Podríem dir, amb certa arbitrarietat com cada cop que cerquem moments fundacionals, que el clima mental favorable a la diversitat lingüística, tal com es manifesta avui encara en el to d’algunes entitats supervivents, va sorgir durant les darreres dècades del segle passat al caliu de discursos favorables a la preservació de la diversitat biològica del planeta. Va aparèixer llavors tot un vocabulari relatiu a espècies ‘en perill d’extinció’, així com als antídots – des dels més conservadors de la ‘preservació’ fins als més proactius de la ‘revitalització’. Aquest moviment va esdevenir una metàfora força productiva en altres àmbits, especialment en els d’interès directament antropològic, com ara la diversitat cultural i lingüística. Hi havia múltiples diversitats reivindicades per associació amb la biodiversitat (amb el perill inherent de fer-ne paral·lelismes abusius), i alhora el sorgiment d’una nova imaginació jurídica que començaria a parlar de drets lingüístics, mirant d’eixamplar l’horitzó dels drets humans declarats per l’Organització de les Nacions Unides a mitjan segle XX.

Linguapax va néixer, com altres entitats, en el si d’aquest clima favorable dins del context internacional i de vocació internacionalista; en el context de la UNESCO, en el seu cas. Per descomptat, vencent resistències i activant una acció intensa de sensibilització davant d’inèrcies conceptuals, polítiques i culturals que sempre són latents i que, cíclicament, es manifesten amb força renovada i formes canviants. I en part en funció de com cada moment i lloc resol el joc entre diversitat i identitat, conceptes entesos de manera molt diversa arreu.

Aquest moviment en defensa de la diversitat encaixava en unes coordenades geopolítiques determinades, que implicaven, necessàriament, una noció local de llengua. Si fem l’exercici de mirar més lluny, veurem com les llengües -en termes d’autors com Pennycook i Makoni- no deixen de ser invencions en un moment en què la verticalitat dels imperis va passar a l’estructuració horitzontal dels estats interdependents. Les llengües (com en part també molts estats de les perifèries del món) es poden entendre com a invencions pràctiques per organitzar i administrar la diversitat des de les metròpolis.Llegeix més »

Els proppassats 24 i 25 de novembre Linguapax ha celebrat a l’EAPC el simposi internacional Llengües i estatus, l’oficialitat importa? La trobada ha comptat amb la participació de ponents de set països i l’assistència d’un públic nombrós i divers provinent tant de l’esfera de les polítiques públiques com de la (socio)lingüística acadèmica i activista.

Linguapax, entitat que treballa per a la preservació i promoció de la diversitat lingüística en l’àmbit internacional, explora com la diversitat lingüística incideix en diferents àmbits de la vida social, cultural i política. El simposi s’ha centrat en un aspecte específic d’aquest ventall: la regulació del fet lingüístic i el desplegament de polítiques adreçades a salvaguardar o promoure l’ús de les llengües en diferents àmbits.

Com avançàvem en la presentació de les sessions, el concepte d’oficialitat és el més àmpliament utilitzat pels textos constitucionals i legals a l’hora de regular l’estatus de les llengües. Aquest concepte, però, dèiem, ni és interpretat de manera única ni és l’única fórmula que els països fan servir per a consignar l’estatus jurídic de les llengües presents en el seu territori. La interpretació i efectes del concepte ‘oficialitat’ varia en funció de les coordenades juridicopolítiques de cada cas i, en darrer terme, de les ideologies lingüístiques que hi fan de substrat.

En aquest sentit, podríem dir, l’oficialitat importa, però no sempre en el mateix sentit ni per les mateixes raons, com les diverses contribucions al llarg del congrés ha fet palès.Llegeix més »