Recensió del ‘Manual of Catalan Linguistics’ – Carles Duarte i Montserrat
Argenter, Joan A., i Lüdtke, Jens (ed). (2020). Manual of Catalan Linguistics. Berlin/Boston: Walter de Gruyter.

Si deixem de banda les obres prèvies de caràcter ortogràfic, gramatical i lexicogràfic que trobem ja, amb vocació pedagògica o d’inventari, des de l’edat mitjana, la lingüística catalana com a disciplina amb una orientació metodològica rigorosa es pot dir que s’inicia amb Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) i es desenvolupa més a fons a l’entorn de personalitats com Marià Aguiló (1825-1897), Antoni M. Alcover (1862-1932) i Pompeu Fabra (1868-1948).

Les beques de formació com a filòlegs a Alemanya concedides per Prat de la Riba a Manuel de Montoliu (1877-1961), Pere Barnils (1882-1933) i Antoni Griera (1887-1973), la creació l’any 1907 de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la dedicació fonamental a l’establiment del corpus normatiu sobre la llengua catalana, i la labor docent universitària que emprendrà Pompeu Fabra facilitaran el sorgiment d’una sòlida generació d’especialistes, amb Josep Maria de Casacuberta (1897-1985), Joan Coromines (1905-1997) i Ramon Aramon i Serra (1907-2000), mentre a les Illes Balears Francesc de B. Moll (1903- 1991) continuava i eixamplava l’obra de Mn. Alcover i al País Valencià emergia un altre gran mestre de lingüistes, Manuel Sanchis Guarner (1911-1981). Després del daltabaix de la Guerra Civil i enmig d’exilis i depuracions, apareixeran tres grans lingüistes que exerciran una influència decisiva: Antoni M. Badia i Margarit (1920-2014), Germà Colón (1928-2020) i Joan Veny (1932). I cal esmentar encara Joan Solà (1940-2010) i amb ell recordar tants altres professors universitaris amb una llarga i fecunda trajectòria arreu dels territoris de llengua catalana. I a aquestes generacions brillants de lingüistes de les universitats del domini lingüístic, cal afegir els nombrosos casos d’eminents professors estrangers que han excel·lit des dels seus respectius països en l’estudi de la llengua catalana. En aquest sentit és indispensable posar en relleu la tasca realitzada i impulsada des de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i des de les entitats que agrupen professors i investigadors especialitzats en la llengua i la literatura catalanes al Regne Unit, França, Itàlia, els Estats Units, Alemanya o l’Amèrica Llatina. A l’impuls de la projecció internacional de la lingüística catalana, hi han contribuït d’una manera notable aquestes personalitats i entitats i també hi va ajudar, malgrat l’ombra opressiva del franquisme, l’organització a Barcelona l’any 1953 del VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica o la presidència que el professor Badia i Margarit va assumir de la Société de Linguistique Romane.

A hores d’ara la lingüística catalana té un merescut reconeixement internacional i són moltes les figures i les obres amb una incidència destacada en especialitats diverses dins de la romanística i la lingüística internacional, en vessants tan diferents com l’etimologia, la dialectologia, la sociolingüística o el dret lingüístic. N’és un exponent notori el volum que ara ressenyem, aquest magnífic, en tots els sentits, Manual of Catalan Linguistics, que hem d’agrair singularment als seus dos editors, els professors Joan A. Argenter i Jens Lüdtke, aquest darrer dissortadament traspassat el mes de gener del 2019.

   L’obra constitueix una eina formidable per als qui s’interessin per l’estudi de la llengua catalana dins el propi domini lingüístic, però també arreu del món.

La prestigiosa editorial De Gruyter, en la seva excel·lent col·lecció “Manuals of Romance Linguistics”, dirigida per Günter Holtus i Fernando Sánchez-Miret, va decidir encarregar l’any 2013 a Jens Lüdtke l’elaboració d’un manual com el que ara podem celebrar. El professor Lüdtke va tenir l’encert d’associar-hi Joan A. Argenter i conjuntament van decidir-ne el contingut, l’estructura i els autors.

