Joan Triadú és una personalitat clau per entendre i explicar la resistència cultural a Catalunya durant la grisor opressiva i repressiva del franquisme. Va realitzar una labor capdavantera i decisiva en la formació clandestina de professorat de català i en l’organització de cursos per a la població adulta, singularment des de la responsabilitat que en aquest camp va assumir dins d’Òmnium Cultural des del primer moment de la seva constitució, l’any 1961, i des de les escoles que va fundar i dirigir. És impossible obviar la figura i l’aportació de Joan Triadú quan volem referir-nos a la capacitat de defensa i de reconstrucció de la llengua i la cultura catalanes en un dels períodes més durs per a la seva supervivència.
De ben jove va exercir de mestre a l’escola Francesc Ferrer i Guàrdia de Granollers, nomenat per la Generalitat en plena Guerra Civil, per cobrir les absències dels qui havien estat cridats a combatre amb l’exèrcit republicà. Un cop acabat el conflicte bèl·lic, Joan Triadú es va formar a la Universitat de Barcelona i va emprendre una tasca educativa que el duria des d’un lectorat a la Universitat de Liverpool a l’ensenyament del català a Catalunya començant per aules improvisades i arribant a centres de prestigi que va contribuir a desenvolupar. Impulsor, amb altres companys universitaris, de la revista Ariel, es va involucrar en l’Agrupació Dramàtica de Barcelona i en tota mena d’espais des d’on s’obrien finestres a la presència pública del català. Lector i crític exigent, va publicar antologies que van constituir fites indispensables per a una visió ambiciosa i exigent de la literatura catalana, en diàleg amb les millors literatures europees.Llegeix més »
L’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC) publicarà properament el número 75 de la 
Aquest any Sant Jordi ens arriba amb algunes llums que permeten albirar que l’ombra de la pandèmia es va esqueixant. La Diada és una festa de catalanitat, però sobretot és un aparador de com Catalunya celebra la seva festa. Amb l’intercanvi de roses i llibres se celebra alhora l’estima per l’altre i el goig per la cultura. També és un senyal que el bon temps s’aferma, i entre els venedors ocasionals, les paradetes improvisades i els floristes i llibreters amb ofici s’escampa l’olor singular de la lletra impresa i les tiges en aigua.
Dijous 22 d’octubre a les nou del matí al voltant d’una vuitantena de persones obríem des de casa un enllaç al Zoom de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) per seguir la 
Si deixem de banda les obres prèvies de caràcter ortogràfic, gramatical i lexicogràfic que trobem ja, amb vocació pedagògica o d’inventari, des de l’edat mitjana, la lingüística catalana com a disciplina amb una orientació metodològica rigorosa es pot dir que s’inicia amb Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) i es desenvolupa més a fons a l’entorn de personalitats com Marià Aguiló (1825-1897), Antoni M. Alcover (1862-1932) i Pompeu Fabra (1868-1948).