En defensa del model lingüístic escolar de Catalunya – Mercè Corretja

Aquest mes de gener s’ha reobert amb força la batalla judicial sobre el model lingüístic escolar de Catalunya que es va iniciar després de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya. A dues sentències del Tribunal Suprem de 15 i 17 de gener, s’hi han afegit cinc interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 30 de gener. Les primeres confirmen dues interlocutòries anteriors del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que requereixen la Conselleria d’Ensenyament perquè adopti les “mesures necessàries” per adaptar el sistema d’ensenyament lingüístic, pel que fa als fills dels recurrents, a la “nova situació creada per la declaració de la Sentència 31/2010, del Tribunal Constitucional, que considera també el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya, juntament amb el català”. Les cinc interlocutòries recents del Tribunal català fixen com a mesures cautelars un percentatge del 25% d’ús del castellà com a llengua vehicular, el qual s’haurà d’impartir a més en una àrea, matèria o assignatura no lingüística curricular de caràcter troncal o anàleg, en els cursos i classes als quals assisteixin els fills/filles dels recurrents i requereixen directament els directors dels centres afectats perquè donin compliment a les mesures cautelars adoptades pel Tribunal.

Actualment, el model vigent a Catalunya és el de conjunció lingüística, amb dues llengües vehiculars però amb predomini d’una d’elles, el català, model que fins ara ha donat molt bons resultats tant pel que fa als coneixements lingüístics dels alumnes (en els dos idiomes oficials a Catalunya), com també pel que fa a garantir la cohesió social, ja que ha permès que a Catalunya, amb independència de l’origen geogràfic de les persones, la societat sigui bilingüe i la llengua fins ara no hagi estat una barrera social.

De l’etapa anterior a l’Estatut d’autonomia de 2006, cal destacar la unanimitat del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem en la defensa del model. La Sentència del Tribunal Constitucional de 1994 va avalar la Llei de normalització lingüística, negant l’existència d’un dret genèric dels pares a escollir la llengua en què han de rebre l’educació llurs fills (dret que, d’altra banda, no està recollit en cap tractat ni instrument internacional), va subratllar la competència de l’Administració educativa catalana per a la definició del model lingüístic escolar i va declarar la constitucionalitat d’un model en què el centre de gravetat és la llengua catalana, sempre que es garanteixin el coneixement i ús dels dos idiomes oficials en finalitzar l’educació obligatòria.

Aquest model, però, entra en crisi després de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’autonomia. Tot i que la Sentència 31/2010 declara la constitucionalitat del text estatutari, que estableix que el català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular en l’ensenyament no universitari a Catalunya, afirma que el català és llengua vehicular a Catalunya “igual que” ho és el castellà. A partir d’aquí, al desembre de 2010, el Tribunal Suprem comença a reinterpretar la Sentència del Tribunal Constitucional i a reconèixer als recurrents el dret (sempre limitat al seu fill en edat escolar i en l’àmbit concret que l’afecta, el del centre educatiu en què està matriculat) que el castellà s’empri com a llengua vehicular en el sistema educatiu “en la proporció que sigui procedent, atès l’estat de normalització lingüística assolit per la societat catalana”. Tot i això, es reconeix que la determinació de la proporció i la seva posada en pràctica correspon a la Generalitat de Catalunya, tenint en compte la realitat sociolingüística del centre, d’acord amb l’article 14.2 de la Llei d’educació de Catalunya. Aquest plantejament comporta un canvi en la doctrina anterior i parteix de dues premisses: d’una banda, al llarg de la Sentència es prejutja que la llengua castellana s’empra de forma insuficient en el sistema educatiu, amb independència del fet que el sistema garanteixi el coneixement de les dues llengües als alumnes; en segon lloc, es considera que la normalització lingüística ja s’ha assolit, raó per la qual s’insta l’Administració a canviar el model i, per primer cop, es qüestiona la proporcionalitat en l’ús dels dos idiomes vehiculars, tot i que es reconeix que correspon a l’Administració educativa determinar aquesta qüestió. Finalment, es considera inadequat el sistema d’atenció individualitzada previst legalment i que s’aplica al primer ensenyament per als fills o filles de pares que opten pel castellà com a llengua vehicular en aquesta etapa educativa.