El resultat final és superb i el llibre constitueix, tot i la inevitable heterogeneïtat derivada de la diversitat d’autors dels textos, una eina formidable per als qui s’interessin per l’estudi de la llengua catalana dins el propi domini lingüístic, però també arreu del món. El Manual of Catalan Linguistics ens n’ofereix un valuosíssim estat de la qüestió des d’una perspectiva transversal, que integra tant la visió descriptiva com els aspectes vinculats a l’ús. La nòmina de col·laboradors d’aquesta obra respon a l’ambició dels seus coordinadors i permet trobar-hi molts dels millors experts en els àmbits temàtics que es desenvolupen al llarg de les seves esplèndides 750 pàgines, completades amb un útil índex.

El Manual comença amb tres textos introductoris: el primer és de Joan A. Argenter, que fa una presentació minuciosa del plantejament global de la publicació, el segon és de Joan F. Mira i hi tracta, amb la saviesa i la profunditat que el caracteritzen, la construcció del lligam entre llengua i comunitat humana en el context català i europeu, i el darrer és de Joan Julià-Muné, que dibuixa una síntesi precisa de la història de la lingüística catalana, una eina essencial i ben articulada per contextualitzar l’objecte dels capítols posteriors.

   El volum es divideix en tres grans apartats: Descripció de la llengua, Història de la llengua i El català avui.

A continuació el volum es divideix en tres grans apartats: Descripció de la llengua, Història de la llengua i El català avui.

El primer bloc, sens dubte fonamental, pren com a punt de partença l’ortografia, de la qual s’ocupa, d’una manera clara i essencial, Xavier Lamuela. El segueix un treball molt orientador de Nicolau Dols dedicat a la fonologia, la fonètica i l’entonació. A continuació el llibre s’endinsa en la morfosintaxi i ho fa amb les aportacions de Mar Massanell i Messalles sobre tipus de mots, flexions i paradigmes. Dos eminents especialistes, els professors Gemma Rigau i Manuel Pérez Saldanya entomen conjuntament, tot seguit, el repte de presentar-nos, en sengles notables capítols, un veritable compendi sobre l’oració simple i composta. Ingo Feldhausen i Xavier Villalba s’ocupen després de l’estructura de la modalitat i la informació dins la frase, incloent-hi les oracions interrogatives o exclamatives. Tanca el vessant morfosintàctic d’aquest bloc descriptiu el treball de Jaume Mateu sobre fraseologia. A continuació Maria Josep Cuenca ens presenta un interessant article sobre lingüística pragmàtica i textual, abans que entrem, de la mà qualificada de Josep Martines, en el territori del lèxic, on examina, amb evidents aportacions d’interès, els processos de canvi i variació. Tot seguit trobem el text que un dels editors del volum, el professor Jens Lüdtke, va redactar, incorporant-hi una aproximació semàntica, sobre la formació de mots, la transposició, la derivació i els compostos. Retrobem en aquest punt del volum Mar Massanell i Messalles, que ens presenta amb nitidesa la complexa realitat dialectal del català, una visió que es completa amb la que el professor Miquel Àngel Pradilla ens dona de la variació social i funcional del català. Tanca el bloc destinat a l’aproximació descriptiva, un text de Joan Soler Bou sobre l’elaboració de corpus a partir de la recopilació de documents orals i escrits de la llengua catalana.

En un Manual of Catalan Linguistics amb vocació de síntesi, no hi podia pas faltar un bloc dedicat a la perspectiva històrica, encapçalat en aquesta ocasió per una introducció de Philip D. Rasico sobre la formació de la llengua catalana i uns rudiments de gramàtica històrica. El professor Antoni Ferrando examina, amb mirada lúcida i incisiva, al capítol següent el període de creixement i expansió del català, que situa entre 1213 i 1516. Miquel Nicolás ens ofereix una visió de l’evolució de l’ús de la llengua en els segles posteriors, amb un declivi iniciat sota la dinastia dels Habsburg, accentuat amb l’arribada dels Borbons, que impulsen l’eliminació de la llengua catalana en contextos públics i formals. A continuació Jenny Brumme ens ofereix una valuosa aproximació al moviment de la Renaixença. En un apartat encapçalat per l’epígraf “Cap a una institucionalització de la llengua”, August Rafanell aporta al volum, en una síntesi brillant, dos capítols corresponents a sengles etapes successives: d’una banda, amb els seus antecedents, l’Institut d’Estudis Catalans, Pompeu Fabra i la fixació de la normativa; de l’altra, el període comprès entre Fabra i l’escenari actual. D’una naturalesa ben diferent són els dos últims capítols d’aquest bloc històric. D’una banda, Albert Turull és autor d’un interesant compendi sobre els aspectes essencials de l’onomàstica (toponímia i antroponímia) i de l’altra Montserrat Bacardí i Joaquim Mallafrè ens presenten les fites més rellevants des del punt de vista de la traducció al català i des del català.

