entre parlants a escala mundial, com la instauració d’una taxa econòmica als països anglòfons. Resulta sorprenent que Bastardas no citi cap d’aquests autors per reforçar els seus plantejaments teòrics o propositius. Potser és un signe de l’allunyament d’aquests dos mons acadèmics, tant en l’espai mental com físic. I, indubtablement, un indicador de la imperiosa necessitat d’impulsar la recerca transdisciplinària que reivindica Bastardas.

Quines són les propostes de política lingüística que fa Bastardas, tant per a l’àrea catalana (primera part del volum) com sobre l’organització lingüística mundial (segona part)?

En el cas de l’àrea catalana, des del convenciment que el contacte de llengües no ha de dur necessàriament a una substitució lingüística, l’any 1996 Bastardas proposa una política lingüística que no exclogui els immigrants (en referència sobretot a les persones de llengua inicial castellana): per a ell, la política lingüística ha de ser una solució mixta, que preservi el català com a llengua inicial encara que el castellà hi ocupi un lloc igual o similar en molts casos. També adverteix que, pel context en què es produeix la bilingüització, el català pot quedar minoritzat al seu territori originari com a L1, fet que les darreres estadístiques confirmen. És remarcable com, vint-i-cinc anys després, les seves reflexions continuen sent vigents, oportunes i valentes.

D’altra banda, les propostes que fa Bastardas per a la gestió de la diversitat lingüística mundial impliquen la incorporació a la sociolingüística de conceptes rellevants. Fonamentalment, el de sostenibilitat lingüística: en un context marcat per l’augment del poliglotisme, el contacte lingüístic serà sostenible si “no produeix una exposició lingüística a la llengua al·lòctona a una velocitat o pressió prou altes com per fer impossible la continuïtat estable de les llengües autòctones dels grups humans”. Per a Bastardas, l’objectiu de les polítiques lingüístiques és aconseguir aquesta sostenibilitat.

L’autor suggereix que l’organització del plurilingüisme ha servir-se de principis diferents dels tradicionals de territorialitat i personalitat, perquè tendeixen a pressuposar que els individus són monolingües i no poden resoldre el problema de la intercomunicació. El que cal és una poliglotització generalitzada de la població, acompanyada de l’aplicació d’un principi de subsidiarietat, segons el qual totes les funcions que pugui assumir una llengua local no les hauria d’assumir una llengua global; així es preserven funcions exclusives per a les llengües locals i s’evita un ús abusiu de les llengües més esteses: la pluralitat lingüística, doncs, s’organitza de manera concèntrica. Aquesta proposta, original i útil, ha estat una de les aportacions més destacades de Bastardas al camp de la política lingüística, i per ella mateixa el situa a l’avantguarda de la recerca aplicada a l’organització de la diversitat lingüística mundial.

A banda de la sostenibilitat, Bastardas assenyala tres factors més com a elements clau de les polítiques lingüístiques: el reconeixement, la comunicabilitat i la integració.

a) En l’àmbit del reconeixement, els governs han de dignificar l’autoimatge dels grups (nacionals) subordinats o no majoritaris, dotar-los d’un estatus igualitari i permetre’ls controlar el seu propi espai comunicatiu, és a dir, regular autònomament els seus usos lingüístics públics. A més, cal crear consciència en els governs, les empreses i les societats en general de la importància d’aconseguir una sostenibilitat lingüística; i s’ha de pressionar els governs i les empreses perquè incorporin habitualment en els seus processos de presa de decisions els estudis necessaris sobre l’impacte sociolingüístic.
b) Pel que fa a la comunicabilitat, cal partir de la base que el fet de ser competent en una llengua d’intercomunicació no elimina el dret d’usar les llengües pròpies dels grups nacionals. Per això cal fer polítiques que capacitin les persones per comunicar-se en les llengües d’intercomunicació però que no afavoreixin que els pares deixin de transmetre les llengües inicials als fills, especialment quan pertanyen a un “grup lingüístic que té contacte social freqüent amb un nombre considerable d’individus la llengua inicial dels quals és un codi d’intercomunicació”. Per a Bastardas, “l’aprenentatge recíproc és, sobre el paper, la millor solució”.
c) Així com els elements anteriors es refereixen fonamentalment als grups nacionals, la integració fa referència als grups immigrants. En el treball de 2007, Bastardas suggereix tres principis específics per gestionar-la: l’estabilitat i la continuïtat lingüística del grup receptor; l’adaptació intergrupal i social del grup immigrant; i la llibertat personal dels desplaçats pel que fa a la continuïtat dels seus elements culturals, en un nivell intergrupal. Reconeix, però, que queden moltes preguntes obertes i molta feina per fer. Posteriorment, en el treball de 2012 remarca que cal gestionar adequadament una fase de transició adaptativa, en la qual s’ha de prestar ajuda a la població immigrant per a la integració social (p. ex. intèrprets i serveis públics bàsics en la seva llengua, adaptació dels estudiants a l’escola), s’ha de facilitar al màxim l’aprenentatge de la llengua de la societat d’acollida i també cal promoure la continuïtat de les llengües d’origen sempre que el grup immigrant expressi aquesta voluntat i que en quedi assegurada la bilingüització en la llengua de la societat d’acollida. Avui tots aquests aspectes són de plena actualitat i objecte d’un debat viu tant en el camp polític com acadèmic.

Bastardas afegeix que les accions concretes a dur a terme dependran sempre de variables contextuals, i que l’envergadura de les decisions que cal prendre exigeix que les organitzacions que ens representen, en l’àmbit local i global, i els ciutadans mateixos, debatin, deliberin, avaluïn i finalment prenguin les decisions corresponents. Expressa, doncs, una profunda consciència democràtica que és alhora una exigència de responsabilitat tant per a les organitzacions internacionals com per als diferents nivells de govern en el seu àmbit de responsabilitat, i, en última instància, per a tota la ciutadania.

Aquest volum ofereix una tria acurada de textos que permet recórrer l’obra de Bastardas i reconèixer-la com una contribució original, lúcida, coherent, ambiciosa i alhora honesta i valenta, tant en l’anàlisi científica com en les propostes polítiques. Una obra que, d’una banda, significa una magnífica renovació conceptual, metodològica i ideològica per a la sociolingüística. I que, d’altra banda, neix i s’alimenta de la determinació per entendre i explicar científicament els processos relacionats amb el contacte lingüístic, per identificar i caracteritzar les injustícies que s’hi produeixen, i per contribuir a eliminar-les a través de les polítiques públiques i de la presa de consciència general a escala planetària —per utilitzar un adjectiu bastardià.

Val molt la pena endinsar-s’hi, especialment en el cas de les persones que treballen per (re)pensar les polítiques lingüístiques, a l’àrea lingüística catalana i arreu. I cal fer un esforç per divulgar-la internacionalment, tant en els àmbits acadèmics com en els entorns de decisió política. Des d’aquí convidem totes les institucions amb responsabilitat en el camp de la política lingüística a fer ús de les eines que ofereix aquest volum i a difondre’l en l’àmbit internacional. En primer lloc, pel valor de les solucions que proposa per als reptes que afronten les nostres societats. I, també, perquè entre moltes altres coses és una carta de presentació de l’excel·lència i el rigor de la recerca sociolingüística catalana contemporània.

Podeu llegir la recensió completa d’aquest llibre a: Revista de Llengua i Dret, número 73 (juny de 2020).

Elvira Riera-Gil
Grup de Recerca en Teoria Política, Universitat Pompeu Fabra