Aplicar les matemàtiques a matèries inevitablement imprecises acostuma a ser una mala idea. L’aprenentatge, malgrat que ha de tenir lògicament les seves pautes i recorreguts curriculars, ha de ser quelcom flexible i adaptable en funció de les circumstàncies, perquè ni tots els estudiants són iguals, ni els entorns en els quals estudien són idèntics. Establir referents matemàtics, per tant, no és només un error, sinó que revela un voluntarisme inacceptable per part de qui en el fons desitja canviar la realitat a base d’introduir aparents factors de racionalitat que només desvelen una ideologia, i no una realitat docent.

En context de democràcia, tal com l’entenem des del segle XVIII aproximadament, tenim com a bases del nostre sistema polític la protecció dels drets fonamentals i la divisió de poders. Aquesta segona es basa en el repartiment del poder entre diferents institucions per tal d’evitar que cap dirigent incorri en el totalitarisme, acumulant tots els poders en les seves mans. Així es parteix de l’existència del poder legislatiu expressat a través d’una assemblea popular –el Parlament–, que fa que els representants escollits pel poble siguin els que marquin les directrius generals del comportament de la resta de poders. Així s’assegura que tots els poders de l’Estat segueixen la voluntat de la gent.

Com que no es pot regir un territori només amb directrius generals –àdhuc si esdevenen puntualment més concretes–, i també perquè les assemblees necessiten temps per debatre i per això no poden ser tan àgils, el Parlament escull un govern que representa el poder executiu, encarregat precisament de concretar-ne les lleis en actuacions concretes del dia a dia, sense separar-se de les directrius generals. Si l’executiu s’excedeix en el seu poder anant més enllà del que ha disposat el Parlament, aquesta assemblea el pot censurar retirant-li la seva confiança tot escollint un altre Govern.

Tot l’anterior és ben conegut. Però la concreció de l’abast del poder judicial acostuma a tenir problemes. Ja Rousseau l’havia definit com el sector de l’Estat que sense tenir cap poder ho pot impedir tot. En principi, el poder judicial hauria d’aplicar, en el cas concret, les lleis del Parlament, juntament amb els actes del govern que les desenvolupin, habitualment quan apareix –o pot aparèixer– un conflicte entre almenys dos subjectes –agafi’s la paraula “subjecte” en sentit molt ampli– sobre què cal fer en una situació concreta. Si les lleis del Parlament i els actes del Govern no han orientat els subjectes de manera eficient, haurà de ser un jutge qui resolgui el cas aplicant aquestes normes jurídiques, o en cas de no haver-n’hi, aplicant la que raonablement pugui preveure’s que hauria estat la voluntat del poder legislatiu, recorrent a l’analogia amb normes que ja existeixen.

Aquestes són les fronteres del poder judicial. Si hi ha una llei o acte del Govern compatible amb la llei, han d’ordenar la seva aplicació. El que no poden fer mai, però, és aprofitar els inevitables buits de l’acció dels altres dos poders de l’Estat per a legislar o per a governar.

Malauradament, ambdues coses han passat en el dissortat cas del 25%. Tot va començar amb una sentència que a hores d’ara ja podem dir amb claredat que va fer política, és a dir, que va imprimir una ideologia evident a la decisió judicial anant més enllà de la voluntat del Parlament: la Sentència 31/2010, de 28 de juny, a on el Tribunal Constitucional va establir “com a principi” (sic), que el castellà havia de ser llengua vehicular a l’ensenyament, rematant la idea dient que “és constitucionalment obligat que les dues llengües cooficials siguin reconegudes pels poders públics competents com a vehiculars”.

No és opinable que la Constitució no parla de llengües vehiculars, és a dir, de llengües d’ús habitual a l’ensenyament. I que, per tant, no és el Tribunal Constitucional qui ha d’integrar la Constitució en aquest punt, sinó el Parlament, com de fet ho va fer en aprovar-se l’Estatut, reconeixent aquesta condició només a la llengua catalana amb el rerefons del seu caràcter de llengua històrica pròpia de Catalunya, minoritària a l’Estat, marginada i discriminada en infinitat d’ocasions durant segles i que, per tant, requereix una especial protecció que es tracta de garantir amb aquesta condició vehicular només per al català. El Tribunal Constitucional, en la seva condició kelseniana de legislador negatiu, hauria d’haver establert només si era inconstitucional aquesta manera de veure les coses, consolidada per cert durant dècades amb el sistema d’immersió. Però no fa això, sinó que decideix legislar de manera clarament positiva establint directament el caràcter vehicular del castellà, com si el Tribunal Constitucional fos un parlament.

L’opció és clarament ideològica. L’únic que exigeix la Constitució al seu article 3 és el deure dels espanyols a conèixer el castellà, establint el dret a usar-lo. En canvi, el Tribunal Constitucional estableix en aquest punt una obligació d’ús en l’àmbit de l’ensenyament que podria haver establert –i no de manera constitucionalment inqüestionable– el poder legislatiu, com ho va fer després amb l’anomenada “llei Wert” o LOMCE (Llei 8/2013 de 9-12). Però el que no podia fer el Tribunal Constitucional és elevar el caràcter vehicular ni més ni menys que a la categoria de “principi” –gairebé es podria dir dogma–, a més sense recolzar-se –el que és curiós– en cap altre precepte constitucional que l’esmentat article 3, que en absolut parla del caràcter vehicular de cap llengua. En aquest punt el Tribunal Constitucional no és només que legislés, sinó que ho va fer al més alt nivell: va fer de constituent sense tenir la legitimació democràtica necessària per fer-ho, que torno a dir que pertoca només al poder legislatiu.