El darrer gran bloc del Manual of Catalan Linguistics va més enllà de la concepció tradicional d’alguns manuals limitats a la dimensió descriptiva i diacrònica, que en aquesta ocasió s’enriqueix afegint-hi la consideració sociolingüística i jurídica. D’aquesta manera el volum ens permet també de disposar d’una anàlisi de les condicions i limitacions de l’ús real de la llengua i de les polítiques i les disposicions que l’afavoreixen o que l’entrebanquen. Assumeix la responsabilitat d’obrir aquesta secció el professor Joan A. Argenter, un dels coordinadors de l’obra, al costat de Jens Lüdtke. El professor Argenter ens ofereix una excel·lent introducció a conceptes claus en l’examen dels fenòmens que es produeixen en situacions de contacte i coexistència de llengües i en fa l’aplicació al cas del català. Si volem referir-nos a la vitalitat d’una llengua es fa indispensable considerar-hi el component demogràfic. D’aquest aspecte demolingüístic s’ocupa, amb una visió integral del conjunt dels territoris de llengua catalana, F. Xavier Vila al breu, però rellevant capítol següent. A continuació, directora de la Revista de Llengua i Dret, la professora Eva Pons, entoma el repte de dibuixar una cartografia global del règim jurídic que la llengua catalana té dins el seu territori, amb marcs tan diversos com els que existeixen a Catalunya o a l’Alguer. Retrobem tot seguit F. Xavier Vila, que es capbussa en un dels àmbits decisius per a la transmissió de la llengua: l’ensenyament, des de l’infantil a l’universitari, passant per l’adreçat a adults i de nou amb una consideració integral del domini lingüístic. Un altre dels àmbits crítics en l’ús d’una llengua és el dels mitjans de comunicació. Dins d’aquest magnífic volum, se n’ocupen Oriol Camps Giralt i Aina Labèrnia Romagosa, amb un enfocament orientat cap als llibres d’estil i la relació amb l’estàndard. Un dels vessants de la llengua on els estudis sobre el català han assolit progressos més remarcables és el dels llenguatges tècnics i científics, i concretament el de la terminologia, on la creació del TERMCAT i la labor persistent realitzada d’una manera reeixida des d’aquest organisme han dut a situar la llengua catalana com una de les més avançades en aquest camp. En tracta en aquest volum l’eminent professora M. Teresa Cabré, presidenta actual de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i primera directora del TERMCAT, i ho fa acompanyada de M. Amor Montané. Tot seguit, Emili Boix-Fuster i Kathryn A. Woolard ens ofereixen unes interessants consideracions sobre ideologies lingüístiques a les terres de llengua catalana. En una secció dedicada a l’ús efectiu de la llengua catalana, resultava indispensable incloure-hi un capítol on s’examini el component immigratori. Ho fa amb bon criteri, destacant-ne els aspectes més rellevants, el professor Joan Pujolar al penúltim text del volum. Si he començat aquesta recensió evocant els orígens i el desenvolupament de la lingüística catalana i reconeixent la contribució que des de fa anys s’hi ha fet des d’universitats d’altres països, el professor August Bover i Font, expert de referència en aquesta matèria, ens aporta, al darrer capítol d’aquesta publicació, una visió molt àmplia i il·lustrativa no tan sols sobre la presència dels estudis sobre el català a universitats arreu del món, sinó també sobre la tasca realitzada des dels anomenats “Casals”, des dels mitjans de comunicació i des de l’Institut Ramon Llull, un organisme clau avui en la projecció internacional de la llengua i la cultura catalanes.

Completen la publicació una relació dels autors dels diferents capítols i l’índex ja esmentat.

L’edició del Manual of Catalan Linguistics constitueix sens dubte, per la qualitat i la rellevància de les col·laboracions que s’hi recullen, un veritable esdeveniment, ja no tan sols per a la lingüística catalana, sinó per a la romanística. Celebrem aquesta publicació i sobretot tinguem-la a prop per fer-hi referència i per fer-ne ús.

 

Carles Duarte i Montserrat
Director general de la ICCIC
Director de la Revista de Llengua i Dret (1983-2002)

Leave a Reply