Aquest mes de gener s’ha reobert amb força la batalla judicial sobre el model lingüístic escolar de Catalunya que es va iniciar després de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya. A dues sentències del Tribunal Suprem de 15 i 17 de gener, s’hi han afegit cinc interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 30 de gener. Les primeres confirmen dues interlocutòries anteriors del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que requereixen la Conselleria d’Ensenyament perquè adopti les “mesures necessàries” per adaptar el sistema d’ensenyament lingüístic, pel que fa als fills dels recurrents, a la “nova situació creada per la declaració de la Sentència 31/2010, del Tribunal Constitucional, que considera també el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, juntament amb el català”. Les cinc interlocutòries recents del Tribunal català fixen com a mesures cautelars un percentatge del 25% d’ús del castellà com a llengua vehicular, el qual s’haurà d’impartir a més en una àrea, matèria o assignatura no lingüística curricular de caràcter troncal o anàleg, en els cursos i classes als quals assisteixin els fills/filles dels recurrents i requereixen directament els directors dels centres afectats perquè donin compliment a les mesures cautelars adoptades pel Tribunal.
Actualment, el model vigent a Catalunya és el de conjunció lingüística, amb dues llengües vehiculars però amb predomini d’una d’elles, el català, model que fins ara ha donat molt bons resultats tant pel que fa als coneixements lingüístics dels alumnes (en els dos idiomes oficials a Catalunya), com també pel que fa a garantir la cohesió social, ja que ha permès que a Catalunya, amb independència de l’origen geogràfic de les persones, la societat sigui bilingüe i la llengua fins ara no hagi estat una barrera social.
De l’etapa anterior a l’Estatut d’autonomia de 2006, cal destacar la unanimitat del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem en la defensa del model. La Sentència del Tribunal Constitucional de 1994 va avalar la Llei de normalització lingüística, negant l’existència d’un dret genèric dels pares a escollir la llengua en què han de rebre l’educació llurs fills (dret que, d’altra banda, no està recollit en cap tractat ni instrument internacional), va subratllar la competència de l’Administració educativa catalana per a la definició del model lingüístic escolar i va declarar la constitucionalitat d’un model en què el centre de gravetat és la llengua catalana, sempre que es garanteixin el coneixement i ús dels dos idiomes oficials en finalitzar l’educació obligatòria.Llegeix més »
