Les famílies de Canet de Mar a la intempèrie. La defensa jurídica de l’escola immersiva en català: arguments i perspectives de futur – Benet Salellas

eapc5 comentaris
Inauguració CEIP Turó del Drac Canet de Mar. Autor: Santi Herranz. Llicència CC 3.0 No adaptada

El curs passat una unitat familiar de l’escola Turó del Drac de Canet de Mar va demanar que l’escolarització de la seva filla a P4 es dugués a terme amb un equilibri entre el castellà i el català, de tal manera que cap de les dues llengües es trobés per sota del 25 % d’ús en la docència. També demanava que la retolació del centre fos en les dues llengües. Desatesa la petició pel Departament d’Educació de la Generalitat, la família instant va interposar una demanda a la Secció Cinquena de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i va sol·licitar una mesura cautelar mentre es tramitava el procediment judicial de fixar la docència del 25 % mínim en castellà a l’escola esmentada, petició que va ser acordada pel TSJC el passat 14 d’octubre. Davant d’aquesta decisió, una trentena de famílies del mateix curs[1] va decidir comparèixer com a part demandada en el procediment judicial a efectes de demanar l’aixecament d’aquesta mesura cautelar i d’oposar-se a la petició d’aquesta única unitat familiar. Aquest grup de famílies defensen el manteniment del català com a única llengua vehicular, tal com planteja l’article 11 de la Llei d’educació de Catalunya (LEC) quan diu que “el català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu” i ho fan en una posició que no s’havia explorat fins avui en aquest conjunt de litigis. Seguidament, set apunts sobre el cas.Llegeix més »

Dos models per a un mateix objectiu: una mirada comparada als models lingüístics educatius de Catalunya i la Comunitat Autònoma Basca – Avel·lí Flors-Mas i Ibon Manterola

eapc2 comentaris
Autor: Paola de Grenet. Font: Barcelona.cat. Llicència: CC BY-NC-ND 4.0

En les societats multilingües, les decisions sobre els models lingüístics educatius i sobre els usos vehiculars de les llengües en contacte són elements crítics en la definició de les polítiques públiques. El paper clau dels sistemes educatius en la transmissió dels coneixements i valors sancionats socialment, en la capitalització cultural i lingüística de l’alumnat, i en la reproducció (i la legitimació) de les desigualtats socials[1] els converteix en un terreny adobat per als conflictes d’interessos entre diferents sectors socials. Així ho testimonia la conflictivitat (social, política, judicial, mediàtica) al voltant dels models lingüístics educatius en les comunitats autònomes de l’Estat espanyol amb doble oficialitat lingüística. Alhora, i a pesar de les reticències expressades per autors tan influents com Joshua A. Fishman[2], les polítiques lingüístiques educatives es conceben com un element cabdal dels projectes de revitalització de llengües subordinades. Especialment quan adopten una perspectiva compensadora dels desequilibris socials i lingüístics i no es limiten a “reflectir” la realitat (socio)lingüística vigent, per posar-ho en els termes del sociolingüista i actual secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, F. Xavier Vila.Llegeix més »

“La maldición de Babel”. Crónicas periodísticas del nacionalismo lingüístico español – Carmen Marimón Llorca
 Universidad de Alicante

eapcDeixa un comentari
Font: Viquipèdia

La presencia en la prensa y, en general, en los medios de comunicación, de noticias y artículos de opinión en los que se discuten distintos aspectos sobre las lenguas de España ha sido constante desde que, con la muerte del dictador, a partir de 1975, se pudo abordar libremente el asunto de la diversidad lingüística en el territorio español. Lo que, en un principio, fue mayoritariamente recibido desde los centros de poder epistémico y mediático como una oportunidad para devolver la dignidad y el espacio al catalán, el vasco, el gallego, pero también a variedades dialectales o históricas como el andaluz o el valenciano, entre otros, –es el caso de las primeras columnas sobre el tema de Fernando Lázaro Carreter, ya en 1976– fue paulatinamente problematizándose hasta convertirse, sobre todo a partir de los años 2000, en uno de los asuntos tratados con mayor visceralidad, irracionalidad y acientificismo de cuantos han poblado los medios de comunicación. A continuación reseño mi artículo “La maldición de Babel”. Crónicas periodísticas del nacionalismo lingüístico español, en el que traté estas cuestiones, a raíz de su publicación en el número 76 de la Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law.Llegeix més »

Ressenya de l’exposició “30 anys de Promoció Lingüística a l’UJI” – Maties Segura Sabater
 Tècnic lingüístic i comissari de l’exposició "30 de anys de promoció lingüística" a l’UJI

eapcDeixa un comentari

La Universitat Jaume I de Castelló (UJI) va inaugurar en el mes de setembre de 2021 l’exposició “30 anys de Promoció Lingüística”, la qual té un caràcter itinerant pels quatre centres de la Universitat durant tot el curs actual, 2021-2022, un curs que celebra el 30è aniversari.

Pensem que pot ser interessant anar acompanyant el passeig pels seus panells amb unes breus consideracions personals sobre la promoció, la dinamització o la mateixa normalització lingüística a l’UJI.

Des del mateix moment de la creació de la Universitat Jaume I de Castelló, al 1991, la comunitat universitària d’aleshores va tindre clar que aquesta havia de ser una universitat arrelada al medi i a les nostres comarques, que defensara els valors de la solidaritat, de la igualtat i de la pau i que havia de ser una universitat en valencià. Precisament, aquesta marca, universitat en valencià o, senzillament, en valencià, ha servit al llarg de les diverses campanyes de promoció com un leitmotiv, una declaració d’intencions respecte de la responsabilitat social de les institucions d’ensenyament i de recerca.Llegeix més »

Jean-Claude Corbeil (1932-2022): memòria i gratitud – Isidor Marí
 Sociolingüista

eapcDeixa un comentari
Jean-Claude Corbeil. Photo : Bruno Desjardins

El 25 de gener d’aquest any va desaparèixer un gran amic dels catalans, Jean-Claude Corbeil, principal artífex de la política lingüística quebequesa contemporània i lingüista eminent, especialment en el camp lexicogràfic i terminològic.[1] El seu traspàs ha estat objecte, lògicament, d’un gran nombre de reconeixements a Quebec mateix.[2] Els articles necrològics del diari quebequès de referència, Le Devoir, el qualifiquen de gran savi modest i infatigable al servei de la societat, generós, equànime i optimista; edificador i “desanglicitzador” del francès del Quebec, impulsor de les dues grans lleis lingüístiques de 1974 i 1977, i artífex principal de la francesització o francisation –l’adopció del francès en el món del treball. Diversos d’aquests articles destaquen, a més, l’especial vinculació que va tenir amb la política lingüística catalana.

És cert que aquest desenllaç era previsible a causa de la seva edat avançada, però no per això resulta menys lamentable per a tots aquells que vam tenir la sort de conèixer-lo i de poder compartir la seva expertesa i la seva amistat personal. Agraeixo a la Revista de Llengua i Dret que ofereixi la possibilitat de deixar constància del reconeixement que li devem i m’excuso si en aquestes notes, al cap de tants d’anys, oblido algun aspecte rellevant de la relació que va tenir amb Catalunya.Llegeix més »