El que va fer el Tribunal Constitucional va ser, per tant, prendre una decisió purament ideològica que ni tan sols entrava en el terreny de la lògica, perquè fins al 2010 era indiscutible que el sistema educatiu català havia garantit l’aprenentatge obligatori del castellà sense contratemps, com demostren totes les estadístiques sobre aquest punt. Per tant, l’objectiu constitucional estava garantit. El Tribunal Constitucional en prendre aquesta decisió va fer política que només podia fer el poder legislatiu. Es va excedir en el seu poder. De fet, el que va passar és que va deixar de banda –tant de bo que involuntàriament– les discriminacions històriques i recents comeses contra les llengües minoritàries i que estan molt  a bastament documentades, per la qual cosa el tribunal les podia conèixer i hauria d’haver fet l’esforç de conèixer-les. En canvi, sí que es va mostrar sensible a la pressió de les mobilitzacions d’alguns pares i sectors ideològics de la societat espanyola en favor del caràcter vehicular de la llengua castellana. El problema, insisteixo per enèsima vegada, és que aquesta elecció, en ser intrínsecament política, corresponia a un legislador, i no pas a un tribunal, per més que sigui ni més ni menys que el mateix Tribunal Constitucional.

D’aquí deriva tot el que ha passat després. Amb el mal exemple de veure un tribunal legislant, el pas següent el va fer una secció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el 30 de gener de 2014, que amb l’impuls de la llei Wert acabada d’aprovar, va dictar una interlocutòria de mesures cautelars en la qual va fer el que no s’havien atrevit a fer diverses sentències prèvies del Tribunal Suprem –posteriors a la sentència de l’Estatut– que exigien la presència del castellà a l’ensenyament en una proporció que no fos il·lusòria o de mera aparença: fixar un percentatge.

I el percentatge es va fixar de manera ben curiosa. El Tribunal Superior de Justícia es va basar en una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, de 23 de juliol de 1968, que revisava el percentatge d’hores que el govern belga –no pas cap tribunal– havia establert per a l’ensenyament en francès a les escoles de territoris històrics neerlandesos amb important presència poblacional valona. El percentatge anava de 4 a 8 hores a la setmana depenent del nivell d’ensenyament. El Tribunal d’Estrasburg va concloure llavors, en contra del que pretenien alguns pares valons de la zona, que el percentatge no era irracional, res més. Però insisteixo, no va establir cap percentatge, sinó que a més va afegir quelcom molt important: que l’ensenyament en neerlandès d’alumnes valons a aquelles zones històriques neerlandeses, no es podia suposar que “despersonalitzés” els alumnes de llengua mare francesa, àdhuc si en aquelles zones la població valona havia esdevingut llavors majoritària, com a conseqüència de la immigració. Sembla doncs que el tribunal va optar més aviat per no despersonalitzar territoris històrics privant-los de la seva identitat com a conseqüència del fet puntual de la immigració, aplicant la vella dita castellana “donde fueres, haz lo que vieres”.

Malgrat tota aquesta argumentació del Tribunal Europeu de Drets Humans, el Tribunal Superior de Justícia va fer una interpretació molt sui generis de la sentència del Tribunal d’Estrasburg quan directament, partint només de les dades exposades, va establir un percentatge de classes en castellà del 25%. Establir un percentatge és una clara acció de Govern que acompanya la tasca de cada centre en concret, perquè ni una llei podria, amb criteris científics rigorosos, establir indiscriminadament quelcom tan fredament matemàtic com un percentatge per tot Catalunya, atès que la realitat dels centres és molt diversa i són molt diferents a cada lloc les necessitats per assolir l’objectiu constitucional de l’aprenentatge del castellà. És el Govern, per tant, i no pas un tribunal, qui ha de fer aquesta tasca per pur realisme. Establir percentatges, en aquestes condicions, pot respondre potser a variables ideològiques, òbviament no científiques, perquè mai s’han explicat si hi eren, el que és completament inacceptable.

El problema és que ara el 25% s’ha imposat com un mantra a més resolucions judicials, malgrat la feblíssima base jurisprudencial del percentatge que, a més, és de gairebé impossible comprovació per a un tribunal amb la dinàmica habitual de cada centre, sempre variable i adaptable a la realitat sociològica, com ha de ser. En tot cas, la sentència de la mateixa secció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 16 del 12 de 2020, que insistia en el percentatge, beneïda implícitament pel Tribunal Suprem amb una providència d’inadmissió de 18 de l’11 de 2021, només fa que seguir una dinàmica amb aquesta pobríssima base legal, encara més escassa des de la reforma de la Llei d’Educació 2/2020, de 29 de desembre, que ja no parla de llengües vehiculars, sinó que deixa a les administracions educatives, és a dir, al poder executiu, la concreció d’establir de quina manera tots els alumnes assoleixen la competència en comunicació lingüística en català i en castellà, tot confiant a més en la tasca dels centres, com és lògic.

Tant de bo així sortim d’un atzucac molt complex, com el que sempre es produeix cada cop que els tribunals actuen, fins i tot legítimament, en qüestions que ha de resoldre la política. Per cert, el sistema actual no està evitant una minva de l’ús del català entre els infants i el jovent, la qual cosa també hauria de permetre obrir la ment a alternatives que potser assolirien futurs consensos polítics de manera més senzilla, i que serien més profitoses per a la supervivència de la llengua minoritària.

Jordi Nieva-Fenoll

Catedràtic de Dret Processal
Universitat de Barcelona