La Generalitat de Catalunya, per la seva banda, ha anat recurrent contra les diferents decisions, tot recordant el marc legal vigent: l’article 35 de l’EAC (declarat constitucional) i l’article 14 de la Llei d’educació catalana, no impugnat davant del Tribunal Constitucional. Aquest article estableix l’ús normal del català com a llengua vehicular (sense excloure, per tant, el castellà) i remet al projecte de cada centre la fixació del procés d’ensenyament i d’aprenentatge del castellà. El Decret 142/2007, que és el reglament vigent i aplicable en aquesta matèria, estableix la necessitat de conèixer les dues llengües oficials en finalitzar l’educació obligatòria i l’ordre que el desplega preveu la possibilitat d’emprar la llengua castellana per impartir continguts d’àrees no lingüístiques o en la realització d’activitats en la franja horària de lliure disposició. La decisió d’emprar la llengua castellana en aquestes àrees i activitats s’estableix a través dels projectes lingüístics corresponents, que aproven els claustres i posteriorment el consell escolar, i que els pares coneixen i accepten en matricular llurs fills en el centre.

Les recents sentències i interlocutòries el que fan és ignorar aquest marc legal sense impugnar-lo (les lleis s’han d’impugnar davant del Tribunal Constitucional) i pretenen substituir-lo a través d’una decisió judicial. De tota manera, cal assenyalar que hi ha una diferència entre les sentències del Tribunal Suprem i les interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: les primeres no imposen una determinada proporció en l’ús dels idiomes i reconeixen la competència de la Generalitat per fixar la proporció i posada en pràctica de l’ús de la llengua castellana en el sistema educatiu català; en canvi, les interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya parteixen de considerar que l’Administració educativa no ha complert el requeriment efectuat amb anterioritat i fixen una proporció determinada en l’ús del castellà (un 25%), indiquen que ha de ser en una matèria troncal i requereixen directament al director del centre afectat perquè compleixi la mesura cautelar imposada; en conseqüència, substitueixen directament una decisió administrativa discrecional.

Arribats en aquest punt, ens hem de preguntar: realment la Sentència de l’Estatut imposa un canvi de model? La resposta és que no, i així ho ha confirmat el mateix Tribunal Constitucional en sentències posteriors. Concretament, a la Sentència 15/2013 el Tribunal Constitucional reitera de forma detallada la seva doctrina sobre la regulació de l’ús de les llengües oficials en l’ensenyament i ho fa amb remissió a la STC 337/1994 i a la STC 31/2010, tot esvaint els dubtes que aquesta darrera sentència podia haver introduït. Així, el Tribunal assenyala que descarta qualsevol pretensió d’exclusivitat d’una de les llengües oficials en matèria d’ensenyament i reafirma que correspon als poders públics competents organitzar l’ensenyament que s’ha de rebre en una i altra llengua en relació amb les diferents àrees de coneixement obligatori en els diferents nivells educatius, per tal d’assolir un resultat proporcional amb aquestes finalitats, ja que el dret a rebre ensenyament en català i en castellà deriva dels articles 3 i 27 CE i de l’EAC; nega un cop més que de l’article 27 CE, es pugui deduir un dret a rebre l’ensenyament en només una de les dues llengües cooficials a la comunitat autònoma, a elecció dels interessats, i estableix que la possibilitat d’escollir l’idioma no pot condicionar l’organització de l’ensenyament pels poders públics; estableix que totes dues llengües s’han d’ensenyar en els centres escolars de la comunitat amb la intensitat que permeti assolir l’objectiu, exigit per l’article 3 CE, de garantir el dret a conèixer i emprar totes dues llengües i, per tant, que no s’impedeixi l’ensenyament eficaç en ambdues i manifesta que no correspon al Tribunal Constitucional determinar quina és l’opció didàctica o pedagògica més adequada, per tal que el sistema educatiu garanteixi el coneixement de les dues llengües oficials. Finalment, manifesta, un cop més ,que és perfectament legítim que el català, atenent a l’objectiu de normalització lingüística, sigui el centre de gravetat d’aquest model de bilingüisme sempre que això no determini l’exclusió del castellà com a llengua docent, de forma que en quedi garantit el coneixement i l’ús, tal com prescriu l’article 35.2 EAC.

