Una de les virtuts dels investigadors que tenen una trajectòria consolidada i molts anys de lletra a l’esquena és que es poden permetre d’aplegar textos anteriors, revisar-los, cohesionar-los i donar-los una nova força i projecció. És a dir, poden prendre textos publicats ací i allà i fer-ne un producte nou, que en conservi l’essència però ens digui coses noves. Això és el que ha fet José del Valle en el volum Lo político del lenguaje. Travesía por el español y sus malestares (Verba Volant, 2024). Es tracta d’un llibre que aplega, revisa, ordena i amplia alguns textos previs de l’autor, sempre amb el to marcadament assagístic i volgudament no acadèmic que el caracteritza. Per bé que Del Valle sigui gallec, ha desenvolupat tota la carrera acadèmica als Estats Units, de manera que, a tots els efectes, cal considerar-lo un intel·lectual i acadèmic americà. Ho adverteixo des d’ara, ja: que no tingui un to marcadament acadèmic no vol dir que el llibre no sigui rigorós ni fruit d’una tasca intel·lectual i acadèmica de primer ordre.
Aplicar les matemàtiques a matèries inevitablement imprecises acostuma a ser una mala idea. L’aprenentatge, malgrat que ha de tenir lògicament les seves pautes i recorreguts curriculars, ha de ser quelcom flexible i adaptable en funció de les circumstàncies, perquè ni tots els estudiants són iguals, ni els entorns en els quals estudien són idèntics. Establir referents matemàtics, per tant, no és només un error, sinó que revela un voluntarisme inacceptable per part de qui en el fons desitja canviar la realitat a base d’introduir aparents factors de racionalitat que només desvelen una ideologia, i no una realitat docent.
La situació (i la salut) del castellà a Catalunya ha estat sempre envoltada de diferents debats, sempre recurrents, però en aquesta ocasió en volem destacar un en especial: el del nivell de castellà que adquireixen els estudiants escolaritzats en el sistema educatiu de conjunció català, que s’avalua, entre d’altres, mitjançant les proves de competències bàsiques, PISA o a la selectivitat, i que es posa en dubte convocatòria rere convocatòria. Alhora aquestes ‘eines d’avaluació’ serveixen per fer comparacions, estadístiques i per assenyalar diferències que ja de base són poc contrastables. En són un exemple les conclusions que es van extreure a partir d’unes 
.jpg){kind=link}