En definitiva, doncs, el Tribunal Constitucional deixa clar que no hi ha hagut cap canvi en la seva posició, és respectuós amb les competències de la Generalitat i reconeix que correspon a l’Administració educativa organitzar la forma com s’ha de garantir el dret a triar la llengua així com l’ensenyament de les dues llengües oficials, i estableix només una obligació de resultat: el sistema ha de garantir el dret a conèixer i emprar totes dues llengües de forma eficaç.

En conseqüència, no sembla que les sentències del Tribunal Suprem hagin de tenir cap efecte pràctic sobre el marc legal vigent. Ara bé, no deixen de ser nous intents de forçar l’Administració educativa a modificar aquest marc legal. En canvi, les interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tot i que es poden recórrer, fan un pas més, ja que requereixen directament els directors dels centres afectats i els imposen l’adopció de mesures que, d’una banda, modifiquen el projecte lingüístic del centre sense passar pel claustre ni pel consell escolar; afecten els drets lingüístics de l’alumnat i de llurs pares, que no han estat part en el recurs contenciós administratiu, i substitueixen una decisió que correspon en exclusiva a l’Administració educativa catalana.  Evidentment, això obre la porta a nous conflictes i a la possibilitat que els pares i mares afectats per la decisió i que no hi estiguin d’acord, puguin recórrer en empara davant del Tribunal Constitucional.

A més a més, a la situació descrita cal afegir-hi una nova peça que és la LOMCE, la nova llei orgànica estatal en matèria d’educació, la disposició addicional 38a de la qual té per objectiu modificar el marc legal català fins ara vigent. En concret, la LOMCE preveu l’ús del castellà com a llengua vehicular en tot el territori de l’Estat, si bé d’acord amb els estatuts i la normativa aplicable. Per tant, aquí seguiria regint la Llei d’educació de Catalunya sobre aquesta qüestió. En segon lloc, regula el dret dels pares o mares que els seus fills rebin ensenyament en llengua castellana, així com l’obligació de l’Administració educativa de garantir una oferta docent sostinguda amb fons públics en la qual el castellà sigui emprat com a llengua vehicular en una “proporció raonable”. Com i qui determina que la proporció sigui o no raonable? En cas que els pares entenguin que no ho és, podran instar un procediment i la darrera paraula correspon al Ministeri d’Educació, Cultura i Esports. Finalment, la LOMCE no considera una mesura adequada per garantir els drets lingüístics dels alumnes l’aplicació de l’atenció individualitzada en castellà o la separació en grups per raó de la llengua habitual, el que modifica en aquest punt el marc legal català.

La batalla segueix, doncs, oberta.

Per a una anàlisi més completa del marc català i de la jurisprudència sobre aquesta qüestió es pot consultar l’article De nou, sobre els tribunals i l’ús de les llengües vehiculars a l’escola de la mateixa autora publicat a la Revista de Llengua i Dret núm. 59.

Mercè Corretja Torrens
Responsable de l’Àrea de Recerca, Institut d’Estudis Autonòmics

One thought on “En defensa del model lingüístic escolar de Catalunya – Mercè Corretja

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s